John Ford i Henry David Thoreau cavalquen junts per Wyoming

El gran viatge èpic fundacional de la mitologia política i cultural nord-americana és el que durant la segona meitat del segle XIX i principis del XX va portar els pioners i els colons de l’est del país cap a l’oest. Era el periple alhora concret i simbòlic que anava de la civilització jeràrquica, formiguejant i injusta de les primeres ciutats –Filadèlfia, Nova York, Boston...– cap als deserts, les planures, els boscos, els rius i les muntanyes d’un vastíssim territori on la promesa d’una vida lliure, igualitària i pròspera era concebible i factible. A El consol de la intempèrie, una autoficció de Gretel Ehrlich (1946) publicada originàriament el 1985 i ara apareguda per primer cop en català en una traducció fiable de Yannick Garcia, se’ns explica un viatge individual invers a aquell viatge col·lectiu fundacional.

Ehrlich, nascuda i criada en un ranxo californià de Santa Bàrbara, va començar a fer-se una carrera dins el món del cinema. Tot anava sobre rodes, però el 1976, mentre ella era a Wyoming filmant una pel·lícula, l’home de qui estava enamorada, amb qui havia decidit mirar de construir un futur en comú, va morir per culpa d’un càncer fulminant. D’un dia per l’altre, la vida d’Ehrlich es va ensorrar, i ella només va començar a saber què fer amb els enderrocs quan va optar per no tornar a Califòrnia i quedar a Wyoming. En poc temps, va passar de filmar pel·lícules a pasturar un ramat de dues mil ovelles per una “estesa d’ermots” de centenars de quilòmetres. El consol de la intempèrie és el relat sobri, intel·ligent i poètic d’aquell canvi de vida i del procés d’adaptació a una realitat extrema i singular: la dels ranxos i els vaquers de l’Amèrica profunda.

Imagineu-vos un llibre on ressonen, en insòlita harmonia, els westerns de John Ford i d’Anthony Mann i el transcendentalisme de tons panteistes de Ralph Waldo Emerson i de Henry David Thoreau. És a dir: d’una banda, la rudesa poc expressiva d’uns homes i unes dones deformats per unes vides que només es poden suportar a còpia d’estoïcisme i de voluntat de resistència, i, de l’altra banda, la sensibilitat intel·ligent i empàtica de qui és capaç de trobar sentit en la magnificència salvatge de la natura i també de trobar una tendresa secreta en el cor endurit de les persones amb qui es relaciona.

És la principal virtut del llibre d’Ehrlich: com combina, gràcies a una prosa precisa i plàstica, meditativa i alhora irònica i lírica, una sopa d’elements humans i literaris molt heterogenis. En les poc més de dues-centes pàgines que conformen el llibre, hi trobem la crònica d’un dia a dia marcat per una feina esgotadora i que no s’acaba mai (criar animals, pasturar-los, protegir-los, fer-hi negoci), la consignació del pas de les estacions (amb els seus hiverns de freds que congelen i els seus estius de calors que cremen), la descripció d’uns escenaris imponents que tant poden meravellar com aïllar i destrossar o fer embogir, la vivíssima i entranyable desfilada d’uns personatges que tant confirmen els estereotips que ens n’han arribat (són conservadors, poc sociables, lacònics, directes) com els desmenteixen (també són solidaris i compassius)...

La vida d’Ehrlich a la fi no ha sigut la d’una ranxera sinó la d’una escriptora reconeguda pels seus assaigs, els seus llibres de viatges i la seva poesia. No he llegit cap altre llibre seu, però aquest, el primer que va escriure i publicar, destil·la una saviesa mundana i retòrica de les que no s’obliden. Escriu: “El veritable consol és no trobar-ne, cosa que vol dir que és a tot arreu”.