Un dels llibres més originals de la literatura catalana recent

Hi ha llibres que s’obren com armaris antics de fusta vella, frontisses que grinyolen, calaixos on algú hi ha deixat papers, fòssils, cartes esgrogueïdes i dibuixos de balenes fetes amb tinta de calamar. Anna Aguilar-Amat (1962) ha escrit un d’aquests llibres, Naturalistes morts (Pagès, 2025), una deliciosa barreja de gèneres que és alhora arxiu, viatge iniciàtic, elegia i homenatge a un llegat naturalista que viu dins i fora del cos.

Narrada amb una veu amable però no per això poc documentada, la novel·la convida a entrar en un territori que bascula entre la memòria íntima i la reconstrucció científica. Hi ha una protagonista –una filla, una neta, una observadora– que mira el passat a través de l’objectiu microscòpic d’un llinatge marcat per l’estudi de la natura i el silenci dels morts. L’arxiu familiar no és només un conjunt de documents, sinó un espai habitable on les veus s’entrecreuen, es barallen, s’acomiaden o es tornen animals. Els cargols, les balenes, els ratpenats, els tigres d’aquest llibre no són decorat, sinó llenguatge. Hi ha una gramàtica de la fauna que ressona com un crit evolutiu dins el text: una manera de dir que el món és vast, precís i terrible. Aguilar-Amat escriu amb respecte filològic per la naturalesa: cada animal és un símbol i una presència; cada mot, una forma de vida.

Ciència i família

La prosa és elegant i gens recarregada, i l’autora opta per una escriptura neta i alhora orgullosa del plàncton i la pols d’arxiu. Com si la narració mateixa dubtés de si és una novel·la o un expedient d’història natural. I aquesta incertesa és justament la seva força: Naturalistes morts no pretén fer una narració cronològica dels fets, sinó una cartografia emocional de les traces que ens deixen les persones –i els seus quaderns de camp–. Perquè hi ha molt de fractal en la manera com Aguilar-Amat estructura el relat: peces que es repliquen, que contenen dins seu la forma de l’obra sencera. El temps no és lineal, sinó líquid. Els moments històrics s’intercalen amb observacions domèstiques, les reflexions científiques es barregen amb records familiars, i tot plegat fa que el llibre tingui una textura porosa, plena d’intersticis i d’ecos.

Un dels grans encerts de la novel·la és la seva manera de narrar la ciència no com un exercici fred i objectiu, sinó com una passió que crema i que deixa empremta. El naturalisme, en aquest llibre, no és només una disciplina: és una manera de mirar, de llegir el món, de viure. Una forma de resistència íntima. En una època de guerres, de canvis, de pèrdues, els naturalistes de la novel·la són figures que volen entendre, que volen preservar. Però també són homes i dones que callen, que deixen ferides, que transmeten la vida. L’herència és un dels grans temes del llibre. Però no l’herència legal, sinó l’altra, més subtil i difícil d’administrar: la que passa per les mirades, les col·leccions de papallones, les paraules que no es van dir. L’herència com a pes i com a misteri. El llibre traspua aquest duel antic, no plorat del tot, que sovint acompanya els llegats familiars. I ho fa amb una delicadesa que talla com un bisturí.

Naturalistes morts també destaca per la crítica ferma –mai pamfletària– als estralls de la guerra, al patriarcat científic, als silencis imposats per estructures de poder que encara avui operen. Però no hi ha proclames. Tot s’insinua a través de les vides retratades, de les absències, de les traces de violència que es filtren entre línies. En aquest sentit, Anna Aguilar-Amat practica una escriptura de la capa oculta, com si sabés que la literatura –com la natura–, diu més per les ombres que per la llum directa. Som davant d’un llibre escrit per una naturalista empeltada de poesia: coneixement i bellesa, classificació i admiració. Una antinovel·la intel·ligent, emocionant i necessària. I un dels llibres més originals que ha regalat la literatura catalana dels darrers anys.