El que sabia la Maisie (1897) és una novel·la de culte de Henry James (Nova York, 1843-Londres, 1916) que analitza una societat victoriana anglesa corrupta, immoral i hipòcrita a partir dels pares de la protagonista: l'egoista Ida i el vanitós Beale. Ells són els pares negligents de la petita Maisie, que haurà de patir el divorci amarg i les conseqüències nefastes d’aquesta separació traumàtica.

Família disfuncional i presumptuosa a més no poder, entre pare, mare, madrastra, padrastre, institutrius (una d’elles, la senyoreta Overmore, es converteix en madrastra quan es casa amb Beale) i mainaderes. Dels sis als dotze anys, Maisie –inquietantment perspicaç per la seva edat– intenta entendre el complex món dels adults, forjat en termes d’ambigüitat, hipocresia, engany, culpa i, sobretot, la vulgaritat de l’odi. A partir d’un admirable exercici d’estil narratiu, Henry James, fascinat per la idea de la visió infantil, construeix un relat de prosa barroca i alhora transparent que va portar Borges a definir la novel·la com "una història horrible d’adulteri narrada a través dels ulls d’una nena que no està capacitada per entendre-la".

Però El que sabia la Maisie no només és horrible pels adulteris que cometen Ida i Beale un cop ja tenen noves parelles (Claude i Overmore, respectivament), sinó perquè cada progenitor envia la Maisie a l’altre amb missatges insultants, amb la qual cosa la converteixen en la seva confident. Ida i Beale són els pitjors pares de la ficció, juntament amb els personatges de Jane Austen o Charles Dickens. A més, en una mena de gir de telenovel·la, el padrastre i la madrastra de la Maisie també acaben enamorant-se. Té gràcia que el nom de Maisie, en la tradició bíblica, signifiqui, justament, filla desitjada.

Viure sis mesos amb la mare i sis amb el pare

El personatge de la Maisie, de fet, és la caixa de ressonància, un peó en una partida d’escacs que viu sis mesos amb la mare i sis amb el pare. Sovint la nena es penja de la barana del balcó per observar el món, i aquest gest fa pensar de seguida en la "visió d’alçada" que pregonava Valle-Inclán en els seus esperpents. Potser l’única presència constant a la vida de la Maisie és la senyora Wix (enamorada també de Claude), una institutriu que ha perdut la seva filla i sublima la maternitat en la Maisie: intenta educar la nena amb una rigidesa moral exagerada que contrasta amb el que veu i viu la nena, aquella corrupció a tots nivells que, de mica en mica, se li va contagiant a còpia d’abusos mentals, emocionals i verbals per part d’aquells que, en comptes de bandejar-la, l’haurien d’haver estimat.

Radicalment actual, El que sabia la Maisie aborda el xantatge emocional basat en la utilització dels fills com a armes o l’abandonament infantil per part d’éssers humans miserables. I com que som davant d’un flux de consciència, l’estil narratiu de James també es concreta en unes conclusions parcials, uns diàlegs no conclosos, uns sobreentesos, l’absència d’una trama clàssica i l’aparició d’una successió d’escenes aparentment inconnexes que conformen l’experiència fragmentària que reclama una forma semblantment fragmentària.

Maisie no ho sap tot perquè és una nena petita. Però Henry James i el lector sí. L’únic que sap és que no ha de confiar del tot en ningú i que ha de mentir per agradar o directament fer-se l’estúpida i callar. Com la Lolita de Nabokov, Maisie més que saber, intueix. Com la Lolita, també, acaba madurant malament i planteja relacions incestuoses amb Claude, el padrastre, un aristòcrata en hores baixes. O fins i tot situacions triangulars, amb Claude i la senyora Wix, quan a les acaballes del llibre Henry James, amb molta perícia, allunya els tres personatges del context londinenc i els envia a França. Igual que la Lolita, finalment, Maisie descobreix l’efecte que té sobre els altres no només pel que sap sinó sobretot per la idea aproximada que tenen els adults del que ella sap. En aquest procés de maduració precoç, Maisie aprèn l’autocensura i a mesura que ho fa, el narrador en tercera persona va desapareixent i deixa de filtrar la crueltat a través de la innocència.