BarcelonaL'última vegada que Joe Abercrombie (Lancaster, 1974) va visitar Barcelona, quedaven dues setmanes perquè la pandèmia de covid-19 acabés confinant mig món a casa seva. Potser a causa de l'ambient preapocalíptic que va flairar llavors, a la seva nova novel·la Los diablos (Alianza, 2025; amb traducció al castellà de Manu Viciano) hi apareix mencionada enigmàticament la capital catalana: és un lloc on ha passat alguna cosa terrible i alhora indeterminada. L'autor britànic, que des de fa més d'una dècada és un dels referents més destacats del gènere fantàstic, planteja al llibre la seva història més passada de voltes, protagonitzada per una peculiar expedició, formada per un monjo i diverses criatures sobrenaturals com un vampir, una dona llop, una elfa i un nigromant. La seva missió és acompanyar l'Alex, jove hereva del Tron Serpentí, des del sud d'Europa fins a Troia, que Abercrombie imagina com la capital d'Orient.

És inevitable demanar-li d'on surt tot aquest món alternatiu que planteja a Los diablos, novel·la de 800 pàgines que comença una trilogia ambientada a l'època de les croades, en què els cristians en comptes de lluitar contra els musulmans s'enfronten als elfs.

— Fa molts anys, un editor britànic es va posar en contacte amb mi perquè m'animés a escriure una sèrie de novel·les juvenils. Em va semblar que serien un bon complement a la meva trajectòria com a autor per a adults. La primera idea que vaig tenir va ser la d'un papa que tenia amagats un grup de monstres al soterrani de la basílica. Vaig deixar-la córrer de seguida i, en lloc d'això, vaig escriure la trilogia d'El mar trencat [disponible en català a Rosa dels Vents].

Com és que la idea va acabar prosperant?

— Quan vaig acabar la trilogia de La era de la locura [2021] tenia ganes de començar a desenvolupar un nou món. També pensava que potser d'aquesta manera podia tornar a cridar l'atenció dels lectors. Les idees que arrossegues durant molt de temps acostumen a ser bones.

No només ha aconseguit cridar l'atenció dels lectors: també la del cineasta James Cameron, que acaba de comprar els drets de la novel·la per convertir-la en pel·lícula.

— Això em fa molt feliç. Estic personalment involucrat en el projecte com a coguionista. Ja hi hem començat a treballar, tot i que ara mateix el James és a Nova Zelanda, acabant la tercera part d'Avatar.

Com creu que connecta el món lluminós i per a tots els públics d'Avatar amb la sordidesa i violència de Los diablos?

— És part del repte que tenim entre mans. El James ha rodat pel·lícules enormes i d'una gran complexitat tècnica. En aquest sentit, és la persona ideal per traslladar al cinema alguna de les batalles de la novel·la. Ell està acostumat a fer pel·lícules protagonitzades per herois que poden salvar el món. Les meves històries són més particulars: per començar, m'agrada que els meus protagonistes tinguin elements d'heroi però també de malvat. I el sentit de l'humor és una constant en tot el que escric.

D'on li ve l'ús del sentit de l'humor? Ara s'ha convertit en una de les seves marques d'estil, però m'imagino que al principi devia ser una aposta comercial complicada.

— Ho era. La ironia ha estat molt present en totes les meves novel·les. El gènere fantàstic acostuma a ser força solemne, però els lectors van respondre molt bé a la meva proposta de rebaixar tota aquesta seriositat. En comptes de seguir el camí de Tolkien, em vaig deixar inspirar per autors com Jack Vance i Fritz Leiber. Amb Los diablos faig un pas més en aquest sentit i la història que plantejo és, en molts moments, obertament còmica.

Li agrada jugar amb els límits de la versemblança: al llibre, el papa de Roma és una papessa i només té 10 anys. A sobre, ha publicat Los diablos el mateix any que ha mort Francesc I.

— Ha estat una estratègia de màrqueting brutal. L'equip de l'editorial s'ha superat, fent que hi hagués el canvi de papa durant la promoció anglesa de la novel·la [riu].

Un dels monstres més temibles de la novel·la és la Vigga, una dona llop que és capaç de matar sense escrúpols i, alhora, seduir a qui es proposi.

— El sexe i la violència van junts, en moltes ocasions. Mentre llegia El hòbbit a la meva filla vaig tenir una revelació: a les novel·les fantàstiques gairebé no hi ha cap personatge femení important. Tots els arquetips són homes, des del nen escollit per ser rei fins al mag que el guia, els cavallers intrèpids i invencibles... Les poques dones que hi apareixen es defineixen, malauradament, per la relació que tenen amb els homes. He trigat a aprendre aquesta lliçó. A les meves primeres novel·les, hi havia molts més homes que dones i, per tant, eren molt menys variades i atractives per al lector.

A Los diablos hi ha personatges masculins i femenins per triar i remenar.

— Hi ha varietat de gènere, però també d'orientació sexual i de classes socials. La Vigga és una guerrera escandinava i el seu vocabulari és més aviat limitat. El Baltasar, el nigromant, té una forma d'expressar-se pomposa i intel·lectual. Li encanten les paraules llargues i les frases subordinades.

El personatge del Baltasar li permet aproximar-se a la màgia negra.

— Aquesta novel·la és un homenatge a tota una sèrie d'arquetips clàssics que m'han interessat des de petit. L'originalitat està bé, però fins a cert punt. Amb el gènere fantàstic passa una cosa similar que amb les pel·lícules de l'Oest: als lectors i espectadors els agrada reconèixer personatges o situacions habituals. A Los diablos dono la meva pròpia versió d'un vampir, que es va fent jove a mesura que avança la novel·la, o d'una dona llop devota del paganisme escandinau en un món on predomina la religió organitzada.

I què me'n diu del Baltasar? El nigromant farà el que sigui per alliberar-se de les cadenes que el lliguen a l'expedició.

— El Baltasar recull la meva passió per la màgia negra. Pot haver-hi res més fascinant que ser capaç de despertar els morts? Imagina't els cadàvers arrossegant-se fora de les tombes i perseguint-te. Té un punt terrorífic, però també divertit. Les pel·lícules de zombis sovint són força iròniques.

I Barcelona? Com és que la fa sortir a la novel·la? Què és allò tan terrible que hi va passar?

— Si t'ho digués, estaria trencant un dels grans secrets de Los diablos. Potser a la segona part dono alguna pista del que hi va passar...