Per a la gent de Sant Petersburg, “les nits blanques” són moltes coses alhora. És la marca d’un gelat de xocolata que gairebé tothom associa amb els dies festius de la infància. És el nom del festival més gran de música pop que se celebra anualment en un edifici magnífic que es diu El Palau de Glaç. És la denominació d’un tren que va a Vólogda, una gran i bella ciutat 600km al sud-est de Sant Petersburg. És una tarifa de telefonia mòbil que permet fer trucades summament barates més enllà de la mitjanit.

Però sobretot és l’època més estranya i pertorbadora de l’any, que dura des de finals de maig fins a mitjan juliol: el sol només es pon durant una curta estona i fa que la claror no marxi fins a altes hores de la matinada. Aquesta sensació de dies inacabables i d’un desvetllament constant crea una atmosfera febril, misteriosa, fantasmagòrica, que impregna la ciutat del Nevà i la vida quotidiana dels seus habitants. El mateix ambient irreal, com de malson o de miratge, amara les pàgines de Les nits blanques, una narració que Fiódor Dostoievski va publicar el 1848 a la revista Otiétxestviennie Zapiski [Apunts nacionals].

Un home insegur i seductor

Els protagonistes d’aquesta història, que l’autor titlla de “novel·la sentimental”, són la Nàstenka, una noia pobra i òrfena, enamorada d’un jove absent que li ha dit que tornaria per casar-s’hi, i el narrador. D’aquest últim només en sabem que és solitari, esquerp i miserable, que se sent desubicat i que es defineix com a somiador. És tan insegur que, a estones, no gosa parlar de si mateix en primera persona, com si intuís que el jo sempre és una impostura. Amb una eloqüència apassionada i neuròtica que tenen únicament els personatges de Dostoievski, el narrador precisa: “Un somiador [...] no és una persona sinó un ésser de gènere neutre. En general, s’instal·la en un racó inaccessible, com per amagar-s’hi de la llum del dia, i, quan s’hi fica, s’hi aferra com un cargol o, si més no, en aquest aspecte fa pensar molt en un animal curiós que és alhora un animal i una casa i que es diu tortuga”. La Nàstenka, malgrat la seva devoció per un altre home i en part gràcies a la seva disposició idèntica al somieig (“Començo a somiar i em capfico i acabo casada amb un príncep xinès”), és la primera i única persona que, de cop i volta, aconsegueix que el narrador deixi de ser “de gènere neutre” i tregui el cap de sota la closca.

Sembla que el narrador, aquest personatge singular que condensa en el seu caràcter i el seu discurs espasmòdic tota la força de la narració, està inspirat en la figura d’un amic de joventut de Dostoievski, el poeta Ivan Xidlovski, que l’havia influït molt en l’etapa de formació i apareixia sovint a la seva correspondència. A part de descobrir-li el teatre de Shakespeare i la poesia de Schiller, Xidlovski va ser, per al futur autor d’Els germans Karamàzov, la imatge viva de l’ascetisme artístic i de l’amor desesperat. El poeta vivia en la misèria més absoluta i es nodria d’enamoraments impossibles. El seu primer desengany el va portar a fer un intent de suïcidi: però just quan estava a punt de tirar-se al riu Fontanka, el va salvar un soldat “que anava amb una pagesa estúpida”, diu Dostoievski en una carta al seu germà amb un to irritat, deixant ben clar que eren una presència inoportuna. El seu segon amor infeliç, Xidlovski el va viure d’una manera diferent: va decidir que, tot i que la seva estimada s’havia casat amb un altre, no deixaria de dedicar-li poemes romàntics i viuria amb ella en la seva imaginació. Després va renunciar a les passions, es va fer monjo i predicador ambulant, i deien que recitava versos de la Bíblia enmig d’una multitud de borratxos i indigents. Hi havia un fet, però, que Dostoievski admirava per damunt de tot, i és que, en sortir del presidi de Sibèria, Xidlovski va conservar els grillons que l’havien acompanyat durant els anys de condemna, i en va fer un anell que portaria fins al final dels seus dies. ¿Era la fantasia de Dostoievski l’autora d’aquesta anècdota, o era el seu amic que anticipava la conducta excèntrica dels personatges dostoievskians? Tant se val, i tot podria ser, mentre duri l’embruix d’una nit blanca.