CampanetHi ha escriptors que fan ciència-ficció, o que usen elements i trucs propis del gènere, per fugir de la realitat més immediata i abordar temes i aspectes diguem-ne atemporals de la condició humana sense els obligats ancoratges ètics, ideològics i sociopolítics de l’època en què viuen i escriuen. Ara penso en Solaris del polonès Stanislaw Lem, una obra mestra suggeridora i riquíssima de sentit, però en tot moment hermètica i abstracta. L’ús que el nord-americà Kurt Vonnegut (1922-2004) va fer de la ciència-ficció a les seves novel·les –recursos, motius, temes, pretextos argumentals– és tot el contrari del de Lem: Vonnegut fa servir la ciència-ficció, i a la novel·la Esmorzar de campions es veu claríssimament, per abordar frontalment totes les cares de la realitat del seu país, i això inclou des de la política, l’economia i la cultura fins a la psicologia i la rutina domèstica de les famílies i els individus.

Publicada originàriament el 1973, Esmorzar de campions està travessada de cap a cap per totes les crisis i querelles que van definir l’Amèrica de finals dels 60 i principis dels 70: la crisi d’una visió idíl·licament cofoia i immutable d’uns valors tradicionals que ja no eren reconeguts com a propis per una gran part de les noves generacions; el desastre de la Guerra del Vietnam; la insatisfacció permanent i la tristesa bulímica causades i atiades pel consumisme capitalista; les desigualtats socials i les injustícies racials; la idea que els individus no són amos de la seva vida ni encara menys capitans del seu destí; l’ànsia, sovint infructuosa, de mirar de trobar formes de vida alternatives... Vonnegut escriu sobre tot això tal com és habitual en ell: fugint de la novel·la de tesi, amb frases breus i directes, il·lustrades a més per dibuixets deliberadament puerils i ximples, fragmentàriament, a estones caòticament, i amb una mescla personalíssima d’humor negre, desesperació, jovialitat contracultural, indignació i extravagància.

La imminència de l'apocalipsi

He començat parlant del gènere de la ciència-ficció i cal dir que Vonnegut tota la seva vida va negar que ell fos un autor de ciència-ficció, però a Escorxador 5 (1969), la seva obra mestra, va usar el recurs dels viatges en el temps i a Esmorzar de campions es parla contínuament d’altres planetes i hi treuen el cap diversos éssers extraterrestres. És cert que, en aquest cas, hi ha una justificació metaliterària –un dels dos protagonistes és Kilgore Trout, un prolífic escriptor de novel·les de ciència-ficció que ho veu i ho pensa tot amb mirada inventiva i cervell al·lucinat–, però en última instància els efectes tant en l’obra com en el lector són els que són. Una estranyesa estructural, una concepció còmicament i deprimentment posthumana dels individus i de la societat, i una crispació d’apocalipsi imminent ho marquen tot.

El nucli argumental de la novel·la és fàcil de resumir: en Dwayne Hoover, el propietari d’un concessionari de cotxes al caire de la bogeria, coneix en Kilgore Trout, que porta molt malament el seu suposat fracàs literari. Tant els precedents de la seva trobada com la trobada en qüestió són relatats per un escriptor, el mateix Vonnegut, que fa i desfà a consciència, amb l’omnipotència dels creadors omniscients, però en aquest cas és una omnisciència autoirònica, deliberadament deixatada, bruta, irreverent. Som molt lluny de la voluntat de fabricar la il·lusió d’una ficció literària autònoma i completa en si mateixa. Més aviat al contrari: aquí se’ns mostren constantment les costures de l’artifici i l’autor ho fa servir per reforçar la seva idea de l’ésser humà com una mena de màquina de carn sense capacitat de decisió i sotmesa a les fatalitats. Bo? Notable? Excel·lent? Vonnegut!