La feina del novel·lista modern és equiparable a la llum que fa un misto enmig d’un camp durant la nit. Són paraules de William Faulkner, però probablement les hauria compartit Henry James (Nova York, 1843 - Londres, 1916), autor prolífic i de sintaxi enrevessada -tan barroca com precisa-, un dels novel·listes que ha explorat amb més persistència i resultats més brillants les subtileses i sofisticacions de la psicologia humana.

“Henry James era germà d’un gran psicòleg, en William, i no és cap casualitat -diu el professor i crític literari Jordi Llovet -. Va ser el gran continuador de Flaubert en la línia realista, però amb una gran diferència. A més del tractament exquisit del llenguatge, que ja trobàvem en l’autor de Madame Bovary, ell investiga a fons la profunditat psicològica dels personatges”. L’obra de James és difícil de conèixer en la seva totalitat: està integrada per una vintena de novel·les -en la majoria dels casos, de més de 500 pàgines d’extensió-, més d’un centenar de nouvelles, llibres de viatges, assajos literaris i fins i tot tres llibres de memòries d’un ambiciós projecte interromput per la mort de l’autor poc abans de fer 73 anys. “Jo diria que hi ha tres grans temes jamesians: els diners, la vida pública i la llibertat d’elecció -comenta Luis Magrinyà, que des d’Alba ha apostat per James amb constància: l’editorial barcelonina n’ha publicat una dotzena de volums, tots en castellà, des que el 1995 van traduir In the cage -. Els dos primers són temes socials, i ell els tracta sempre amb brutal eloqüència. Dins la gàbia està protagonitzada per un telegrafista i desmenteix un prejudici molt estès en la recepció del novel·lista, que, segons alguns, no és més que una mena d’obscur retratista de les obscures interioritats de les classes altes. ¿I què és La copa daurada sinó la història d’un multimilionari que compra, literalment, a la seva filla, un príncep italià?” Magrinyà s’ocupa, a continuació, del tercer gran tema de Henry James, la llibertat d’elecció: “Això té, segurament, arrels nord-americanes -el puritanisme de Nova Anglaterra-, i s’il·lustra amb algunes de les renúncies, equivocacions i subjeccions més sonades de la història de la novel·la, com passa a Retrat d’una dama ”.

Accedir a l’univers de James

Entre les portes d’accés a la narrativa de James que Magrinyà recomana hi ha Washington Square, publicada en anglès el 1880: “S’hi veu molt bé d’on parteix l’autor, la tradició realista europea -amb tota la tendència al melodrama- i què fa amb ella. A més, en aquesta novel·la hi surt el primer dels seus atractius joves farsants, i també el primer dels seus malvats, que a més de ser malvat sabem que, en el fons, té raó”. Llovet recomana començar per alguna de les seves “extraordinàries narracions”, entre les quals hi ha Els papers d’Aspern (1888), La lliçó del mestre (1888) i Un altre pas de rosca (1898). El crític literari i professor D. Sam Abrams reconstrueix el seu itinerari lector de l’obra de James: “D’adolescent hi vaig entrar amb Daisy Miller (1878) i dues novel·les de la seva primera etapa, The American (1877) i The Europeans (1878), encara per traduir al català. Hi ha autors de qui pots llegir una obra concreta i d’altres que han escrit una sola obra en majúscules. És el cas de Proust, Joyce i James”. Així i tot, Abrams té preferència per l’etapa tardana de l’autor: “ The wings of the dove (1902), The ambassadors (1903) i La copa daurada (1904) són creacions sublims de la literatura universal. La prosa li sona com mai perquè són novel·les dictades a la secretària. No perd gens ni mica de complexitat sintàctica ni estructural, però a més afegeix un punt d’oralitat fins llavors inèdit en l’autor. Si es llegeixen sabent el detall amb què van ser dictades encara et deixen més bocabadat”.

El repte de traduir l’escriptor

La presència de James en català ha estat marcada per la discontinuïtat. Des de la dècada dels 80 es poden comptar fins a catorze traduccions. L’última d’elles, La font sagrada, acaba d’arribar. Jordi Raventós, editor d’Adesiara, recorda que tot i que “va passar força desapercebuda entre els seus contemporanis”, potser perquè els lectors no hi trobaven “el James més canònic”, val la pena descobrir-la, dècades després que Borges en reivindiqués el valor. Raventós en presenta la premissa argumental: “Al llarg d’una trobada en una mansió aristocràtica, una dona que abans era força lletja apareix ara bella i notablement rejovenida, mentre que el seu home, que és molt més jove, sembla un ancià; d’altra banda, un individu que abans era completament imbècil ara sembla fins i tot intel·ligent”.

Una de les primeres traductores que es va ocupar d’una de les novel·les de James va ser Marta Pera. Va ser el 1985, quan va traduir La princesa Casamassima. “El repte era mantenir l’elegància, la contenció, la gran subtilesa i tota l’ambigüitat que són marca de la casa d’aquest mestre”, explica del llibre, un encàrrec de Francesc Vallverdú per a Edicions 62. “Me’l va donar després d’haver-me fet una prova, dient-me: «Comences la casa per la teulada». Però devia estar content amb el resultat, perquè em va continuar encarregant traduccions”. Va ser durant la dècada dels 80 que Miquel Casacuberta va traduir Les bostonianes (1886), una altra de les peces clau de la narrativa de James. “M’hi vaig tirar anys, i mai vaig arribar a pensar que es publicaria -fa memòria-. Francesc Parcerisas, que llavors dirigia la col·lecció de clàssics a Edhasa, em va dir que ho tirarien endavant, però al cap de poc van deixar de publicar en català. Llavors vaig anar a Proa, però tampoc va sortir”. Casacuberta ofereix gratuïtament la traducció de tota la novel·la a través de la seva pàgina web (traduccionsinedites.cat). “De la prosa de James destaco l’ambigüitat de molts plantejaments: és el malson dels traductors, perquè moltes vegades trobes que no saps si escollir un sentit o un altre del que vol dir -assegura-. L’estructura de les seves frases es va allargant a còpia d’introduir subordinades. La distància entre subjecte i predicat era, sovint, molt gran: entremig hi podien quedar un centenar de paraules”.

Joan Sellent, que actualment tradueix el Ricard III de Shakespeare, va encarregar-se del volum La lliçó del mestre i altres narracions (Destino, 1995). “Va ser una experiència gratificant i de les més difícils que he assumit -diu-. Mentre el tradueixes sempre estàs a la corda fluixa. La seva sintaxi és complexa, però el repte valia la pena”.

Una de les etiquetes que penja de Henry James és la de ser un autor difícil i minoritari. “Què és difícil? -es demana Luis Magrinyà-. A mi em resulta difícil la prosa carrinclona i ximple. James és un dels autors que més es preocupa del lector”. Sigui així o no, l’autor de Retrat d’una dama no ha aconseguit encara que cap editor fes una aposta continuada per ell en llengua catalana. “És tan recondemnadament difícil que els traductors no repeteixen -explica Sam Abrams-. Hem de sumar-hi que les institucions no hi han ajudat gaire i que, encara ara, hi ha una mena de desconfiança sistemàtica davant la literatura americana clàssica. Hi ha el prejudici de pensar que no és tan bona com l’europea”.

Ara per ara, la presència de James en català és testimonial. Hi ha la reedició de Washington Square (Proa, 2008), Diari d’un home de cinquanta anys (Angle, 2006), Dins la gàbia (Ed. 1984, 2001) i, evidentment, La font sagrada. “M’imagino que hi ha la por de fer l’esforç de publicar James en català i després gairebé no vendre’n prou exemplars i perdre-hi diners, sobretot perquè de la gran majoria de narracions de James ja hi ha traduccions castellanes -argumenta-. Al meu parer, això és un error. I per això el publiquem en català”.