BarcelonaS'ha escrit tant sobre el rei Artur, que quan l'escriptor nord-americà Lev Grossman (Lexington, 1969) s'hi va voler aproximar literàriament, va decidir que aquest personatge llegendari estaria mort. "Artur és alhora rei i un bon home, però el seu passat està ple de terribles atrocitats i deutes sagnants que s'han de pagar. Per molt bo que sigui, tard o d'hora l'atrapen i el destrueixen", explica l'escriptor, conegut sobretot per la trilogia anterior, Los magos. Amb la figura d'Artur absent i el regne desballestat, Grossman va donar forma a les més de 800 pàgines de La espada fulgurante (Destino), una novel·la profusa sobre els cavallers de la taula rodona després de la mort del seu líder. El llibre, que s'acaba de publicar en castellà amb traducció de Julio Hermoso, fusiona història i fantasia i ha estat beneït per George R.R. Martin, el pare de Joc de trons.

La espada fulgurante és la història de la mort d'un heroi i de la fi d'una època. Grossman s'hi aproxima a través d'un protagonista, en Collum, que encara té tota la vida al davant. Es tracta d'un jove que creix en la misèria, però que aconsegueix rebre formació per ser cavaller i, quan considera que ja en sap prou, fuig cap a la cort del rei Artur amb l'esperança que l'incorpori a la taula rodona. Allà es trobarà un panorama que no s'assembla en res al que havia imaginat: els cavallers més prodigiosos han mort o han desaparegut, i els pocs que queden vius es dediquen a emborratxar-se i esperar que la vida passi, totalment vençuts.

"Quan em vaig documentar per saber què passava després de la mort d'Artur, vaig veure que no quedava gairebé ningú viu. Lancelot s'havia retirat. Gawain i Galahad són morts. Primer em vaig rendir: no veia la història per enlloc. Però després vaig pensar que els cavallers que quedaven vius eren els més interessants, perquè no eren herois", explica Grossman. A partir d'aquí, l'escriptor va començar a idear una aventura amb aquests personatges, que fins aleshores havien existit al marge dels grans lluitadors. "Reconstruir Britannia depèn d'ells. No són herois, però s'hi han de convertir", subratlla l'autor.

Un cavaller enamorat del rei

La història dels cavallers avança amb un objectiu conjunt –tornar l'esplendor al regne–, però en paral·lel pren nombroses ramificacions per aprofundir en les vides dels personatges i en els seus dilemes i contradiccions. Un dels relats que prenen més rellevància és el de Sir Beldivere, la mà dreta d'Artur, que Grossman idea com un home reclòs en la seva homosexualitat i profundament enamorat del líder. "Si hi ha jugadors gais al futbol professional, és evident que també hi havia cavallers gais a la taula rodona. Ara estem preparats per escoltar la història sobre com era ser homosexual a Camelot i jo em sento afortunat de poder-la explicar", destaca Grossman.

L'escriptor també incorpora la història d'un cavaller transsexual, que és segurament la part més personal de tota la novel·la. "El meu fill és transsexual. Part d'aquesta història sorgeix de veure'l passar per tot de lluites fins a convertir-se en qui és ara. Sempre hi ha hagut persones trans, però han estat esborrades de la història", assegura l'escriptor, que afegeix que amb tots aquests personatges ha volgut "dotar d'humanitat" les figures llegendàries dels cavallers de la taula rodona.

Follets, fades i l'últim druida

Com ja feia amb la trilogia de Los magos –amb la qual va fer el salt internacional i va convertir-se en un escriptor molt conegut–, Grossman juga amb els elements fantàstics propis de la llegenda per embolcallar l'aventura en una atmosfera màgica. A la novel·la hi apareixen follets, fades, mags i l'últim druida, Merlí, que no surt especialment ben parat del retrat que li fa l'escriptor. El Merlí d'aquesta història no té res a veure amb el personatge de Disney, que segurament és el més conegut en la cultura popular: és un home corrosiu i interessat, que utilitza els seus talents per manipular els altres sense escrúpols.

"M'encanta el Merlí de Disney, però si et fixes bé en la història t'adonaràs que el personatge no té res a veure amb allò. Merlí va ser còmplice de la violació d'Uther a Igraine, d'on va néixer el rei Artur. Va ser tan agressiu amb la seva aprenent, Nimue, que ella es va girar en contra d'ell i el va empresonar. Ell és l'últim druida: quin preu va pagar per sobreviure? Tot això existeix, no m'ho invento jo", assenyala Grossman.

Més enllà de la màgia, la novel·la té com a teló de fons la reconstrucció de la identitat britànica en un moment delicat: els romans ja fa temps que han desaparegut, deixant algunes traces i avenços del pas de l'imperi per l'illa, però tampoc s'ha alçat ningú capaç de seguir amb el llegat d'Artur. "Ell es va convertir en un símbol de reialesa, legitimitat i nacionalitat, però quan parlem d'Artur ens oblidem que en realitat va fracassar –diu Grossman–. Governava un país profundament ferit per traumes històrics i, al final, no va ser capaç de mantenir els seus ciutadans units".