Producció + consum, informació + comunicació. Què hi ha més enllà d’aquestes dues abassegadores parelles de fet que ens tenen atrapats i ens imposen un ritme de vida frenètic? ¿Conservem res d’espiritual, de transcendent, els humans del segle XXI? ¿Hi ha cap possibilitat de bellesa silenciosa i no instrumental en les nostres vides?
De la mà de Simone Weil, la pensadora anarcosindicalista francesa d’origen jueu passada al cristianisme, el filòsof coreanoalemany Byung-Chul Han busca respostes al que considera una “decadència de l’atenció”, fruit de fenòmens com el binge watching: afartar-se sense límits de productes audiovisuals.
A l’assaig Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil (Edicions 62, en traducció de Guillem Gómez Sesé), Han diu que som bestiar obès de consum i proposa un dejuni de la mirada, un retorn a l’atenció contemplativa pròpia de la religió. Deixar l’addicció al mòbil, als mems —que són virus— i a tota la faramalla mediàtica. Aturar-se, meditar, fer silenci. Practicar una lectura atenta. Via Simone Weil —“l’esperit és atenció”—, ho vincula a un retorn a la religió: “El terme religio prové de relegere (rellegir)”. Un retorn que se’ns fa estrany, oi? Però el crit d’alerta resulta del tot oportú.
Potser sí que l’atenció, que avui es perd en el consum d’estímuls, “és espiritualitat”, però com diu el mateix pensador, conté també una dimensió social: “Tant l’empatia com el respecte es fonamenten a ser atents envers l’altre. La societat s’embruteix quan l’atenció cap als altres es malmet. Condueix a un increment de violència”. També s’enfanga si només gira entorn del poder i l’economia. Vivim en “una època sense eros”, sense atenció profunda, sense sacralitat. “Sense atenció, sense espera ni paciència, no és possible cap pensament”, anota Han, que ens adverteix que a la IA li manca l’esperit de “l’atenció creadora”. Prefereix Sòcrates, per a qui el pensament té la intensitat d’una pregària, o Paul Celan, que entén un poema com una oració que ens acosta als altres.
Simone Weil deia: “L’atenció és la forma més rara i pura de generositat”. Per descomptat, res a veure amb la indústria del mindfulness (atenció plena) que degenera l’espiritualitat en eficiència i rendiment, en l’autocura i l’autogestió neoliberal, i que clava les arrels en l’ètica protestant del capitalisme tal com la va definir Max Weber.
El tàndem Han-Weil fa una esmena a la totalitat al culte al jo, que ens ha fet a tots empresaris de nosaltres mateixos i sacerdots de nosaltres mateixos. Hem deixat de posar atenció en el món, en la natura, en els altres, en el misteri. Trump és l’apoteosi del narcisisme del poder, el diner —consum— i la comunicació. La termodinàmica del poder guia l’instint humà: tendim a ocupar tot el poder —polític, econòmic, relacional...— que se’ns posa a l’abast.
S’hi pot renunciar? Pot sonar cursi, però es tractaria d’anar cap a una comunitat de l’amor i l’amistat, del perdó i la compassió. “Davant de la creixent destrucció de la bellesa del món, i de la nova expansió del nacionalisme i l’odi a l’estranger, l’universalisme absolut de Simone Weil és avui més necessari —més imperatiu, fins i tot— que mai”, escriu Han.
El “preferiria no fer-ho” del funcionari escrivent Bartleby, de Melville, representa la renúncia a la “lletra morta” en favor de “l’esperit”. La renúncia al mercat del soroll que incrementa l’acumulació de capital i emmalalteix l’ànima. Què se n’ha fet, del silenci interior? “La informació com a soroll ha trencat l’atenció”, diu Han. Que difícil és avui tancar els ulls i quedar-se en silenci, que difícil és atènyer una bellesa sense finalitat, una bellesa que vagi més enllà de l’estètica consumista del like complaent, que no defugi i no caigui en la indiferència pel dolor del món.
“Les persones són anestesiades amb consum i plaer. L’obligació de ser feliç dicta la vida”. L’acceleració digital i emocional fa la resta. Han sentencia: “Els tres monstres de la civilització actual són el capital, la digitalització i la intel·ligència artificial. Rebaixen l’ésser humà, l’esperit, a esclau del quàntum i de l’eficiència. De nou ens convertim en esclaus de la nostra pròpia creació”.
