BarcelonaLa vida íntima de Sheila Heti (Toronto, 1976) es pot llegir en més de 25 llengües. L'autora canadenca ha experimentat amb la literatura autobiogràfica des de fa gairebé dues dècades gràcies a llibres com Maternitat (2018; en català a Més Llibres) i Cómo debería ser una persona (2012; en castellà a Alpha Decay). A Diaris alfabètics, que Angle Editorial publica en català traduït per Maria Bosom, presenta una proposta d'una singularitat formal remarcable: ordena per ordre alfabètic i espigola deu anys de dietaris que acaben construint un text enginyós, divertit i alhora melancòlic sobre una època decisiva en la vida de l'escriptora.

El lector que obri aquest dietari en la traducció catalana es trobarà amb un text endreçat d'una manera molt diferent de l'anglesa.

— Puc preguntar-te com comença el llibre, en català?

Amb una frase que diu: "A algunes persones els agrada la riquesa de la vida, però a mi sempre m'ha semblat una mena de distracció".

— Quina és la segona frase?

"A banda d'això, la meva vida va molt bé". I la tercera sona així: "A l'horitzó, el cel pàl·lid es va tenyir de color malva".

— És un bon principi, llavors.

A mi m'ho va semblar.

— Gràcies!

És il·lustratiu del que els lectors aniran trobant a continuació. Potser estaria bé que ens expliquessis en quin moment vas començar a escriure aquests dietaris.

— Fa molt, molt de temps. La primera entrada del dietari és del 2005.

Tenies vint anys menys que ara.

— Era un moment delicat. Estava deixant el meu marit. Vaig començar el dietari quan la nostra relació s'estava acabant i el vaig continuar durant gairebé una dècada. Divorciar-me amb només 28 anys em va trasbalsar i inspirar. No em deixava de preguntar per què cometia tants errors.

El 2005 va ser també l'any en què vas publicar Ticknor, la teva primera novel·la.

— En cap altra entrevista sobre aquests dietaris m'ho han mencionat. Ticknor va ser el primer llibre que em va publicar una editorial important, Farrar, Straus and Giroux. Em va permetre viatjar a molts llocs i em va donar confiança en mi mateixa. Al mateix temps que això passava, la meva vida personal s'enfonsava.

Em recorda als alts i baixos emocionals de la protagonista de Cómo debería ser una persona.

— Els dietaris van ser una resposta a aquell llibre. N'estava contenta perquè havia quedat tal com volia, però al mateix temps era conscient que em vaig haver d'inventar una trama de novel·la que era falsa. La protagonista, la Sheila, traïa la Margaux i llavors se n'anava a Nova York, on havia d'intentar recuperar la confiança de la seva amiga. Quan ara torno a Cómo debería ser una persona, no acabo de sentir-me còmoda amb les escenes més argumentals del llibre. Amb els dietaris em vaig dedicar a eliminar la trama.

Per què?

— La vida no té argument de novel·la. Escrivint el dietari volia acostar-me a una representació més realista de la vida.

Quan vas començar a pensar en endreçar alfabèticament el dietari?

— Devia ser cap al 2012 o 2013, després de publicar Cómo debería ser una persona. Encara vaig escriure unes quantes entrades del dietari durant un parell d'anys mentre m'enamorava de la meva parella actual i provava maneres d'endreçar tot el material que tenia. Quan vaig optar per l'ordre alfabètic, escrivia Maternitat en paral·lel. Per poder pagar les factures treballo en diversos projectes alhora. També escric articles i reportatges, faig entrevistes en directe...

Hi ha un procés d'edició significatiu, en aquest ordre alfabètic, oi?

— Sí. La primera versió tenia unes 500.000 paraules, era nou vegades més llarga que l'actual, que en té unes 55.000. Es tractava d'anar eliminant i retocant frases perquè les que quedessin ressonessin d'una forma especial i insospitada entre elles.

El llibre es llegeix més com un poema en prosa que com un dietari.

— Era la intenció. Jo me'l prenc com una mena d'autòpsia de mi mateixa durant tota aquella dècada.

He llegit en alguna entrevista que alguns escriptors a qui vas ensenyar el projecte et van fer comentaris poc entusiastes. Com et van desanimar i, alhora, com van fer que persistissis fins a publicar el llibre?

— Un dels primers a qui li vaig ensenyar va ser Tao Lin perquè no té prejudicis a l'hora de llegir formes literàries poc habituals. També perquè, quan et comenta els llibres, és honest sense ser destructiu. Quan en vam parlar em va dir que estava bé, però li havia costat molt arribar fins al final, i això em va fer pensar que havia de continuar retallant frases. En total m'hi devia passar ben bé deu anys.

Als dietaris escrius sobre com et costa escriure, de les lectures que vas fent, fas observacions sobre els llocs on viatges i també ens expliques, sense estalviar detalls, les relacions sexuals amb homes i dones. Llegir ara sobre bisexualitat crida menys l'atenció que fa quinze anys, oi?

— Sí, estic totalment d'acord. Una de les coses que més m'impressiona de fer anys és veure com canvia de ràpid la cultura. D'això no me n'adonava, abans. Si mires cap enrere, la dècada dels 50 és molt diferent de la dels 70, però quan ho vius en primera persona impacta més.

Quins altres grans canvis destacaries?

— Tot el que té a veure amb internet i amb la intel·ligència artificial. Els mòbils de fa vint anys eren molt rudimentaris.

I amb relació a la literatura?

— Fa vint anys posar el teu nom a un personatge semblava una bogeria. Esclar que s'havia fet abans, en soc conscient, però era una acció temerària. Les conseqüències eren inesperades.

I ara?

— Ara ho fa tothom. La primera persona s'ha convertit en un avorriment. Ha perdut l'energia i l'electricitat.

On creus que hi ha l'interès literari, ara?

— En la imaginació pura, expressada de forma radical. Això és el que em motiva ara, tot i que hi hagi llibres autobiogràfics que em continuïn interessant, com ara Les perfeccions, de Vincenzo Latronico [Anagrama, 2023], i En la casa de los sueños, de Carmen Maria Machado [Anagrama, 2021].

Una de les frases del dietari parla de com la cultura exigeix que les dones siguin "com més mediocres millor". Diries que això ha canviat?

— El que penso que ha canviat és com ha crescut el nombre d'escriptores que ens ajudem les unes a les altres. Potser ja era així abans, però jo no tenia aquesta percepció. Fa vint anys, a una autora com Rachel Cusk se la va menysprear críticament pel seu llibre sobre el divorci. Ara ningú dubta que escriu literatura en majúscules. Fins i tot s'ha acceptat que aquell llibre era molt bo.