El racisme no desapareix, es torna invisible

Els guardians de la casa, de Shirley Ann Grau (Nova Orleans, 1929-Kenner, 2020) és una novel·la que opera amb la discreció de les coses que saben que són explosives. Grau no crida: administra el silenci, la contenció i la mirada obliqua perquè confia que el lector entendrà que el veritable drama no és el conflicte, sinó la seva normalització. I aquí rau la seva potència literària: la novel·la no denuncia, exposa; no jutja, deixa veure.

Situada al cor del sud nord-americà, l’obra, publicada en anglès el 1964 i inèdita fins ara en català, treballa el racisme estructural no com un tema, sinó com un ecosistema moral. La casa del títol –aquest espai en aparença estable, respectable, heretat– és molt més que un escenari: és una arquitectura ideològica. Grau construeix la casa com una metàfora perfecta del privilegi blanc: sòlida, confortable, presumptament neutral, però edificada sobre una violència antiga que no ha desaparegut, només s’ha tornat invisible. Els seus guardians no són monstres, sinó hereus. I això és el que incomoda.

Lucidesa i inacció

La decisió de focalitzar la narració en una veu femenina blanca és clau. No hi ha cap voluntat redemptora en l’autoconsciència de la protagonista: el seu despertar moral és fragmentari, tardà i, sobretot, ambigu. Grau s’allunya de qualsevol arc de transformació clàssic perquè sap que la presa de consciència no equival necessàriament a l’acció. La lucidesa pot conviure amb la inacció, i fins i tot amb la comoditat. Aquesta és una de les grans intel·ligències de la novel·la: no confondre saber amb fer.

Literàriament, Grau escriu amb una prosa austera, gairebé freda, que evita la retòrica i confia en la precisió. Cada escena sembla tallada amb bisturí: no hi ha excés, no hi ha sentimentalisme ni concessions al lector. Aquesta economia expressiva no empobreix el text; al contrari, l’afina. El que no es diu pesa tant com el que s’articula, i el lector es veu obligat a ocupar els buits, a assumir una responsabilitat interpretativa incòmoda. Un altre encert d’Els guardians de la casa és la seva negativa a oferir una catarsi. No hi ha resolució tranquil·litzadora, ni justícia poètica, ni reconciliació simbòlica. El racisme no és derrotat perquè no és un antagonista individual, sinó una estructura que sobreviu a les bones intencions. Grau sembla dir-nos que la literatura no està obligada a consolar, sinó a desvetllar. I aquest desvetllament pot ser sec, incòmode i persistent.

Llegida avui, la novel·la manté una vigència gairebé obscena. No perquè parli del passat, sinó perquè revela fins a quin punt el passat segueix operant sota formes educades, legals i heretades. Els guardians de la casa no és una novel·la sobre el sud: és una novel·la sobre qualsevol societat que confon estabilitat amb justícia, tradició amb innocència, i silenci amb neutralitat. Shirley Ann Grau escriu contra l’oblit i contra la coartada moral del "jo no hi era". I ho fa amb una serenitat que resulta devastadora. No busca l’adhesió emocional del lector, sinó la seva incomoditat intel·lectual. I potser per això continua sent tan necessària: perquè ens recorda que també nosaltres, llegint, ocupem una habitació dins d’aquesta casa. I que, vulguem o no, n’hem estat —o en som— guardians.