BarcelonaLa fama no tenia mala premsa als segles de les cultures clàssiques de Grècia i Roma –així ho llegireu a qualsevol Aurea dicta, com la que es va editar a la Bernat Metge–, però va començar a resultar sospitosa a partir del Renaixement. Erasme i Montaigne, del període final de l’humanisme, no l’apreciaven. Potser el fenomen té a veure amb el fet que la impremta havia posat a l’abast de molts lectors els llibres que s’escrivien: la quantitat fa més remor que la qualitat.
Entre els contemporanis, Kafka, Musil o Broch menyspreaven la fama i se’n guardaven; per contra, Thomas Mann (igual que Goethe) es desvivia per tenir-ne, i Proust més del que ens pensem. A Virginia Woolf li era igual.
La fama sol aconseguir-se motu proprio, és a dir, quan la persegueix l’autor, ell mateix, bellugant el cul pertot on sigui sol·licitat, i encara que no ho sigui. Avui resulta una empresa facilíssima omplir les xarxes de notícies d’un mateix que, totes plegades, acaben posseint l’embalum de la glòria: tant si l’autor se la mereix, com si no. (D’altra banda, ¿quants lectors, avui dia, són capaços de discernir entre un llibre bo i un de malgirbat, i arrufar el nas quan veuen que un autor que els sembla fluix assoleix una fama gegantina?)
Hi ha autors, també a Catalunya, que han estat sempre reservats, poc amics d’entrevistes i tertúlies, enemics de les aparicions a la televisió, suspectes davant de qualsevol brama que pugui al capdavall, com sol passar, tergiversar el valor veritable de la seva obra. Són gent solitària, amiga de la discreta comoditat de la llar, passejants sense companyia, poc amics de la gestualitat, treballadors silenciosos, exigents, bons coneixedors de si mateixos... i de la banalitat i manca de fonament pròpies de l’opinió comuna. En direm tres, per al seu confort, suposant que el necessitin: Miquel de Palol, Ramon Solsona i Eduard Márquez. Són una mostra significativa. Són bons escriptors; coneixen les seves virtuts i els seus límits, i respecten més aquesta consciència íntima que no es deleix per la fama, que ve de fora.
