L’esperança no és cosina germana de l’optimisme ingenu, sinó que neix del fracàs. Emergeix en la intempèrie. Enmig de grans turbulències, és l’últim que es perd. No nega el desastre, el constata, l’assumeix i mira endavant. L’esperança és una fe que empeny a l’acció, a la il·lusió, que ens dona resiliència. No és el convenciment que tot anirà bé, sinó la certesa que hi ha un sentit profund. El refrany diu: "Mentre hi ha vida, hi ha esperança". Però seria més adequat a l’inrevés: "Mentre hi ha esperança, hi ha vida". Vida de la que val la pena de ser viscuda, vida amb un horitzó transformador. (També hi ha la versió humorística, més pròxima a l’univers mental de Trump: "Mentre hi ha Visa hi ha esperança".) Aquest és L’esperit de l’esperança tal com el descriu Byung-Chul Han. Ara mateix, ens convé una esperança així. La versió catalana del llibre l’ha publicat Herder amb traducció de David Torres.
Segons el filòsof coreà establert a Alemanya, Trump correspondria al perfil d’un optimista. L’optimisme sol ser un afer individual. L’esperança, en canvi, és col·lectiva, no remet al jo sinó al nosaltres. No és narcisista: és social. Trump, tanmateix, és un optimista que dona esperança als seus seguidors: els ha promès i els ha convençut que farà de nou dels Estats Units la nació més rica i poderosa del món. El seu optimisme no és el del progrés, sinó el de la màgia: retrata el present com un caos, com un temps de declivi i de por, davant del qual anuncia l’adveniment immediat del paradís, una "era daurada".
Als que no som estatunidencs i als que ho són però no combreguen amb el trumpisme, és a dir, als que a partir d’ara haurem d’estar a mercè dels deliris de grandesa d’un delinqüent convicte i milhomes, l’única esperança que ens queda és creure que hi ha alternativa a la febrada dels tecnomilionaris messiànics; que hi haurà una reacció mundial per salvar el planeta de la crisi climàtica i per fer que cada paraula recuperi el seu significat de debò. Que la llibertat ens faci lliures i foragiti la por, que la democràcia torni a ser un terreny de diàleg i reconciliació, que la igualtat ens porti a reconèixer-nos com a iguals i que la fraternitat ho sigui no només entre nacionals, sinó també entre éssers humans, al marge de creences, identitats i estatus econòmic. Aquesta és l’esperança.
No som a les portes de l’infern de Dante, del "Lasciate ogni speranza". Morts en vida. Així no es pot viure. Davant l’esperança fake filla de l’optimisme brutalista de Trump, n’hi ha d’haver una altra que ve de lluny i que miri enllà. Que desemmascari el miratge tecnològic que ens ha de portar a Mart mentre ens carreguem la Terra. Que es faci veure com el regne de l’algoritme està soterrant la democràcia i sepultant la raó, la que neix d’un sentiment fondo, no d’una excitació emocional. Pascal ja ho havia dit: "Amor i raó són una mateixa cosa". I sant Agustí: "Només coneixem el que estimem". Citant Goethe, també Max Scheler afirmava: "Només es pot conèixer el que s’estima".
Què estima Trump? S’estima a si mateix i al seu èxit com a mesura de totes les coses, l’èxit entès com a poder, diners, força. Embolica aquest trio amb la bandera i la religió, la bandera d’una pàtria purista i maniquea (cohesionada amb enemics interns i externs) i la religió d’una fe sense atributs (reduïda a esmentar el nom de Déu en va a cada pas). Amb aquest còctel de consum addictiu electritza la gent. En la seva veritat no hi ha coneixement ni raó, no hi ha ciència ni humanitat, no hi ha cordialitat. El seu "sentit comú" és un sentit vulgar i primari, visceral i frontista. És tan atractiu com fals.
L’optimisme de Trump és, seguint Byul-Chul Han, un "culte a la positivitat" que aïlla les persones, les fa egoistes i els suprimeix l’empatia. És l’atròfia de l’experiència reduïda al "m’agrada" de les xarxes dels seus amics superrics, el "m’agrada" com a fórmula bàsica de consum. El consumidor no té esperança, només té desitjos. I el que està oferint Trump no és esperança, sinó un futur-producte molt ben empaquetat. Una ganga aparent. Una estafa.
