BarcelonaDes de fa un any, Joan Carreras escriu les seves novel·les en un despatx des del qual veu el Palau de la Generalitat. "A vegades surt algun conseller a fumar", diu. Però el que a ell li interessa no són les intrigues del poder sinó els viatges que escriu amb el seu ordinador, envoltat de llibres. A la secció de predilectes hi ha novel·les de Julian Barnes, Jean Echenoz, Ian McEwan, Michel Houellebecq, Philip Roth i Emmanuel Carrère, situades a prop del seu premi Sant Jordi, que va guanyar el 2014 amb L'àguila negra. A prop, en una altra prestatgeria, hi té assajos i manuals sobre escriptura. "No vull deixar d'aprendre", admet. Li serveixen des d'un punt de vista creatiu, però també per a les classes de narrativa que fa a la facultat de Blanquerna.

Encara a la mateixa habitació, Carreras guarda la col·lecció de llibres sobre natura: entre d'altres, hi té els deu volums de Souvenirs entomologiques de Jean-Henri Fabre, herència del seu pare, l'editor Joan Carreras i Martí, i una novel·la de Luigi Bertelli Vamba, Pingajillo, sobre un nen que es transforma en formiga. El personatge apareix breument a Torno a casa, la novel·la que acaba de publicar a Proa. "A casa va ser un llibre mític –recorda–. L'hem llegit els cinc germans. L'he de tenir sempre a prop".

Torno a casa planteja el trànsit de la vida a la mort d'un personatge a qui han diagnosticat un càncer incurable, inspirat en el seu pare. És també el retorn de Carreras a la narrativa quatre anys després de La dona del cadillac (Proa, 2017), novel·la que –tal com va explicar ell mateix a Twitter– havia tingut les vendes més baixes de tota la seva trajectòria. Nascut a Barcelona el 1962, Joan Carreras ha publicat deu llibres des que va debutar amb Les oques van descalces el 1990 a Quaderns Crema.

Aquesta entrevista d'avui és una excepció: fa uns dies explicaves a Twitter que no promocionaries Torno a casa.

El reconeixement no el vull per a mi, sinó per a les novel·les que escric. Si adoptés un personatge o si em fes el simpàtic potser vendria més llibres. El meu objectiu és escriure novel·les prou bones perquè es venguin sense la necessitat de tenir-me al darrere.

Carretera secundària va inaugurar la teva etapa més prolífica a Proa, que va començar el 2012. Des de llavors hi has publicat cinc novel·les.

He estat un autor de pic i pala. Tota la vida m'he barallat per aprendre. Hi ha molts escriptors que necessiten que els aplaudeixin. Jo el que vull és provar coses diferents cada vegada. De Carretera secundària em van elogiar els diàlegs. A la següent, Cafè Barcelona [2013], no n'hi ha. Es va comentar que m'havia documentat molt... El següent llibre que vaig fer va ser L'àguila negra [2015], que té poc a veure amb La dona del cadillac [2017], en què jugo molt amb els punts de vista. Un músic que he anat seguint perquè sempre es transforma és Pau Riba: és capaç de fer el Dioptria, però també Jo, la donya i el gripau i Electròccid àccid alquimístic xoc.

¿Pau Riba era un dels teus referents d'adolescent?

Jo venia d'una bombolla molt concreta, d'un món catalanista de classe mitjana que portava els fills a escoles com Heura i Arrel. Fèiem classes clandestines en català, apreníem a llegir amb el Cavall Fort i amb la col·lecció Grumets de La Galera. Som els primers que vam llegir El zoo d'en Pitus i Viatge al país dels lacets, d'en Sebastià Sorribas. Els primers que vam arribar a Tintín en català. A vegades penso que m'agradaria anar en contra d'aquesta bombolla, als llibres, i criticar-ne el que no em sembla bé. Però de seguida m'adono que no estaria bé: si a algú li tallen una cama no li pots criticar que no camini com els altres. Això és el que passa a la cultura catalana. No podem tenir una literatura normal perquè som una cultura mutilada.

Aquesta mateixa setmana hem estat discutint sobre literatura catalana en castellà arran d'un futur homenatge de l'Ajuntament de Barcelona a Ruiz Zafón i Marsé.

És una discussió que havia quedat liquidada a la dècada dels 60. Som un país amb moral d'esclau, quan passen coses així. Aquesta idea de no voler excloure els autors que escriuen en castellà a Catalunya torna a estar sobre la taula, i quan passa es fa des d'un discurs moralitzador.

La política, quan apareix en una novel·la teva, és el teló de fons. Penso en la manifestació de l'11 de setembre del 2012 a L'àguila negra, per exemple.

És que la gràcia són les escenes, què pots fer tu com a escriptor amb el material que tens. Un llibre sense escenes m'interessa més aviat poc. A les entrevistes mai no opino sobre altres autors vius, que estiguin escrivint i publicant ara. Aquest estiu vaig llegir una novel·la de la qual es parlava molt als mitjans i a Twitter. Passava en un poble i estava ben narrada, però no hi havia ni una sola escena. A més, una cosa que em va emprenyar una mica és que la gent del poble eren tots bons jans, i quan s'havia de dir una mala paraula sempre era sobre la gent de ciutat. Quan vaig escriure La dona del cadillac la vaig ambientar en el món tancat d'un poble perquè el lector veiés que a tot arreu hi ha maldat.

Un dels debats oberts i d'actualitat en relació amb la literatura és si cal que sigui moral o no.

Hi ha un programa de televisió en què el presentador va per tot arreu dient: "Sou molt bona gent". No critico el programa, està molt bé que hi sigui, però em crida l'atenció aquesta idea. El presentador diu això al teatre de cada poble, i aquest teatre està ple de gent. Estic convençut que entre el públic hi ha d'haver algun maltractador, un pederasta, un violador, homicides de pensament... Si no fos així, quina porqueria de poble, no?

¿Ha de moralitzar, la literatura, o cal que la moral quedi al marge dels llibres?

En aquest tema hi entren dos elements. El primer és el de la correcció política: fa molts anys que ho va avisar Quim Monzó, i ara estem pitjor que llavors. Si llegeixes un llibre com Les benèvoles, de Jonathan Littell, hi trobes reflexions morals, encara que l'autor proposi que et fiquis en la pell d'un nazi. El segon element és una cosa que s'ha entès malament: l'autenticitat. El que a mi m'importa com a lector és que m'expliquin una història i com me l'expliquin. Que ho hagin viscut de debò no és un valor afegit. Quan vaig escriure La gran nevada hi havia lectors que em preguntaven si havia passat per l'experiència de perdre un fill, i reconeixien que havien plorat. Quan això passava, jo guanyava la partida, perquè jo no ho havia viscut –acabava de ser pare–, però empatitzava tant amb el personatge que quan vaig escriure aquells paràgrafs jo també vaig plorar com si m'hagués passat allò mateix.

Hi haurà qui llegirà Torno a casa com un llibre protagonitzat pel teu pare.

He fet servir l'experiència de la malaltia del meu pare per parlar-ne, però n'he tret un llibre de ficció. No és un testimoni de res. El pare que jo vaig conèixer va ser el de casa, no l'editor ni el president d'Òmnium Cultural. Quan em vaig posar a escriure no pretenia fer una Carta al pare, com Kafka –l'hauria hagut d'escriure als 16 anys–, o el que ha fet Karl Ove Knausgard o el que ha fet Sergi Pàmies al relat de L'art de portar gavardina. Jo he volgut explicar un moment molt concret, el del final, però des d'una novel·la. Quan ja l'havien enviat a pal·liatius, un dia que el vaig anar a veure em va mirar i em va dir: "Segur que estàs prenent notes". Vaig dir que no amb un gest que volia dir que sí. I ell em va retornar el gest amb un altre gest d'acceptació. El que m'interessa és la mort com a tema universal.

¿És un llibre que t'ha costat especialment d'escriure?

Tots em costen. D'aquest en dec haver fet entre deu i quinze versions. L'he anat canviant de dalt a baix, i al final sobretot l'he retallat. Quan parlem amb en Jordi Cornudella, que ha llegit i editat tots els meus llibres –és una sort que sigui així, li estic molt agraït–, passem de coses generals a detalls concrets. Al principi em deia que el llibre era massa sec i contingut. Ara és més emotiu, però el punt just, perquè el sentimentalisme barat em rebenta. Entre La dona del cadillac i Torno a casa he escrit dues novel·les més, però de moment me les guardo. En tinc moltes més a l'ordinador.

Potser el fet que siguis sinestèsic fa créixer les lectures possibles d'algunes de les escenes del llibre.

Hi ha lectors que em veuen molt simbòlic. Quan faig que el personatge comenci a dibuixar la figura de l'infinit amb un caçapallones, vull dir que està intentant caçar l'inabastable? Potser sí. La imatge es carrega per si sola de significat. No tinc una taula d'equivalències. El que m'agrada de debò és construir mons. Si no cregués que tinc un do per fer-ho ja ho hauria deixat córrer fa temps. Javier Marías diu que hi ha autors que es posen a escriure amb un mapa, i d'altres amb brúixola. Jo soc clarament dels segons. Els girs narratius dels meus llibres em poden arribar a sorprendre.

El 2018 vas explicar que estaves passant per un mal moment com a autor: veies que, tot i portar molts anys de feina, les vendes del teu últim llibre, La dona del cadillac, eren les més baixes de tota la teva trajectòria.

El que jo escric se situa entre la literatura popular i l'elevada. Ni high ni low, soc middle brow. Vull fer novel·les de qualitat però per al gran públic. El que m'agradaria de debò que passés amb Torno a casa és que se'n venguessin 100.000 exemplars i que es traduís a una trentena de llengües. És molt ambiciós, sí. M'estavellaré? Potser sí. Però també sé que continuaré escrivint, perquè em conec. Quan vaig guanyar el Sant Jordi amb L'àguila negra creia que arribaria al gran públic, però m'equivocava. Vaig arribar al públic del premi Sant Jordi. Quan vaig tornar a publicar, com que la nova novel·la no havia guanyat el Sant Jordi, no la van comprar. Durant el 2015 vaig fer una setantena de presentacions i clubs de lectura per parlar de L'àguila negra. Hi havia llocs on em preguntaven per què començava la novel·la amb un home madur despullat... Què volien que els respongués?

Durant l'última dècada has escrit molt més perquè vas decidir centrar-te en la novel·la.

Me la vaig jugar als 49 anys deixant la feina. Si no ho hagués fet llavors no ho hauria fet mai. Quan et mors et penedeixes de les coses que no has fet. Jo volia escriure més novel·les. Centrar-m'hi no va ser un error. Si m'ha fallat alguna cosa ha estat el reconeixement dels lectors. La crítica m'ha tractat bé.

Al damunt de la taula on treballes he vist que tens Els convidats de pedra, de Ponç Puigdevall, un recull d'articles sobre autors oblidats de la literatura catalana.

La tesi central del llibre és que molt pocs autors quedaran. Per què escric, si sé que probablement puc acabar oblidat? Molt fàcil. És el que m'agrada i necessito fer, tant me fa que les meves novel·les acabin convertides en pols.

Fa uns anys, Vicenç Pagès Jordà escrivia que eres un membre de ple dret de la "Generació Perduda de la literatura catalana, agafada entre les pinces de la Generació dels 70 i la dels Imparables". ¿T'ha perjudicat, això?

Sempre he anat sol. Sempre he anat a la meva. Si algú em relacionava amb alguna generació en fugia i em tancava a casa. Això em deu haver anat a la contra, però a casa em van ensenyar que si feia una cosa molt bé, tard o d'hora em recompensarien. M'ho vaig creure. Una vegada que parlàvem del tema amb en Vicenç –també és professor a la Blanquerna– em va dir que soc com una espècie de monjo. Potser sí, només visc per escriure. Encara que no connecti amb el públic he de continuar. L'única manera d'avançar en una piscina és continuar nedant.

Un altre tema sobre el qual has parlat és el de les traduccions.

Sí. Encara no n'he aconseguit mai cap: és una espina que porto clavada. Si l'èxit de Jaume Cabré a Alemanya va demostrar que no cal passar necessàriament pel castellà, el que ha passat amb Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà, ha tornat a obrir la porta al fenomen decidit pel públic. Amb Marta Rojals ja va passar fa una dècada. Encara hi ha esperança. Recordo un cartell del PSUC dels anys 70 que deia "Mis manos: mi capital". Això és tot el que necessito per continuar fent llibres. Vull que cada cop estiguin més ben parits i que emocionin tants lectors com sigui possible. Dibuixar infinits amb el meu caçapapallones, això és el que continuaré fent fins al final de la meva vida.

Portes trenta anys publicant llibres, però escrius des de petit.

Sempre he necessitat escriure històries. Una de les primeres redaccions que recordo me la vaig inventar a partir de la pel·lícula El planeta dels simis, que devia veure a principis de la dècada dels 70. Als 11 anys ja vaig muntar un recull de narracions triant entre tot el que tenia. Passàvem els estius a Sant Feliu de Codines, i el que més m'agradava era quedar-me a casa escrivint o llegint. M'encantaven Isaac Asimov i Ray Bradbury. També els contes d'Edgar Allan Poe traduïts per Julio Cortázar. Recordo un conte que vaig fer amb 13 anys sobre un pescador a qui li anava un ham a l'ull. Era bastant bèstia.

Com se la prenia, la família, aquesta afició?

Als dinars i les trobades familiars feien broma. Deien que sempre estava prenent notes de tot el que explicaven o feien. Un dels millors regals que m'han fet a la vida me'l va fer el meu pare, una Olivetti Lettera 32. Tenia 14 anys. Va dir que me la prendria si no aprenia a escriure fent servir els cinc dits. No en sabia, només n'utilitzava dos per fer els contes, però va veure que m'ho agafava amb tanta passió que em va deixar continuar així.

El teu primer llibre va aparèixer el 1990. Era el recull de contes Les oques van descalces.

Vaig fer una mica el golfo durant l'adolescència i la joventut i per això vaig trigar. Fins als 28 anys no vaig publicar res. I va ser perquè un dia em vaig retrobar a la plaça del Sol amb un amic amb el qual ens havíem conegut parlant del Quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell. Era Jordi Cornudella. Li vaig portar el que estava escrivint llavors i em va dir que continués, que tenia fusta... D'allà van sortir els relats de Les oques van descalces. Va rebre una crítica molt bona d'en Ramon Pla i Arxé i una d'en Julià Guillamon que també era positiva, però on també deia que no encaixava en el catàleg de Quaderns Crema.

Vas persistir-hi amb La bassa del gripau (1993).

El tercer llibre, La gran nevada [1998], ja va sortir a Empúries, quan hi havia l'Ernest Folch. I el quart també, Qui va matar el Floquet de Neu [2003]. Amb aquesta novel·la em vaig equivocar de títol, però sí, hi feia morir el Floquet de Neu... Com a escriptor, et puc fer creure el que jo vulgui, aquesta era la idea. Després d'aquest llibre vaig publicar L'home d'origami a Amsterdam Llibres. Durant un temps em va costar molt produir. He fet mil feines de comunicació: entrevistes, guions, conferències... Vaig estar a TV3, vaig ser un dels impulsors de l'InfoK, que volia que fos com el TN però per a nens i nenes: i, encara que llavors em van mirar com si estigués sonat, diria que aquest informatiu encara funciona, oi?

Va ser precisament amb L'home d'origami que et vaig començar a llegir. Era una història plena d'històries, protagonitzada en part per un escriptor d'èxit que es traslladava a una casa enmig del bosc.

El gran canvi en la meva trajectòria va ser quan vaig buscar una agent literària. Vaig anar a picar a la porta de la Silvia Bastos. Allà em va començar a representar la Carlota Torrents, que acabava d'arribar i que s'especialitzava en literatura catalana. A partir d'aquí vaig tornar a néixer com a autor. Ha estat la Carlota qui m'ha ensenyat com anava aquest món. Fins llavors jo feia coses, però ningú no em mirava.