Hi ha moltes maneres d’escriure bé sobre art, de la mateixa manera que n’hi ha moltes d’escriure bones novel·les i bons poemes (sigui el que sigui que això vulgui dir), però hi ha una habilitat o una qualitat que em sembla imprescindible. Escriure bé sobre art requereix una, diguem-ne, precisió creativa, és a dir, la capacitat per recórrer a adjectius inopinats, metàfores audaces i comparacions imaginatives i, alhora, tenir la capacitat de fer-les aterrar en descripcions ajustades i en interpretacions intel·ligibles. El narrador irlandès Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955) té aquesta qualitat, i això és el que fa que els seus escrits sobre art recollits al volum La mirada captiva no caiguin mai ni en la vaguetat liricoide ni en l’espessor pedant i impenetrable, els dos defectes o vicis més insuportables en què solen incórrer els que no escriuen bé sobre art i sobre artistes.

Els setze textos recopilats al present volum van ser publicats originàriament en catàlegs d’exposicions o bé en diaris i revistes, i a la pràctica funcionen com breus assaigs sobre un tema (com ara la presència del color blau al llarg de la història) o sobre l’obra d’un artista. Els artistes de qui parla Tóibín són molt diferents entre ells, i qualsevol intent de trobar una connexió que els vinculés seria forçada. És cert que la presència de Joan Miró, Miquel Barceló i Antoni Tàpies, més enllà que s’expliqui per la familiaritat de dècades de Tóibín amb Catalunya, confereix una certa homogeneïtat parcial al conjunt, però a la fi la varietat i la versatilitat s’imposen. Millor per al lector. És molt instructiu llegir un escriptor mirant i escrivint sobre artistes, obres i estils tan diferents com la magnificència dramàtica del Tintoretto, la carnalitat ferida i bestialitzada de Francis Bacon, la meticulositat crua de Lucian Freud, l’humanisme estrafolari de la fotògrafa Diane Arbus, el colorisme sensual i turbulent de Howard Hodgkin i el virtuosisme refinat de John Singer Sargent.

Entre l'assaig, el reportatge i el relat autobiogràfic

Un aspecte interessant d’alguns d’aquests textos és que van més enllà de la pura dimensió contemplativa, especulativa i llibresca. Vull dir que Tóibín té relació amb els artistes sobre els quals escriu, i hi parla, i els visita al taller, i els veu treballar en directe, o, si més no, pot imaginar-los treballant perquè en veu l’espai, els utensilis, la disposició de les teles, els objectes que els inspiren. És el cas de Barceló i de Hodgkin, i els textos acaben sent una mescla d’assaig interpretatiu i de reportatge. En els casos en què els artistes ja són morts, Tóibín recorre al que té a l’abast: les obres dels artistes i la bibliografia sobre els artistes. Sempre eficaç, diria que Tóibín no té la perspicàcia erudita i opulenta de Robert Hughes, ni l’ull clínic de David Sylvester, ni la gràcia explicativa de Julian Barnes, però de tant en tant es treu de la màniga apunts brillants, informacions crucials, observacions que ajuden a mirar millor. Com quan diu sobre Bacon que “fins i tot quan pinta papes, la por i l’avidesa de les figures semblen de caràcter visceral, més que espiritual”. O, també, quan assenyala que l’art geomètric de Josef Albers neix de la cruïlla entre “la poètica i l’òptica”. O quan resumeix les obres germanes de Miró i Calder dient-ne que traspuen “llibertat, la ment onírica al cim de l’exaltació, les imatges al cim de la puresa”.

Curiosament, el text que més m’ha agradat del llibre és el primer, que té com a tema no un artista sinó un color, el blau. Entre el relat autobiogràfic i la recerca erudita, Tóibín reconstrueix la genealogia i ressegueix l’evolució, des de l’Antiguitat fins ara, d’un color que per a nosaltres és central però que, xocantment, no existeix ni en la Bíblia (el Paradís) ni en Homer (el mar), dos llibres que a nosaltres, avui, ens semblen blavíssims. Quan un escriptor escriu bé sobre pintura, ens recorda que la pintura i la literatura no s’acaben mai.