Llegim 30/03/2021

La venjança de l'home del subsol

Angle recupera 'Apunts del subsol', de Dostoievski: per a l'autor rus, l'única manera de salvar el poble rus era preservar la puresa espiritual, la fe i la moral cristiana

Xènia Dyakonova
3 min
L'última adaptació cinematogràfica d''Apunts del subsol' és 'Yeralti', del turc Zeki Dermirkuvuz

BarcelonaIsaiah Berlin, al cèlebre assaig L’eriçó i la guineu, agafa com a excusa uns versos d’Arquíloc ("La guineu sap moltes coses, però l’eriçó en sap una d’important") i els aprofita per definir dos tipus d’escriptors. D’una banda, hi ha l’escriptor guineu: versàtil, dotat d’una curiositat insaciable, aborda un tema nou en cada llibre, amb el desig d’abastar-ho tot. De l’altra, hi ha l’escriptor eriçó, que té una idea principal que travessa tota la seva obra, moguda per una poderosa força centrípeta. Fiódor Dostoievski (1821-1881), el bicentenari del qual ens portarà noves traduccions catalanes de Crim i càstig i El doble, sens dubte pertany a la segona categoria. La varietat estructural i argumental, la riquesa de registres i la profunditat dels personatges que trobem a les seves grans novel·les no treu que hi hagi un leitmotiv més o menys explícit que sempre ve a ser el mateix. Resumida i simplificada, la convicció fonamental de Dostoievski és que el racionalisme, l’ateisme i la confiança cega en el progrés científic només poden portar el poble rus a la perdició; l’única manera de salvar-se’n és preservar la puresa espiritual, la fe i la moral cristiana. No en va, alguns dels seus personatges més memorables —el príncep Mixkin de L’idiota (1869) o l’Alioxa d’Els germans Karamàzov (1880)— tenen la grandesa dels esperits purs i exerceixen una fascinació instintiva sobre els altres individus, fins i tot els més abjectes.

El narrador anònim d’Apunts del subsol (1864), que Angle publica en traducció de Miquel Cabal i amb pròleg de Jordi Nopca, sembla el negatiu d’aquelles futures imatges lluminoses. És un egòlatra arrauxat, un misantrop solitari que ha perdut la il·lusió vital i es complau en la seva inacció esquerpa i rancuniosa. Parla en primera persona a un lector al qual vol desconcertar i escandalitzar, almenys en aparença. Comença amb un "Soc un malalt..." i de seguida talla qualsevol impuls de compassió: "Soc un home dolent. Un home desagradable, soc". Al cap d’uns quants estirabots, queda clar que al darrere del to cruel i histriònic hi ha el desig d’agradar, de commoure el lector amb l’exhibició de les pròpies manies, d’arrossegar-lo al seu fangar. La relació que es crea entre el protagonista i la resta de personatges és igual d’enganyosa i contradictòria, i l’exaltació amb què en parla ho magnifica tot.

Un gest pitjor que una punyalada

Vet aquí la paradoxa del llibre, allò que el fa original i únic: retrata un home insignificant d’una ambivalència emocional grandiosa. Aquesta ambivalència se’ns mostra d’una manera especialment pintoresca en un episodi nocturn. El protagonista passa per davant d’una taverna on uns homes es barallen i acaben llançant algú per la finestra. "En un altre moment m’hauria disgustat molt, però llavors em va agafar per tenir enveja del qui havien llançat per la finestra, i me’n va agafar tanta que vaig arribar a entrar a la taverna, a la sala de billar, i em vaig dir: potser em barallaré jo també, i també em llançaran per la finestra. No estava borratxo, però què hem de fer si la melangia ens pot dur fins a tal punt d’histerisme?" Tot seguit, a l’espera d’una reacció violenta, barra el pas a un oficial: aquest, però, es limita a apartar-lo amb un gest distret, que per a l’amor propi de l’home del subsol és pitjor que una punyalada.

La idea central de Dostoievski, que va madurar a l’època del presidi a Sibèria, també apareix en aquesta novel·la, publicada cinc anys després del retorn a Sant Petersburg. La polèmica que l’escriptor hi estableix amb la teoria de l’egoisme racional de Nikolai Txernixevski es redueix, en el fons, a negar-se a creure que la ciència pot explicar —i, per tant, desvirtuar— el misteri de l’ànima. Al manuscrit original, l’home del subsol de sobte es treia la màscara cínica i afirmava la necessitat de la fe en Jesucrist. Per un motiu desconegut, i per a indignació de Dostoievski, la censura va eliminar aquest passatge. Era com si el personatge mateix hagués rebutjat l’última esperança que li oferia l’autor.

stats