"Els 'boomers' sostindrem la socialdemocràcia contra el feixisme"

BarcelonaHan passat cinc anys de la publicació de Torno a casa (Proa) i ha estat un temps de grans canvis i revelacions per a Joan Carreras (Barcelona, 1962), després d’una etapa personal caòtica i trista, amb dues ruptures traumàtiques. "Per primera vegada a la vida vaig fer una cosa que no havia fet mai: demanar ajuda", confessa. La psicòloga li va diagnosticar TDAH amb altes capacitats, una afecció que havia controlat al llarg dels anys però patint-ne les conseqüències, com comportaments obsessius i depressió. "El diagnòstic va ser un xoc brutal, però, a mesura que anava coneixent la simptomatologia, tot anava encaixant. És com si sempre m’hagués anat fotent cops a la cara, al cos, al genoll i, de cop i volta, algú encengués el llum de l’habitació i jo pogués veure que és que hi havia un calaix obert, o la porta de l’armari, i per això em feia mal. Tant de bo m'haguessin diagnosticat als 30, o als 20 anys; no només per mi, sinó per elles, i pels periodistes amb els quals m'he relacionat i m’han trobat una mica bitxo", reflexiona.

Tot això ho deixa anar de seguida, d’entrada, i amb l’honestedat que ha caracteritzat aquest autor i professor universitari, que al llarg dels anys ha encaixat èxits —el premi Sant Jordi i el Ciutat de Barcelona, per exemple— i també ha fet públiques algunes decepcions, quan un llibre no ha anat tan bé com esperava. I ho explica perquè aquest procés l’ha canviat de cap a peus: "M'ha explicat els últims anys, però també la infantesa, la joventut, la maduresa, i ha fet que escrigui d'una altra manera". La novel·la que acaba de publicar, Estaria molt bé (Proa, 2026), no parla d’aquesta condició descoberta, però sí que està amarada tant d’una "tristesa que es va quedant atrapada a les coses, com ho fa la pols", escriu, com també d’unes ganes esplèndides de viure. "Si t’enganxes a la tristesa d’un dol, per una pèrdua o una separació, es pot convertir en patològic. Jo he sigut capaç de tenir una altra relació sense deixar d’estar trist per la separació. Simplement, és una cosa que t’acompanya, però no et fa tant de mal. Ara puc entendre aquestes coses més bé", afirma.

Un petit món al centre de Badalona

Les protagonistes d’Estaria molt bé són quatre dones a la seixantena que han mantingut al llarg dels anys una amistat sòlida i fluctuant, amb una quotidianitat entranyable i secrets que encara queden per descobrir. La separació de la Mar i l’inici d’una nova relació —justament amb un escriptor madur— funciona com a columna vertebral de la història, on apareixen exmarits, filles, noves amistats i velles tradicions com anar a les platges nudistes. "Els amics són els que t’han sabut perdonar les patacades. L’amistat va més enllà de la sintonia i la sincronia. Jo tinc amics que tenen escàs interès per la lectura, però som amics. Ara em comença a passar que hi ha amics amb els quals no quedo perquè els temes de conversa són molt desagradables. Si em necessiten els donaré un cop de mà, però no seuré a sopar per aguantar l’argumentari de l’extrema dreta", lamenta Carreras. El llibre aborda temes d’actualitat, però no des del debat ideològic sinó des de la quotidianitat de la sobretaula d’amigues.

El centre de Badalona funciona com a petit món on els veïns i les rutines són les de tota la vida. "A la vida de les persones normals i corrents, a la nostra, també hi passen coses que poden convertir-se en literatura", assegura. Això es reflecteix en una narració pausada i minuciosa, de lectura agraïda i orgànica. Carreras no amaga les ganes que té de connectar amb el gran públic. "No he volgut ser mai un autor minoritari, vull ser popular. Escric per connectar amb la gent i perquè s’emocionin amb els meus llibres", assegura. És conscient que les protagonistes, per gènere, edat i estatus, són el públic habitual dels clubs de lectura. "No ho he fet pensant en això, però seria la bomba si els agrada", reconeix. Assegura que escriu a cegues, sense mapa, però fins i tot sense brúixola. "M’he trobat molt còmode, en aquest món femení que m’ha sortit. Jo sempre he estat voltat de dones. Jo dic, i algú em mira raro, però és una manera de dir-ho, que jo m'he sentit sempre un autèntic bisexual en tots els sentits de la vida. Estic còmode en els rols diferents i no em fa vergonya fer gala d'una especial sensibilitat o tendresa", defensa.

Carreras diu que sent una efervescència creativa i vital que l’edat no ha matisat i que comparteix amb les quatre amigues. Al llibre aprofita per criticar l’associació que de vegades es fa entre boomer i idiota, una crítica que solen llançar els fills de forma condescendent. "Els boomers som els que defensarem les pensions, l'educació pública, la sanitat pública. Els boomers sostindrem la socialdemocràcia contra el feixisme. Els boomers ens vam proposar de molt joves que el món sigui millor. Ho portem a dintre. Per què no podem estar orgullosos de les nostres contribucions a la societat? Estem a favor de l'estat del benestar, de la justícia social i creiem que els impostos són una bona idea per anivellar la desigualtat. Perdona que et foti un míting socialdemòcrata pur, però el que avui dia és socialdemòcrata és com ser comunista fa vint anys", sentencia.