BarcelonaEl Colm Tóibín que el 1975, amb 20 anys acabats de fer, va arribar a la Barcelona "que emergia de les calamitats de la dictadura i la repressió" no es podia imaginar que, mig segle després, seria un autor tan popular a Catalunya, que el rebria amb tots els honors l'alcalde de la ciutat, Jaume Collboni, i que es convertiria en un dels escriptors escollits per representar la capital catalana a la fira del llibre de Guadalajara d'aquesta tardor.

"Vaig ser testimoni de com les llibertats que associem amb la vida cosmopolita començaven a obrir els ulls i a despertar-se de debò, després d'un son llarg i forçós", recorda al pròleg escrit expressament aquest 2025 per a la nova edició d'Homenatge a Barcelona, publicat per Ara Llibres (amb traducció de Víctor Aldea i il·lustracions de Pau Gasol Valls). Nascut a Enniscorthy, al sud-est d'Irlanda, el 1955, Tóibín ha mantingut una relació estreta i constant amb Catalunya, on té el costum de tornar cada estiu. Des de fa uns anys, les seves visites acostumen a coincidir amb la publicació d'algun nou llibre. Enguany, a més de recuperar l'Homenatge a Barcelona, ha arribat Memòria distant (Arcàdia, 2025; traducció de David Cuscó), recull d'assajos que reconstrueixen episodis de la seva vida i de l'entorn en què va créixer.

Una de les diferències importants entre la Barcelona de mitjans dels 70 i l'actual deu ser que actualment és una ciutat molt més oberta al turisme. De fet, és un dels punts calents en el debat sobre quina ciutat volem.

— Si els barcelonins volguéssiu solucionar el problema ho tindríeu ben fàcil [riu]. Només caldria aconseguir que una empresa privada, participada per l'Ajuntament, comprés tots els edificis al voltant de la Sagrada Família i els convertís en hotels i apartaments turístics. Als baixos hi hauria bars batejats amb noms com Olé i similars, restaurants on s'hi despatxés molta sangria... I tothom que volgués podria anar a visitar el temple expiatori de Gaudí o entretenir-se observant les escultures de Subirachs.

Tal com en parla, no sembla que la Sagrada Família sigui un dels seus llocs preferits de Barcelona.

— Al contrari: recordo una experiència molt divertida. Va ser el 1988, durant una vaga general. En aquells moments em trobava en ple procés d'escriptura d'Homenatge a Barcelona i vaig trucar a l'oficina de la Sagrada Família per demanar-los si podria parlar sobre el funcionament de les visites al monument. Em van demanar que hi anés el dia de la vaga. Vaig respondre que d'acord. El dia en qüestió hi havia tot de vigilants a les portes del temple: tenien cura que els rojos no l'assaltessin, com havia passat el 1936. Quan em van fer passar em van preguntar si entenia què volia dir que la Sagrada Família fos un temple expiatori. Com a bon catòlic que era, vaig dir que sí. A la ciutat s'hi cometien molts pecats! [Riu] Ara que Barcelona s'ha convertit en una ciutat global, un temple com aquest és més necessari que mai, perquè cal expiar les culpes d'arreu del món...

"La ciutat ha canviat. La ciutat continua igual", comença el pròleg del llibre. Per què?

— En primer lloc, és una picada d'ullet a El Gattopardo, de Lampedusa, en què s'hi pot llegir: "Si volem que tot es quedi com és, cal que tot canviï". Però també és un homenatge al meu company. Sempre que ve a Barcelona al juliol ens assegurem que un dels dies caigui en diumenge, perquè li encanta visitar el Mercat de Sant Antoni. Hi va per comprar-hi velles revistes de cinema franceses, i sempre el sorprèn alguna troballa inesperada... A vegades, quan hi som, em sembla que el temps s'ha aturat i torno a trobar-me a la ciutat dels anys 70: els llibres estan apilats igual que abans, i també les pintes dels col·leccionistes d'ara s'assemblen a les dels de l'època. Aquesta mena de viatges els puc fer també en un d'aquells pisos vells barcelonins poc il·luminats, plens de papers i mobles antics. I en l'ombra que fan els arbres en determinats carrers. O en com sobrevolen el cel els falciots a l'abril.

No es perd cap detall.

— Mentre treballava amb la Montse Ingla, editora de Memòria distant, em va portar a alguns restaurants de l'Eixample genuïnament catalans. La majoria dels seus comensals eren d'aquí. No costava gens imaginar-se els seus pares i avis menjant als mateixos llocs. Hi ha una continuïtat extraordinària, en la cultura catalana.

Aquesta continuïtat, jo la trobava llegint alguns dels textos inclosos a Memòria distant en relació a Irlanda.

— Era una continuïtat diferent, més relacionada amb el poder. Quan jo era petit, el pare es va implicar amb l'Església catòlica. Recollia fons per a l'Església, es va fer molt amic de capellans que venien a casa... I es va involucrar en un partit polític similar a Convergència i Unió: nacionalista, burgès, conservador i catòlic. Recordo que, a les eleccions de 1964, em va donar piles de fulletons de propaganda que havia de repartir. Cinc anys després, el missatge del partit era que havíem d'aturar com fos els socialistes! [Riu] Quan vaig anar a estudiar a Dublín no hi vaig arribar creient que venia d'un lloc petit. Dublín formava part del nostre país.

El seu pare era escriptor, i vostè explica com l'observava embadalit mentre treballava. I la seva mare era una molt bona lectora: a dalt d'un armari hi tenia, amagats, llibres d'Edna O'Brien i John McGahern.

— Hi havia una continuïtat que no era únicament cultural, sinó també política. El meu avi havia lluitat per aconseguir la independència d'Irlanda. I el nostre bàndol havia guanyat. Vaig créixer envoltat d'aquest orgull, que no tenia res a veure amb ser ric, sinó amb la constatació que havia rebut una herència cultural valuosa, potser similar a la que Pasqual Maragall o Jordi Pujol van rebre de les seves famílies en el seu moment.

Què li va cridar més l'atenció, de la Barcelona que va conèixer el 1975?

— La calor del mes de setembre aquí és impensable a Irlanda. A Barcelona vaig descobrir que et pot suar el final de l'espinada. Em semblava al·lucinant. Una altra cosa que em va sorprendre va ser l'olor de podrit que se sentia en molts llocs de la ciutat, i que encara ara em sembla molt atractiva. També hi havia un últim detall que cal no passar per alt: l'alcohol era increïblement barat.

Devia ser crucial, per a un jove de 20 anys.

— Era molt difícil mantenir-se sobri, amb aquells preus. A Irlanda els impostos a l'alcohol eren altíssims, sobretot en els licors. Però el vi també estava pels núvols: a casa n'obríem una ampolla només per Nadal.

¿Barcelona era llavors una ciutat on l'homosexualitat es vivia portes endins?

— El 1975 hi havia rumors que a Barcelona hi havia un bar gai, però anaven canviant. Un dia deien que ho era el Cafè de l'Òpera, un altre el Drugstore de passeig de Gràcia, o un local molt petit que quedava al costat del Liceu... Vaig viure en una Barcelona meravellosa, potser la millor del món. Et podies deixar perdre pels carrers de Ciutat Vella. A Escudellers o en algun dels carrerons que hi anaven a parar, et creuaves amb algú que t'agradava i et giraves per mirar-te'l. A vegades tenies sort que l'altre també es girava i li deies: "On vas?" Això podia ser l'inici d'alguna cosa. Cal recordar que parlem de la Barcelona de 1975. Ningú prenia heroïna. Ningú havia sentit a parlar encara de la sida. I la dictadura no era cap trava per fer res.

No?

— Els grisos mai no baixaven per sota de Canaletes. Els barcelonins feia temps que havien deixat enrere la dictadura. Encara que no es deixessin els cabells llargs fins després de la mort de Franco, mentalment ja se'ls havien deixat créixer.

En un dels contes de Mares i fills explica com va entrar en contacte amb l'entorn llibertari al voltant d'Ocaña.

— A Barcelona hi vaig viure tres vides paral·leles. La primera, com a professor d'anglès. La segona, com a membre d'un grup d'amics que eren nacionalistes catalans seriosos. La segona, en un cercle d'amistats que només tenien en comú la seva homosexualitat. Era un món en què podies desaparèixer una temporada i ningú no se n'adonava.

Homenatge a Barcelona va arribar, en anglès, el 1990, el mateix any del seu debut com a novel·lista, amb The south (El sud). Com va ser rebut?

— Hi va haver molt poques ressenyes. La que em va molestar més va ser d'Ian Gibson: em retreia per què no escrivia sobre Madrid, en comptes de Barcelona. Però vaja, n'hauria d'estar content, perquè va dedicar-hi un espai... Dos anys després, Robert Hughes va publicar Barcelona, un assaig impressionant, i vaig tenir el plaer de ressenyar-lo per al Washington Post. Vaig escriure que era l'únic gran llibre que existia sobre la ciutat, és a dir, que vaig ser el primer a deixar el meu de banda.

Com a novel·lista, les coses li van anar molt millor.

— Si no hagués publicat novel·les, la meva vida hauria estat molt diferent. I llibres com Homenatge a Barcelona no s'haurien arribat a traduir mai. En català es va publicar per primera vegada el 2003, però en castellà no ha sortit fins ara. No és cap casualitat que el publiqui una editorial catalana. A Espanya no hi ha gaire interès pel que faig. Em van publicant, tot i que amb una repercussió molt moderada.

Entre la primera edició catalana d'Homenatge a Barcelona i la d'ara han passat moltes coses, al país. Per exemple, el procés d'independència. Com el va viure?

— És molt difícil d'explicar. Per arribar a una conclusió hauries de repassar dia per dia tot el que va passar fins a la declaració d'independència i què feia cadascun dels polítics. El cas és que tots eren persones completament racionals que en un determinat moment es van unir per fer una cosa que no tindria èxit i que els perjudicaria molt a títol personal. A més, faria que la situació fes retrocedir les coses una generació. És un misteri com va prosperar el procés d'independència a Catalunya. Fa un parell d'anys era a Llavorsí, jugant a tenis. Fèiem partits de dobles amb amics quan va aparèixer un home i algú li va demanar si li venia de gust jugar. Ell i jo vam fer equip. Saps qui era?

No.

— Oriol Junqueras.

I van guanyar?

— Sí. Cap dels dos és un fenomen, però no cometem errors. Resistim. I anem amb molt de compte. Està més en forma del que pot semblar. Sempre el recomano com a company ideal per jugar a tenis. Mentre jugàvem em va fer un comentari que no sé si era cert o no, però em va deixar de pedra. Em va dir: "He millorat molt des que vaig ser a la presó". És al·lucinant que algú com ell passés una temporada entre reixes. Me'n faig creus. I tothom amb qui n'he parlat pensa el mateix.

A l'estiu el podem trobar al Pallars, però durant l'any passa un semestre a Nova York, on dona classes a la Universitat de Colúmbia, i la resta és a Los Angeles i Dublín. Té el do de la ubiqüitat!

— A Dublín ja no hi vaig gaire. Les últimes temporades que hi vaig passar va ser quan em van fer Laureate for Irish Fiction, entre el 2022 i el 2024, i llavors em concentrava els actes a les biblioteques durant uns dies. Aquest últim any me l'he passat tot sencer a Los Angeles. Vaig demanar un any sabàtic i he estat molt tranquil. El meu company, Hedi [El Kholty], és editor. Els dos treballem a casa. Deixem les portes obertes, i així ens podem veure des dels despatxos on som. Treballem moltes hores cada dia. Treballem al matí, a la tarda i al vespre. I a vegades també després de sopar. Ell voldria mirar una pel·lícula, però jo no, i me'n torno al despatx. Si em pregunta què faig sempre dic el mateix: una novel·la. És una excusa perfecta per evitar dir-li en què penso, realment! [riu]

Tornarà a Colúmbia?

— Sí, al gener. Faig un seminari sobre l'Ulisses de Joyce. M'encanta rellegir aquesta novel·la. És un dels grans plaers d'aquesta vida. El trobo un llibre molt ben escrit, ple de detalls, correspondències i repeticions. És una de les coses més apassionants que m'ha passat en els darrers 20 anys.

Ha dedicat assajos a la poeta Elizabeth Bishop (On Elizabeth Bishop; Princeton University Press, 2015) i al novel·lista James Baldwin (On James Baldwin; Brandeis University Press, 2024). N'escriurà un sobre Joyce?

— Al setembre publico un llibre que recull totes les anotacions que vaig fer sobre l'Ulisses de Joyce quan era Laureate. N'hi ha una bona pila.

A Memòria distant n'ha inclòs algun dedicat a altres temes.

— Memòria distant és un llibre singular perquè no existeix en cap altra llengua.

Ens permet conèixer el Colm Tóibín més íntim. Jo no sabia que la seva família va comprar el castell d'Enniscorthy i hi va obrir un museu.

— N'havia parlat en clau de ficció en una de les meves primeres novel·les, The heather blazing [1992]. Però és veritat que no hi havia cap text sobre això en clau autobiogràfica.

També parla de com el van educar en una escola religiosa. Un dels seus professors, Mr. Dunn, estava tip de les seves respostes enginyoses i observacions estranyes. Han empitjorat, amb els anys?

— Sens dubte. M'encantaria tornar a tenir al davant Mr. Dunn perquè em fes aquest retret. La gran diferència entre llavors i ara és que em sento lliure.