BarcelonaColm Tóibín (Enniscorthy, 1955) es troba en un moment creatiu intens i pletòric. L'autor irlandès, de 69 anys, acaba de passar per Barcelona per presentar-hi no una ni dues, sinó tres novetats. La més llaminera potser és Long Island (Amsterdam/Lumen; amb traducció al català de Ferran Ràfols Gesa), seqüela de la celebrada Brooklyn, però també ha recollit els seus assajos sobre art a La mirada captiva (Arcàdia; traduïda per Helena Lamuela) –que mai havia reunit en anglès– i ha publicat la novel·la curta Una casa al Pallars (Salòria), ambientada a Burg, que l'autor coneix molt bé perquè des de fa anys estiueja al Pallars.

Des que va debutar com a novel·lista amb El sud (1990) no ha deixat de provar coses noves, a dins i fora dels llibres. D'aquí un parell de setmanes publica una primícia en català, Una casa al Pallars.

— Estic il·lusionat. Sortiré de gira durant la primera setmana d'agost per diversos pobles del Pirineu. És la novel·la que em converteix en escriptor pallarès. Però no del Pallars Jussà, sinó del Pallars Sobirà, que no és el mateix! [Riu] La història se'm va acudir fa molt de temps, a finals dels 80, a la Barceloneta, un barri on pretenia comprar un apartament...

La seva relació amb Barcelona va arrencar molt abans, el 1975. Recordo un relat en què explicava una orgia on apareixien Ocaña i molts altres homes.

— Barcelona ha sigut una de les ciutats més importants en la meva vida, no és cap secret, i encara ara hi vinc sovint.

Va estar a punt d'escriure una obra de teatre per al TNC, oi?

— En vam estar parlant durant molt de temps. Tornant al meu llibre del Pallars, el 1988, l'any que volia comprar l'apartament a la Barceloneta, passejant per aquell barri vaig parar l'orella a la conversa que mantenien tres dones. Totes tres s'assemblaven, parlaven en català i es coneixien tan bé que una acabava la frase de l'altra. Vaig descobrir que eren germanes i que havien viscut durant dècades a l'Argentina, perquè els seus pares se n'hi havien anat quan les filles eren adolescents. Ara que havien tornat es queixaven dels canvis a la ciutat i de com hi havien pujat els preus. Va caldre que passessin dècades i que la meva vida fes moltes giragonses abans no em posés a escriure la seva història, Una casa al Pallars, que en anglès es diu The Catalan girls.

La novel·la connecta amb el seu debut com a escriptor, El sud, en què Barcelona, el Pallars i el franquisme –transcorre als anys 50– hi són molt presents.

— Una casa al Pallars és una història de retorn al Pallars. Aquella conversa de tres minuts que vaig espiar s'ha acabat convertint en una narració de 120 pàgines que vaig escriure durant el confinament a causa de la pandèmia. M'encanta aquesta idea de construir tot un món a partir d'una ullada, d'una impressió. El procediment té a veure amb una anècdota relacionada amb Henry James. Una amiga seva va publicar una novel·la d'èxit sobre els joves protestants francesos. Ell li va preguntar com s'ho havia fet i li va contestar que no li havia calgut cap recerca. Només coincidir de casualitat amb uns joves protestants pels carrers de París.

Long Island també ens parla d'un doble retorn: primer, el de l'Eilis a la Irlanda de la seva joventut; però també és el seu retorn com a escriptor al personatge. Sempre havia dit que no escriuria cap seqüela, però ha canviat d'opinió.

— Ho he repetit tant que al final havia de provar de fer el contrari. La idea d'escriure una seqüela és una temeritat: pot perjudicar la imatge del llibre anterior, però també la teva. Des del segle XIX, la novel·la realista descriu un cercle, un arc narratiu que es tanca al final. No tindria cap sentit fer una segona part de Madame Bovary ni de moltes altres novel·les. Proust és una de les poques excepcions.

Brooklyn (2009) explicava com la jove Eilis deixava la Irlanda de la dècada dels 50, trobava a feina a Nova York i s'enamorava d'un italià trasplantat a Amèrica, el Tony. A Long Island hem avançat fins als 70.

— Igual que artistes com Joan Miró, que sempre feien el que els convenia i no el que els demanaven, no tenia cap intenció de reprendre el personatge de l'Eilis. La imaginava casada i amb fills, i pensava que aquí no hi havia cap tensió narrativa. Però un dia se'm va acudir que un home irlandès picava a la porta de casa de l'Eilis i el Tony molt enfadat, i que tenia una notícia important per a ells dos: el Tony havia anat a fer de lampista a casa seva i, a més de reparar el problema, havia deixat embarassada la seva dona.

L'irlandès diu que quan neixi la criatura els la portarà perquè la cuidin ells. No en vol saber res. L'Eilis tampoc, i això provoca una crisi de parella amb el Tony important.

— Diria que aquesta premissa argumental tan bèstia em va venir d'haver estat ensenyant Thomas Hardy a la universitat. Novel·les com L'alcalde de Casterbridge i Jude l'obscur estan plenes d'escenes gòtiques i melodramàtiques.

Per això Long Island és una novel·la de ritme picat i plena de diàlegs?

— Quan la vaig tenir escrita em vaig dedicar a eliminar totes les escenes que eren prescindibles des del punt de vista de l'acció. Vaig pensar la novel·la tenint al cap unes paraules de William Maxwell, escriptor i editor de ficció del New Yorker [del 1936 a 1975], que deia en una carta: "plot schmot", és a dir, "l'argument no importa". Maxwell era un gran detractor de l'argument en la ficció, creia que la feia trivial, i es pot comprovar llegint les seves novel·les, on tot és subtil i delicat [com ara Van venir com orenetes].

La seva novel·la reivindica l'argument, oi?

— L'argument és una acció que porta a una altra, que té conseqüències, i sovint aquestes no són previsibles. M'encanta que em trenquin les expectatives com a lector. I com a autor intento fer el mateix. No podem permetre que les úniques novel·les guiades per l'argument siguin les d'intriga.

Aquí la intriga és seguir la crisi de parella de l'Eilis i el Tony. Ella no triga a marxar una temporada a Enniscorthy, el poble d'Irlanda on va créixer, i allà es troba amb el Jimmy, amb qui va tenir una història dècades enrere. Reprendran la relació o deixaran passar l'oportunitat?

— Jo també vaig créixer a Enniscorthy, i als anys 70, el moment en què passa la novel·la, encara hi anava tornant amb regularitat. Enniscorthy surt a la majoria de llibres meus. No tinc la sensació d'haver-ne marxat mai i procuro no parlar-ne mai amb nostàlgia. La història de l'Eilis i el Jimmy té una arrel personal. Abans no havia tingut una relació de parella tan llarga com la d'ara: fa 12 anys que estem junts. Tothom que ha viscut amb algú tant de temps sap els drames que s'hi couen. Un d'ells és l'estranya convivència amb el passat. Un dia, per atzar, trobes a Facebook que algú de qui t'havies enamorat l'estiu del 1976 encara és viu. Llavors et passes el cap de setmana següent pensant-hi. Et demanes "Com ens hauria anat junts?", "Què se n'hauria fet de les nostres vides?" Segur que tothom que ha tingut una relació llarga alguna vegada ha dit "t'estimo" a la parella mentre pensava en aquella altra persona que havia estimat temps enrere, encara que fos només durant uns dies o unes setmanes.

El desig dels seus personatges masculins és igual de complex que el dels femenins.

— No tinc cap intenció de mostrar només el costat desagradable dels homes. No em sembla bona idea, ni a l'hora d'escriure ficció ni a l'hora de jutjar un personatge històric. Fins i tot algú com el rei Enric VIII devia estimar algú, alguna vegada.

Creu que la seva mirada cap als personatges és compassiva?

— No, compassió és una paraula massa forta. El novel·lista ha de mostrar els matisos dels personatges, les seves ambigüitats i rareses. Com més matisos siguis capaç de transmetre, més densos i profunds seran.