Futbolistes segrestats, neonazis violents i una detectiu extravagant

Barcelona“Sempre m’he imaginat com un narrador d’històries. A l’institut ja escrivia textos, m’inventava obres de teatre, dibuixava personatges pensant que sortirien en una pel·lícula. Passa que el mercat estava complicat a Espanya i vaig tenir la sort de trobar una finestra com a dibuixant al mercat francobelga”. Jordi Lafebre (Barcelona, 1979) està en plena forma. Després d’una trajectòria impecable i, en molts sentits, envejable com a dibuixant per al guionista belga Zidrou (pseudònim de Benoît Drousie), amb qui ha signat treballs memorables com Lydie (2011) o La Mondaine (2014), presenta ara el seu tercer còmic en solitari, amb guió i dibuix propis.

La seva primera història en solitari va ser una comèdia romàntica intimista –Malgrat tot, publicada en francès el 2020 i en català el 2024–, un gènere que ja havia treballat amb Zidrou. “Quan acabo Malgrat tot m’adono que tot el que he dibuixat fins ara transcorre en el passat: als anys 30, als 40, als 60... Tota la meva carrera està basada en la nostàlgia. I penso: «Encara no he dibuixat un telèfon mòbil, no he dibuixat res modern». Tenia la necessitat de parlar de coses d’avui dia, i vaig passar de la comèdia intimista a les trames policials esbojarrades, perquè l’humor forma part de la meva paleta de colors”.

Una intriga a Barcelona

Així és com Lafebre va inventar el personatge d’Eva Rojas, que va debutar el 2023 en francès i el 2024 en català amb l’àlbum Soc el seu silenci (Norma). Rojas és una jove doctora en psiquiatria que, com la seva mare, pateix un trastorn bipolar. En el primer àlbum, la protagonista acaba implicada en l’assassinat d’un magnat del cava i els seus dots psicològics li permetien resoldre el crim. Lafebre ja introduïa altres personatges icònics: el doctor Llull, la comissària Alemany (àlies Merkel) i les tres veus que acompanyen la protagonista. Ara publica a Norma en castellà i català el segon àlbum, Soc un àngel caigut, en què tornen a aparèixer aquests personatges i Rojas es veu implicada en un crim de caps rapats contra treballadores sexuals al voltant d'un club de futbol. El punt de partida és el segrest d'un jugador de 19 anys, pacient de Rojas.

“El gènere policíac sempre ha sigut una oportunitat per parlar del xup-xup social. I jo volia fer una història que passés a la meva ciutat –diu Lafebre–. Vaig néixer a Sants i, per tant, parlo de la ciutat que conec i he trepitjat: màfies immobiliàries, classes socials i, no ens enganyem, la malaltia mental, que és un problema gravíssim. Els psiquiàtrics públics estan saturats i les xifres entre adolescents disparades. No estem parlant de la guerra freda, la Transició, la Guerra del Vietnam o l’heroïna als anys 80, sinó d’ara”.

L'autor esmenta Montalbán i Mendoza com a referents en la tradició literària barcelonina, però vol deixar clar que la ciutat és més aviat una excusa escènica. "Barcelona està anunciada només en el subtítol –explica–. No parlo d'edificis concrets. Tampoc vull caure en la política local ni nacional. Jo em vull centrar en la casuística dels personatges. El marc és més europeu i global". També deixa clar que el club de futbol que apareix en el còmic no és real: “Aquesta ciutat té un club molt famós que té jugadors molt famosos, però no té res a veure amb el meu llibre. Parlo de l'esport en general i les masses que arrossega.”

Un element d'aquestes masses són els dolents del còmic, el grup de neonazis anomenats Root Boys. Es guanyen la vida amb tripijocs il·legals i es reuneixen en un gimnàs. Lafebre afirma que el paral·lelisme amb el creixement actual de la ultradreta és casual. "Els feixistes no han marxat mai, sempre han estat aquí –afirma–. Que ara estan creixent com l'espuma? Doncs s'hi lluita, com sempre". Lafebre recorda els films d'Indiana Jones contra els nazis i reconeix que els caps rapats del barri de Sants l'han inspirat: "Eren una colla de brètols". Tanmateix, diu que "no és un llibre amb una intenció gaire política", sinó que reflecteix "el que penso i el que sento". I afegeix: "No volia acabar la meva carrera, d'aquí a molts anys, i no haver-ho dit".

Una de les gràcies del guió és que la narració no és lineal. En el primer àlbum, el lector coneix els fets a través de l'explicació de Rojas al doctor Llull. El còmic s'obre i es tanca amb la consulta del psiquiatre. "En el segon, volia fer servir el mateix recurs. Volia l'Eva parlant en primera persona i explicant la setmana". Però es va trobar amb una complicació: "Insistir amb el despatx ja no era tan senzill, perquè m'invento que el crim ja ha passat i que la Merkel porta l'Eva a parlar amb el psiquiatre". De manera que la consulta reuneix quatre personatges: Rojas, Alemany, un policia i Llull. "Em trobo que, des del punt de vista tècnic, d'escriure un guió, quatre persones parlant en una sala és un repte tècnic. Però la sèrie demana això". I és que Lafebre té clar que les històries lineals "ja no ressonen" igual. "Quan entres a Twitter o Instagram, no veus les publicacions de forma lineal, sinó en funció del que té més retuits o audiència. El telèfon ens canvia la forma d’entendre la realitat: el temps no va endavant o endarrere, tot passa a la vegada". La primera pel·lícula que el va "impactar" i que trenca la temporalitat lineal és Pulp Fiction, reconeix.

Els còmics de Lafebre han aparegut primer al mercat francès i després Norma els ha traduït al català i castellà. Això provoca una dissonància entre la llengua d'escriptura i la de publicació. “Escric en castellà perquè ho he fet tota la vida. La meva primera biblioteca és llatinoamericana", diu. Així i tot, confessa haver dubtat si fer-ho en català per compromís amb el país. "Però no resolc mai el dubte –admet–. A més, l’esborrany és un nyap i passa per mans d’una correctora, d’una traductora francesa… Passa per mans de gent que en sap molt i que deixen un text com Déu mana”. L'autor lloa la "deliciosa" traducció catalana d’Andrea Jofre.

El talent exiliat

Els inicis de Lafebre han quedat lluny. “Jo soc del 1979 i vaig créixer als anys 80, quan encara hi havia molts quioscos i revistes –explica–. Però quan vaig arribar a l’edat en què ja podia treballar, a inicis dels anys 2000, hi havia pocs llocs on publicar i feia el que podia". Que la majoria de revistes fossin a Barcelona va ser una sort per al dibuixant. "Trucava a les redaccions, agafava el metro i m’hi plantava”, recorda. “Vaig començar en revistes com Clio o El Jueves, però a poc a poc veia que jo volia fer llibres llargs. La meva vocació era ser dibuixant de còmics d’aventura, i aquí no ho podia ser, la producció editorial era molt escassa”.

Aleshores, va recórrer al mercat francobelga: “Allà les vendes són unes altres –assegura–. L’estructura està més pensada per fer llibres llargs i vendre’ls arreu. Després de picar moltes portes i aprendre una mica l’idioma, vaig trobar la gent adequada i m’hi vaig quedar. Fa gairebé disset anys que treballo a Dargaud i m’hi sento com a casa”. Tot i que Lafebre no es tanca a tota mena d'influències, reconeix que el seu ADN com a dibuixant "encaixa més amb l'estil francobelga". Al principi no s’ocupava dels guions. “Vaig encadenar uns quants llibres dibuixant per a Zidrou, i n'estic molt orgullós, però mai vaig oblidar que volia escriure. I quan tenia quasi 40 anys, després de ser pare, vaig dir: «És ara o mai». Tenia gent que confiava en mi i els coneixements editorials, i em vaig tirar a la piscina”.