J. Lobo Hispano López: “Viure en 15 metres quadrats et fa ser una mica més humil”

BarcelonaJ. Lobo Hispano López (Barcelona, 2003) ha nascut i crescut al barri de Gràcia, on els últims anys ha pogut observar com "tota la vida de barri s’està desintegrant". L'impacte del turisme i el problema de l'habitatge són les preocupacions que recorren la seva curta però ja notable obra com a autor de còmics: primer la historieta Turisme i utopia, inclosa a Vinyetari 5 (Finestres, 2025), i ara 15 metres, flamant guanyadora del Premi ARA de Còmic en Català 2025, que els lectors podran llegir a principis de 2026 a Vinyetari 6.

El títol de la historieta guanyadora fa referència a la superfície de l’estudi on vas viure a París el curs passat. Com és viure en 15 m²?

— És una experiència a la qual és més fàcil d’habituar-se del que jo imaginava, sobretot si ets estudiant, perquè passes moltes estones fora de casa, a les biblioteques, als menjadors universitaris, anant al cinema o sortint per bars. Al final, la casa és gairebé una base d’operacions. Viure en 15 m² et fa ser una mica més humil, perquè tens la roba estesa al costat del llit, que és també on cuines i fas les videotrucades i el teletreball; és una mica dramàtic. Però almenys no és com viure en 9 m², que és habitual entre alguns dels meus amics.

Què estàs fent a París?

— Estic estudiant el segon any d’un màster de governança internacional i diplomàcia. És un programa que he escollit perquè m’interessa la diplomàcia cultural, sobretot en situacions de conflicte, i ara estic fent unes pràctiques curriculars a la Unesco en una unitat que hi ha d’aquestes temàtiques.

Com vas decidir el tema de la historieta?

— El còmic el vaig fer pensant ja en presentar-me al concurs de l’ARA, que és de no-ficció, així que volia que fos un tema d’actualitat i polític. Les històries familiars i personals tenen molt valor, però en la situació en què ara es troba Barcelona és important tenir històries de veus joves sobre les nostres crisis. L’any passat ja m’havia presentat amb un còmic sobre el turisme, perquè al tornar a Barcelona després del meu primer curs a París vaig veure que la ciutat havia canviat molt. El turisme és una crisi molt ràpida i actual, i amb l’habitatge passa el mateix.

El còmic recorda propostes d’urbanisme utòpic com ara els falansteris de Fourier o els espais Abraxas de Ricard Bofill. La paradoxa és que s’han convertit en llocs gairebé distòpics i, alhora, en atraccions turístiques.

— Les utopies són un tema que m’apassiona. I un dels principals problemes que ha tingut la seva implementació és que sempre s’han vist com un punt fix on es pot arribar i quedar-s’hi, on tothom estigui còmode i en equilibri. Però quan intentes dissenyar una ciutat utòpica t’adones que l’atractiu de les ciutats és, en part, el moviment que genera l’existència d’un centre i una perifèria. Perquè tothom vol estar al lloc on hi ha més vida cultural, novetats i coses interessants. Per tant, dissenyar una ciutat utòpica és un projecte abocat al fracàs, com els espais Abraxas. Pots fer una ciutat amb habitatge digne per a tothom, en què tot sigui igual i estable, però serà un cementiri. Trobo més interessant tenir clar que la ciutat sempre estarà en moviment i no agafar-nos a una idea fixa, perquè aleshores és quan Barcelona es converteix en un parc d’atraccions, el turisme segueix venint i tenim una ciutat de joguina, on queda la imatge però no la gent.

En la historieta sobre el turisme de l’any passat ja apuntaves que el viatge és sempre una idea central de les utopies, i que el turisme s’alimenta de la noció que la perfecció sempre està en un altre lloc.

— Els problemes de l’habitatge s’han de narrar al mateix temps que els del turisme. El turisme és una recerca d’aquesta idea d’autenticitat: tu viatges per trobar alguna cosa autèntica i natural, i que, al mirar enrere i contemplar una vida que consideres artificial o incompleta, sentis que li faltava aquesta essència. El problema és que, en les grans ciutats, aquesta idea d’autenticitat acaba esdevenint un kitsch, perquè estàs portant una essència natural a una ciutat, i això provoca la gentrificació.

Al principi del còmic recordes la placa en homenatge a Rovira i Trias per on passaves cada dia camí de l’escola, que té una cita en francès de l’arquitecte: “El traçat d’una ciutat és obra del temps, no de l’arquitecte”.

— Havia passat mil vegades per davant però no recordava que hi hagués cap inscripció. I un dia, quan ja estava fent el còmic, vaig llegir-la i va ser un moment d’epifania, perquè és exactament el tema del còmic. Tots els projectes idealistes que dèiem abans sempre acabaven fracassant perquè no donen a la ciutat l’oportunitat de caducar, d’evolucionar i renovar-se. I em va sorprendre que aquesta idea de base ja estigués tan assimilada en l’ADN de Barcelona, en un projecte del segle XIX com és l’Eixample, que va néixer per resoldre el problema de l’habitatge a Barcelona. Anys després, seguim tenint el mateix problema, però trobo que ja no tenim tan clar el principi de Rovira i Trias.

A París et van descobrir L'auberge espagnole, el film de 2002 sobre la vida d’un estudiant Erasmus francès a Barcelona, que aquí es va estrenar com Una casa de bojos. Els problemes de lloguer que tenen els estudiants estrangers semblen, des de la perspectiva actual, un broma pesada.

— Encara me la recomanen, i sempre ho fan donant a entendre que estan sensibilitzats amb les tensions socials de Catalunya. És per l’escena aquella a la universitat en què uns Erasmus demanen fer la classe en castellà i el professor s’enfada i els fa fora. Vista avui, l’únic problema que tenen és l’habitatge, el pis del Raval on viuen tots. Però el que més em va sobtar són els voltants del pis: la vaig veure amb un amic d’aquí i no reconeixíem els carrers d’aquella Barcelona, semblen un altre món per als nascuts després dels 2000.

En el còmic comparteixes la inquietud que et va provocar veure un anunci al carrer que deia “home seriós de 45 anys busca pis per compartir”, sobretot quan et vas projectar a tu amb 50 anys en aquesta mateixa situació.

— Soc una persona que aprecia molt la seva privacitat. No aspiro a una estabilitat a llarg termini, però sí a tenir una opció a la privacitat. El problema és que s’està imposant un altre estàndard, i ens hi acabarem acostumant. Jo ara tinc 22 anys i no tinc problema en viure en un espai molt petit o compartir pis, perquè vull ser a París i accedir a determinats serveis culturals. Però que amb 50 anys hagis d’estar deixant papers per poder llogar una habitació en la casa d’un particular em sembla molt preocupant.

També relaciones el tema de la privacitat amb l’afecte que sents per la casa on vius. No es pot estimar un pis compartit?

— Jo no he compartit pis mai, només he viscut a casa dels pares o en estudis o apartaments petits. Però sí que tinc amics que comparteixen, i en alguns moments jo també he tingut ganes de compartir un pis: tornant a l’exemple de L’auberge espagnole, per a mi és una cessió de privacitat, però guanyes capacitat per fer teu el pis i la ciutat, perquè amb els companys de pis fas un mapa propi de la ciutat i una rutina compartida que genera una dinàmica familiar. Perds metres quadrats, però guanyes vincles emocionals. De la mateixa manera, estar sol també implica sacrificis, però com a mínim guanyes capacitat de refugi, que de vegades és necessari en una ciutat tan dura com és París.

El teu dibuix té una expressivitat caricaturesca que em recorda Heinz Edelmann, i el traç potser em recorda Lauzier, però amb una personalitat molt singular. Com has construït el teu estil?

— Com a qualsevol persona que passa moltes hores dibuixant, em fa molta il·lusió això que dius. Vull fer un petit statement en favor de X i de les xarxes socials; jo les faig servir molt per seguir comptes d’artistes de tot el món i això fa que la meva formació sigui molt eclèctica. Bàsicament, obro el meu per fil de X i vaig passant imatges fins que veig un dibuix que m’agrada, me’l descarrego i, després, quan soc al tren, al metro o a casa, copio aquests dibuixos. Primer el calco, després intento canviar una mica d’estil i al final faig una barreja. Així que l’estil sorgeix de tot arreu i de cap lloc específic. Hi ha il·lustradors que m’agraden, i per a mi ha sigut molt important començar a fer sessions de dibuix al natural amb models, però sobretot passar hores a internet, seleccionar imatges i copiar-les. Suposo que cadascú té la seva manera d’aprendre, i per a mi copiar és molt pràctic.

M’ha sobtat que fas servir X i no Instagram, que sol ser la xarxa dels il·lustradors.

— És perquè a X no hi ha reels i així no et distreus. I també és perquè X té millor qualitat d’imatge, sobretot si vols copiar pintures a l’oli o dibuixos amb molt detall. I per a mi ha sigut més fàcil accedir a il·lustradors d’Àsia a través de X que d'Instagram, tot i que això potser és culpa del meu algoritme.

Quina influència tens de la història del còmic?

— He crescut llegint els còmics que teníem al poble, les col·leccions dels meus pares, on hi havia molts còmics dels 80. Però el que m’ha marcat més com a il·lustrador són els dibuixos dels meus pares, que van estudiar belles arts. He mirat molt els dibuixos que feien durant la carrera, i suposo que alguna cosa hi transpira en els meus. També ha sigut molt interessant veure el seu procés com a artistes al llarg de la vida, perquè he pogut observar els seus quaderns de dibuix dels 17 o 18 anys, però també els que feien amb 23 anys, en la trentena o els que fan ara, i això m’ha ensenyat molt sobre com depurar un estil.

El teu pare és Andrés Hispano, realitzador i comissari d’exposicions, i la mare Carolina López Caballero, que ha dirigit el cicle Xcèntric del CCCB i la Mostra Animac de Lleida. A més del seu impacte en el teu dibuix, com t’ha influït que els pares formin part activa del teixit cultural?

— És un avantatge, el privilegi de créixer en una família en què una de les prioritats era donar suport a qualsevol activitat cultural que volguéssim fer el meu germà o jo. Això no implica que t’acabis dedicant al món cultural, però sí poder dedicar hores i hores a la il·lustració. I el més valuós ha sigut compartir-hi temps, i escoltar el que per a ells significa la cultura, que és un acte públic però que també té una dimensió privada molt important. Jo no hauria tingut aquesta passió per fer un còmic si no sabés que l’objectiu és connectar amb persones i crear debat. I tant me fa que sigui a la taula del bar, el que importa és iniciar una conversa. A 15 metres i al còmic d'abans, Turisme i utopia, trio temes d’actualitat, però evitant l’exposició, el nus i el desenllaç; és a dir, sense proposar una solució directa. Trobo més interessant analitzar les causes del problema que exposar les meves opinions sobre el que cal fer, que, evidentment, les tinc.

Tens només 22 anys. Quines són les teves ambicions pel que fa al còmic? Vols dedicar-t’hi?

— Encara no ho tinc del tot clar. Vull seguir fent còmic, i he descobert que és un mitjà molt més mal·leable del que pensava quan llegia historietes de Zipi i Zape o Mortadel·lo i Filemó. En la novel·la gràfica he trobat una manera molt interessant d’abordar la política, més assequible que la de la novel·la, però igual d’impactant. Quan parles de l’horror del brutalisme, per exemple, una il·lustració transmet el que vols dir molt millor que un text. Tinc clar que, després de les històries que he fet per al Premi ARA, vull continuar fent un tipus de còmic una mica dens i amb missatge polític, amb moltes referències, recerca i un cert rigor intel·lectual.