BarcelonaEl programa anomenat Cita bestial que ara emet TV3 cada dimecres explica alguna cosa més que la necessitat que els gossos abandonats siguin adoptats per persones que en volen tenir un. Els visitants dels establiments corresponents fan un gran favor als animals mateixos i, de passada, a les protectores d’animals. El programa va més enllà del que, anys enrere, havia dirigit Pol Izquierdo, que es deia Bèsties, en què s’exhibia la cura que els amics dels gossos tenen per aquests animals —segurament la creació més perfecta de totes les que surten al Gènesi, encara que no se’n parli expressament.

En aquest programa d’ara, famílies, dones i homes visiten una protectora, “es familiaritzen” amb dos o tres gossos i, al cap d’uns dies o d’unes setmanes, es decanten pel ca que els fa més peça o que s’avé més bé amb les característiques dels adoptadors. Però hi ha una cosa nova: s’hi veu que els protagonistes humans vessen en els animals un grau d’afecte, d’amor fins i tot, que és correspost pels gossos d’una manera que no sempre es troba en les relacions amoroses entre humans. Això sí: encara que els gossos entenen -diuen- fins a dos-cents missatges, no són capaços de respondre a les preguntes o declaracions d’amor dels seus amos amb el mateix llenguatge que posseïm els humans.

Així arribem al final del raonament: la comunicació entre “persones humanes” no és tan eficaç com sembla. Moltes parelles, de la mena que sigui, funden una convivència sense posseir la capacitat de raonar a fons, és a dir, d’en-raonar; i per aquesta (manca de) raó, les parelles es desfan amb la mateixa facilitat que es van fer. És com dir que la humanitat sembla haver renunciat a un amor eloqüent, més basat en el llenguatge o el diàleg que en les sensacions o el plaer.

Vista, en molt casos, la inutilitat del llenguatge en les relacions humanes, no és estrany que la gent vulgui tenir, cada vegada més, un gos a casa: tenen un comportament noble, invariable; coneixen la sophrosyne grega més bé que els homes; i corresponen al nostre amor amb una fidelitat perdurable, sòlida, indestructible, unes virtuts que rarament es troben en nosaltres. No parlen, és cert. Però com que sembla que el llenguatge ja serveix solament per crear malentesos i disputes entre els éssers parlants, molta gent ha decidit que, atès que les paraules ja no fan el servei que podrien fer, és millor tenir a la vida un amor segur, encara que sigui callat i amb quatre potes.