La història d'amor secreta d’una senyoreta burgesa surt a la llum als Encants

Barcelona“Avui compleixes trenta-sis anys, Manolo, i com veuràs he recordat la data”. Així comença el diari que el dibuixant Joaquim Aubert Puigarnau, Kim (Barcelona, 1941), va comprar el 2007 en una parada de llibres vells als Encants de Barcelona. “Em va cridar l’atenció la lletra, molt maca, i que l’autora li havia regalat al seu amor, un tal Manolo”, recorda. El dibuixant va quedar fascinat: en lloc de recollir tota mena de vicissituds, el diari se centra en una sola història d’amor que es prolonga al llarg d’uns vint anys. Una relació impossible, en realitat: quan es van conèixer, ella tenia 19 anys, i ell 35 i estava casat i amb dos fills. A més, el Manolo va marxar aviat a viure a les Canàries, però ella es va mantenir ferma en el seu amor incondicional, alimentat només per un grapat de cartes, algun retrobament puntual i, sobretot, falses il·lusions. Una història novel·lesca però tràgicament real que Kim revela al còmic El diario de la señorita Litgi (Norma).

A suggeriment de la dibuixant i teòrica del còmic Marika Vila, Kim ha optat per conservar el text íntegre del diari i alternar-lo amb pàgines de còmic que il·lustren el relat, completant el que no es diu però que s’intueix entre línies. “Les primeres escenes transcorren en la piscina d’un club de tenis on tots dos es coneixen –comenta Kim–. Jo imaginava que eren els anys 60 fins que, de sobte, ella diu que tant de bo s’acabi la guerra, i m’adono que està escrit el 1938”. L’autora del diari, la Mercè, era filla d’un dentista de prestigi i formava part de la burgesia barcelonina que durant la Guerra Civil no va deixar de festejar o anar al cinema, a la platja i al club de tenis. “Ens pensem que durant una guerra la gent es queda tota l’estona tancada a casa, però també fan vida normal. Sobretot quan ets ric, esclar”, diu el dibuixant.

Però l’autora no era la típica noia burgesa de Barcelona. Celebra l’arribada del bàndol franquista a Barcelona, sí, però també estudia a la universitat, s’independitza dels pares per anar a viure sola i destaca pel tarannà modern. “Vaig trobar una entrevista en què parlaven de la Mercè com una de les tres noies que estudiaven medicina a Espanya –apunta Kim–. Fumava, portava pantalons i anava en Vespa. En aquella època, imagina't!”. Tanmateix, sota aquella emancipació hi havia una entrega emocional absoluta al seu Manolo. “Es passa pàgines i pàgines plorant per aquest home, però assegura que és feliç, i no va amb cap altre home –diu el dibuixant–. És un sacrifici molt bèstia, perquè hi deixa la seva joventut, des dels 19 anys als trenta i molts”.

A mesura que passa el temps, la Mercè deixa entreveure com l’afecta sostenir aquest amor impossible. Ha deixat d’anar a ballar, es refugia en els estudis i la feina i, exceptuant la seva millor amiga i confident, tothom es pensa que és una soltera impenitent, sense capacitat per estimar. Però els sentiments que escampa en les pàgines del diari són arravatats, incondicionals, d’una intensitat aclaparadora. Per al Kim, la clau és l’absència del Manolo: “Quan ell marxa, ella l’idealitza d’una manera exagerada, i embogeix completament quan aquest home torna a Barcelona, però no queda clar si es tornen a veure alguna vegada més”.

Més enllà del diari

El diari acaba el 1954, sis mesos després d’aquesta trobada, amb la protagonista encara enamorada, però cada cop més conscient del preu que paga per viure entregada a una quimera romàntica. Kim es va decidir a convertir el diari en còmic en veure la reacció dels amics quan, en algun sopar, explicava la troballa del diari. “Tothom es quedava bocabadat i em vaig adonar que la història d’aquesta noia interessava molt a la gent”, recorda el dibuixant, que ha completat el retrat del personatge en les últimes pàgines del còmic gràcies al testimoni de diverses persones que la van conèixer, fins i tot una bona amiga seva que encara viu. “Jo en realitat no vaig fer cap investigació, però la història del diari va córrer tant entre els amics i coneguts que molta gent que la coneixia em va venir a explicar coses”, diu Kim. “Amb els anys es va convertir en una dona força progre i contrària a Franco, i es va fer molt amiga d’un home gai, que jo anomeno Joan Coma al llibre, amb qui sortia moltíssim i anava sovint al Liceu. Penso que, al final, va acabar sent feliç”. Casualitats de la vida, Kim va conèixer aquest home fa molts anys. “Era un paio fantàstic, simpatiquíssim, i feia sopars on em van convidar alguna vegada –recorda–. Fins i tot és possible que la Mercè i jo coincidíssim en algun sopar...”.

Kim no només ha disfressat el nom de l’amic gai: per evitar problemes legals amb familiars de la Mercè també ha canviat al còmic el seu cognom, que en realitat era Lidji. Tanmateix, espera que amb la publicació d’El diario de la señorita Litgi arribin nous detalls sobre aquesta història per completar el trencaclosques. I potser els afegirà a l’obra en una futura i anhelada edició en català del còmic, que Norma publicaria només si la versió en castellà funciona. “M’agradaria molt, sobretot perquè és la llengua en què està escrit el diari”, diu Kim.

Retirat des del 2015 d’El Jueves i, per tant, de la sèrie d’humor que el va donar a conèixer, Martínez el facha, Kim manté una bona productivitat tot i els seus 84 anys: el 2023 va publicar la biografia històrica Fouché (Norma) i el 2018 l’autobiogràfica Nieve en los bolsillos (Norma), sobre els seus anys a França com a expatriat de l’Espanya franquista. “És un nou camí que he descobert gràcies a Antonio Altarriba –explica–. Quan em va trucar per fer L’art de volar jo ni tan sols sabia què era una novel·la gràfica. «Però això és un tebeo?», li deia jo. I ara, mira, s'està venent moltíssim: al Saló de Saragossa vaig estar més de tres hores firmant, al matí i a la tarda. I gent de certa edat i senyores, que abans no venien mai a comprar tebeos”.