Theodore Sturgeon (1918-1985) va ser un escriptor nord-americà de ciència-ficció, horror i fantasia. Sempre amb un èxit comercial escàs, tot i que va ser guionista de la sèrie Star Trek i dos dels seus contes van ser adaptats per a la mítica sèrie La dimensió desconeguda, Sturgeon va comptar amb un seguici de lectors fidels i amb alguns admiradors de renom, com Kurt Vonnegut i Ray Bradbury. Va morir en una relativa obscuritat, després de molts anys sense a penes publicar. Un any després de la seva mort, va veure la llum la novel·la en què havia estat treballant durant més d’una dècada, Cosdiví, ara apareguda en català a Males Herbes en una bona traducció de Josep Sampere Martí.

Cosdiví no es mou per les coordenades de cap dels tres gèneres en què Sturgeon es va especialitzar. Tanmateix, hi ha alguna cosa –una atmosfera inaudita, un to de perplexitat meravellada– que sí que és pròpia de la fantasia, de l’horror i de la ciència-ficció. Això és així perquè, més enllà de la concepció moderna i popular que els lectors actuals tenim d’aquests tres gèneres, Sturgeon recrea i renova a Cosdiví la narració més fantàstica de la història de la humanitat, la del monstre més meravellós, la de l’extraterrestre més influent: Jesucrist.

Reconnectar amb la vida vertadera

Ambientada en un petit poble de Nova Anglaterra, al cor fundacional i purità dels Estats Units d’Amèrica, la novel·la conta l’impacte que té en tota una galeria de personatges dispars –un pastor bondadós i diligent, la seva esposa lleial, una ermitana esplendorosa i ferida, una dona traumatitzada per una violació, un seductor violent i sense escrúpols...– l’aparició d’una figura, anomenada Cosdiví, que amb la seva pura presència els ensenya a relacionar-se més lliurement amb els altres, amb ells mateixos i amb els seus cossos. És a dir, els allibera cap al plaer sexual i cap a l’amor generós i pletòric.

La manera com Sturgeon conjuga el paganisme i el cristianisme primitiu per crear el seu messies és arriscada, però li surt molt bé. Al capítol inicial, quan en un dia de principis de primavera el pastor Dan Currier es troba amb en Cosdiví enmig del bosc, el lector sent que assisteix a l’encontre entre un cristià íntegre i una mena d’encarnació neopagana. La sensació es fa més forta en comprovar que, per al pastor, la trobada suposa una reconnexió amb la vida vertadera, no coartada per la moral estricta, per la repressió sexual i per les maquinacions vils de la maldat. El lector s’adona que Sturgeon és un escriptor de primera per l’expressivitat cromàtica amb què carrega la prosa –“en aquell univers verd només en Cosdiví era vermell, només ell era vermells”– i per l’erotisme emocionat i prodigiosament extàtic que ho desborda tot quan el pastor arriba a casa i fa l’amor amb la seva esposa.

Si bé al principi Sturgeon fa que en Cosdiví remeti al déu Pan, a poc a poc va fent que s’assembli més a un Jesús quasi panteista, alhora puríssim i pansexual, que il·lumina els justos i redimeix els malvats (els que desitgen ser redimits). En aquest sentit, des d’un punt de vista de la història de la literatura, es pot llegir aquesta preciositat pòstuma de Theodore Sturgeon com una aportació culminant, revolucionàriament paleocristiana i contestatàriament hedonista, a la torturada tradició literària d’arrel puritana que Nathaniel Hawthorne va inaugurar a mitjans del segle XIX.