En la mort d'António Lobo Antunes

Per a ell (són paraules seves) escriure era una trobada d’amor, de coneixement, i el que pretenia era transformar l’art de la novel·la. L’essencial no era la història, i la intriga no li semblava allò més important. El que António Lobo Antunes, mort aquest dijous, desitjava no era tan sols que el llegissin, sinó que visquessin cadascun dels seus llibres.

Deia que a l’hora d’escriure’ls tenia molt present la música de Bach perquè cal ser implacablement eficaç, d’una precisió quasi matemàtica. Per açò, corregia obsessivament i tenia un estil tan personalíssim. A pesar que havia de lluitar constantment amb les paraules, amb la resistència de les emocions, considerava que aquest era l’encant del seu treball. “No pots només sofrir quan escrius, has de sentir goig i alegria”, va afirmar.

De vegades, somiava frases, segons ell fantàstiques, que en despertar-se havia oblidat. En el seu procés creatiu deia que perdia les tres o quatre primeres hores i quan ja estava fatigat era quan l’escriptura li començava a fluir. “Els darrers capítols de les meves novel·les crec que són els millors perquè ja estic més a prop d’aquest estat, encara que mai no l’assoleixo del tot i hi ha un moment en què el llibre t’expulsa. El vols continuar corregint, però ja no vol que el toquis més”.

Quan començava una obra, ja sabia els capítols que tindria, coneixia els personatges principals, però no els veia físicament, no sabia com era el seu rostre. Un bon llibre, assegurava, és aquell que sembla escrit per a tu, que te’l sents teu, com a propi, i quan algú te’n parla et poses gelós perquè penses que només és teu.

Reconeixia que en els escriptors hi ha un cert exhibicionisme, però sobretot el desig de ser llegit i estimat. A ell, una part de la societat portuguesa no se’l va acabar d’estimar gaire perquè trobava que escrivia contra el país i la seva història. A més, de vegades resultava un poc provocador: “Entenc —va ironitzar— els lectors que compren Paulo Coelho perquè és gent que treballa massa hores i en arribar a casa seva hi ha la família, el televisor... i es necessiten llibres d’evasió”. Els seus no ho són, però si fas l’esforç d’entrar-hi, acabes hipnotitzat.

Psiquiatre de professió, va treballar a l’hospital Miguel Bombarda, de Lisboa, fins que gràcies a l’èxit i les vendes dels seus llibres es va poder dedicar completament a la literatura. “El meu ritme és infernal, treballo dotze hores diàries. Quan soc de viatge per presentar un llibre, recupero el temps perdut durant les nits i escric fins a les dues o les quatre de la matinada. (...) He d’escriure cada dia, ho necessito per no sentir-me culpable”, deia. “La novel·la ha de ser implacable i has d’aconseguir, igual que amb la música, que el lector et segueixi, t’acompanyi pàgina rere pàgina”, afegia.

Jo ho he fet durant anys seduït per la màgia musical del seu portuguès i l’atmosfera absorbent de les seves obres.

D’entre les potser millors del seu corpus literari, m’agradaria destacar les que ja estan traduïdes al català: El manual dels inquisidors, per Xavier Pàmies, i L’esplendor de Portugal, Exhortació als cocodrils, No entris tan de pressa en aquesta nit obscura i Ahir no et vaig veure a Babilònia, per Joan Casas.

En les seves novel·les, ho va reconèixer ell mateix, sempre hi ha un substrat autobiogràfic i la seva melodiosa arquitectura verbal sol tenir com a base moltes de les seves vivències personals. Sobretot les de la guerra colonial d’Angola, en la qual va haver de participar com a metge suboficial i és un tema recurrent que apareix (només hi ha traducció castellana) a Memoria de elefante, En el culo del mundo, Conocimiento del infierno, Comisión de las lágrimas i Fado Alejandrino.

En el seu darrer llibre, La última puerta antes de la noche, s’introdueix en la ment de cinc imputats en un judici per la mort d’un industrial dissolt en àcid sulfúric, però a qui vulgui iniciar-se en el seu món i el seu estil, li recomanaria especialment els seus llibres de cròniques, que recullen els articles publicats quinzenalment, durant anys, a la premsa. Un mostrari divers i molt interessant de temes, apunts, reflexions, històries, redactats magistralment.

Escriptor compromès que començava a entendre que "no podem viure sense una consciència política de la vida", i que considerava la seva obra una mena “d’epopeia lírica”, va confessar: “Jo crec que no tenc talent i que tot ho he aconseguit a base d’un gran esforç, amb molt de treball”. Un treball i un esforç dedicats a una passió que ja no podrà viure més: l’escriptura rigorosa d’una prosa que, segons María Luisa Blanco, autora del llibre Conversaciones con António Lobo Antunes, “és d’una bellesa estremidora i d’una profunditat insondable.”

Per a ell, escriure era també “una actitud enfront de la mort, escrius contra la mort”, va sentenciar, però la mort no mor mai i ara se l’acaba d’endur.

Als seus agraïts lectors ens conforta literàriament pensar que les grans obres, els grans llibres, tampoc no moren, i els seus ho són.

I perviuran.