“Serà una novel·la correcta, que és el més trist que pot ser una novel·la”, rumia un dels tres protagonistes d’aquesta història. Jo no crec que això sigui el més trist que es pot dir d’una novel·la, tenint en compte que podem dedicar-hi penjaments d’allò més injuriosos. Però entenc el que vol expressar el narrador: quan resumim l’esperit d’un llibre amb l’adjectiu correcte li estem perdonant la vida (en realitat, estem concloent que es tracta d’una obra prescindible). Moltes pàgines abans, aquest mateix personatge, Miquel Rovira, espera el judici del seu rival, Ramón Balaguer (Ramón amb accent, escriptor català d’expressió castellana), sobre la seva última novel·la, encara inèdita. Balaguer comença ensabonant-lo, ponderant-li els aspectes interessants del manuscrit, cosa que fa sospitar a l’altre que la clatellada està a punt d’arribar.

La guerra dins la guerra és, en molts aspectes, una novel·la metaliterària. Però la gràcia és que als lectors que no estiguin per a aquesta llei d’assumptes no se’ls farà gens carregosa. I, en canvi, els experts hi trobaran força elements d’enginy i de gaudi lector. L’especulació sobre el confí entre la ficció i la realitat, posem per cas, hi està molt ben aconduïda. No em sembla una novel·la brillant, però és molt més que un llibre correcte. No crec que hagi estat una obra promocionada per les muses, com Rovira creu que passa amb les grans obres. Ara bé, l’ofici de Casajuana fa que tinguem un títol no gens negligible, que no sols es fa llegir, sinó que es fa subratllar.

La citació inicial —l’única del llibre— és de Vassili Grossman: “A vegades els homes que van junts a la batalla es detesten més entre ells que a l’enemic comú”. És allò mateix que escrivia Manuel Vázquez Montalbán referint-se a la camaraderia comunista: “Cuerpo a tierra, que vienen los nuestros”. La història transcorre en un temps recent, entre l’auge i la caiguda del procés independentista i la irrupció de la pandèmia. Rovira és un escriptor barceloní de conviccions sobiranistes. El seu oponent, Ramón Balaguer, també del cap i casal, abraça postulats diguem-ne constitucionalistes. Tots dos estan a la cinquantena, i cap dels dos no passa pel seu millor moment creatiu. Més aviat al contrari: els dubtes sobre el que escriuen, i fins sobre la viabilitat de la seva obra, els tenallen.

El tercer personatge en discòrdia és la Chantal Grenier, una trentina quebequesa que ha vingut al país a seguir el rastre de les dones que van formar part de les Brigades Internacionals i que la història ha silenciat. Coneixerà en Ramón perquè s’inscriu en el taller de novel·la que imparteix. Atès el seu interès per la Guerra Civil Espanyola, aquest li recomana que s’entrevisti amb Rovira, que n’està escrivint alguna cosa. Comença un triangle amorós.

Les disputes més destructives són sempre dins de casa?

Casajuana no deixa mai de jugar: Rovira ha publicat un llibre de títol idèntic a un dels seus (L’últim home que parlava català). El manuscrit de la novel·la en què treballa es titula igual que la novel·la que estem llegint. Aquestes dues no són pas les úniques picades d’ullet entre l’obra prèvia de l’autor i la novel·la present. La tesi de La guerra dins la guerra roviriana (no la casajuaniana) és que es pot establir un paral·lel entre les disputes d’anarquistes i comunistes durant els Fets de maig del 37 i les que van mantenir els independentistes catalans durant el procés: “Les disputes més destructives són sempre dintre de casa o amb les persones més pròximes”. Balaguer l’hi critica severament.

I, entremig d’aquests dos personatges que de vegades acusen alguns trets caricaturescos, el protagonisme fascinador de la Chantal, que acaba imposant-se amb la seva visió femenina de les coses, àrbitra del desig dels mascles. De manera que, més que no pas sobre els vaivens creatius dels escriptors, més que no pas sobre els antagonismes polítics dels catalans, aquesta em sembla una història rotunda sobre el desig masculí (vull dir: sobre una certa manera obsoleta d’entendre aquest desig), en què el personatge de la Chantal acaba passant la mà per la cara als dos escriptors catalans que pateixen —ara sí, tots dos— la mateixa creu: la gelosia.