Com construir-se les eines per fugir del poble

Una mica a l’ombra de l’enorme Carson McCullers i d’aquells personatges de noies adolescents que vaguen per pobles polsegosos plens de secrets criminals mentre estan a punt d’entrar en el món adult, Siri Hustvedt, per a la seva segona novel·la, fins ara inèdita en català, va construir una Lily Dahl de dinou anys i la va col·locar en un poble de Minnesota (que no devia ser gaire diferent del seu) on serveix cafès al diner que hi ha sota casa seva mentre observa el comportament dels clients habituals. És aspirant a actriu, té somnis de fugir per anar a la gran ciutat i triomfar-hi, però la seva realitat és fer els ous remenats per a en Franck i en Dick, una parella de germans grangers que gairebé no parlen, o una mica de bacó per a en Martin Petersen, un antic company de jocs infantils que s’ha convertit en un excèntric. Té una veïna que és una actriu retirada que l’ajuda a preparar-se el paper per a una representació local del Somni d’una nit d’estiu i, sobretot, un inquilí de l’hotel del davant que es diu Ed Shapiro i que és algú famós i bellíssim. A les nits, la Lily l’observa d’amagat com pinta quadres, endut per la febre creativa, i el joc eròtic no triga a començar.

Quan comencen a manifestar-se unes visions sobrenaturals, i quan (sembla que) torna a haver-hi un assassinat, ningú no s’escapa de la ronda de sospitosos: ni la veïna que escriu les memòries en una vella màquina d’escriure, ni el pintor cosmopolita, ni en Martin Petersen, que tindrà un paper preponderant en la resolució de la trama. El llibre es converteix en un bon thriller conduït per una decidida Lily Dahl, que no pararà fins a descobrir els secrets que s’amaguen sota la pols, encara que per fer-ho hagi de ferir més d’una persona i, sobretot, hagi de descobrir coses d’ella mateixa que la convertiran per sempre en una persona adulta. La novel·la és una reflexió sobre aquest ritual de pas, que sempre és dolorós però que comporta més autoconeixement i amplitud de mires i equipa qui el travessa amb eines per navegar per la vida. Al conjunt de la novel·la, però, li falta una mica de ritme i li sobren personatges, que no paren de fer entrades i sortides i de mantenir converses una mica tòpiques.

No sempre és una bona idea recuperar novel·les antigues d’autors consolidats. Siri Hustvedt, que avui és una veu reconegudíssima en el camp de l’assaig sobre art, la psicologia i que ha escrit llibres autobiogràfics memorables, com la Història dels meus nervis, té una carrera de novel·lista que, si bé compta amb un gran títol –Allò que vaig estimar– també té algunes pedres en el camí. L’encís de Lily Dahl no és, ni de bon tros, una pedra, però té alguns dels punts febles de les novel·les primerenques. No és greu, perquè es llegeix bé, està impecablement traduïda per Ferran Ràfols Gesa i pot ser adequada per a lectors joves, que no tots han de cremar-se les pestanyes llegint històries d’escoles de bruixots, però no deixa el regust habitual d’un llibre de Siri Hustvedt, que sempre té aquella mirada pròpia que la fa única.