Reportatge

Seguir escrivint quan les vendes no t’acompanyen

Un fil recent de Twitter de Joan Carreras -guanyador del premi Sant Jordi 2014- ha tornat a posar sobre la taula la precarietat dels escriptors en català. Una trajectòria literària no inclou només èxits: què passa, però, quan les vendes minses t’impedeixen continuar exercint la teva professió?

‘DONA ESCRIVINT’, QUADRE D’AUGUST MACKE DEL 1910. / WIKIPEDIA Zoom

“La majoria d’autors -potser amb l’excepció dels poetes-, quan els pregunten com ha anat l’últim llibre publicat, entenen que els pregunten per les vendes i solen dir que prou bé. La raó sembla evident: no et facis mala propaganda tu mateix”. Així arrencava un fil de Twitter de Joan Carreras del 10 de setembre en què explicava que les vendes de la seva última novel·la, La dona del Cadillac (Proa, 2017) havien sigut les més baixes de la seva trajectòria, inferiors fins i tot a les del seu debut, el recull de contes Les oques van descalces, publicat a Quaderns Crema el 1990. “No ho vaig fer amb vocació de queixar-me de res -assegura-. Va ser un exercici de transparència, i suposo que ha sorprès molta gent per aquest motiu”. Entre les raons que Carreras atribueix a aquesta baixada inesperada de vendes -situada per sota del miler d’exemplars- hi ha “les mencions escasses als mitjans de comunicació”, però també “la possible absència de boca-orella per part dels lectors”. També, afegeix, hi podia haver “la possible decepció” després de llegir el seu llibre anterior, L’àguila negra, guanyadora del premi Sant Jordi 2014 i que va marcar el punt més alt de la repercussió de l’autor. “Llavors vaig fer una setantena de presentacions i clubs de lectura -recorda-. El premi em va ajudar a difondre la meva feina i em va fer molt content, però sobretot escric perquè la meva obra tingui un sentit. Sempre ha sigut la meva manera de viure, i va arribar un moment en què vaig canviar nòmina per temps. Ara soc més pobre però també més feliç”.

El problema de viure d’escriure

El cas de Joan Carreras no és únic en la literatura catalana. De fet, podria considerar-se un problema endèmic si es dona un cop d’ull a estudis com el que va facilitar l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a finals del 2014: entre les dades que facilitava destacava que només un 10% dels afiliats podien viure d’escriure i de les feines associades a la literatura, com ara articles, conferències i traduccions. Abans de l’esclat de la crisi, el percentatge era lleugerament millor: el 2007 tot just s’enfilava fins a l’11,5%.

Nascut el 1958 -quatre anys abans que Carreras-, Lluís-Anton Baulenas ha escrit una vintena de llibres des que va debutar el 1987 amb Qui al cel escup (Eumo). “Mai he tingut problemes per publicar, però les vendes no han sigut ni de bon tros les mateixes en tota la meva trajectòria -admet-. Fins a Noms a la sorra [Columna, 1995], que va ser finalista del premi Sant Jordi, no vaig fer un clic pel que fa als lectors. Des de llavors sempre he tingut un mínim de 3.000 lectors per a cada novetat”. Baulenas forma part de la minoria d’autors que encara poden viure de la seva creativitat literària. “Encara que hagi guanyat premis sempre m’he considerat a la trinxera -diu-. Un autor només té com a arma les seves obres”. Baulenas ha rebut, entre altres, el Prudenci Bertrana per La felicitat (Edicions 62, 2000), el Ramon Llull per Per un sac d’ossos (Planeta, 2005) i el Ciutat d’Alzira per Amics per sempre (Bromera, 2017). “Escric perquè necessito explicar històries, però també perquè és la meva manera de mostrar un compromís amb el país i la llengua -diu-. I també d’estar en contacte amb aquest mínim de 3.000 lectors que m’esperen i que m’han salvat tantes vegades la vida”. Reconeix que els últims cinc anys, coincidint encara amb la crisi del sector editorial, “han sigut una època horrorosa”, però que mai ha deixat de treballar. “Ja tinc a punt una novel·la que sortirà el 2019 i m’agradaria tornar a fer teatre: voldria muntar un cabaret literari sobre Joan Brossa coincidint amb el centenari del seu naixement”, avança.

Potser una part de la resposta a les fluctuacions entre l’èxit i la poca repercussió entre els lectors cal buscar-la en els mitjans de comunicació. “En literatura catalana es dona en excés el fenomen de la recerca de l’autor desconegut -diu Ada Castells, que ha compaginat articles i novel·les: l’última és La primavera pendent (Comanegra, 2018)-. Vaig debutar amb El dit de l’àngel el 1998, als 29 anys, i em van fer molt de cas, potser massa. Des de llavors, cada llibre m’ha donat una alegria diferent”. Tot i així, per a Castells “hi ha una falta de jerarquització” en el context literari català: “Els prescriptors no s’hi poden dedicar a temps complet, el periodisme cultural és precari i els lectors editorials estan molt mal pagats”. Aquest còctel fa que “els autors estiguin poc acompanyats”: “A diferència dels futbolistes, els escriptors millorem amb el temps, perquè tenim més ofici. Sembla, però, que com més anys fem menys ganes d’escoltar-nos es té, almenys en el nostre context. I si som dones, la cosa es complica encara més”.

El cas de Xavier Bosch ha sigut just el contrari: “El meu primer llibre de narracions no el va voler publicar ningú -explica-. Tenia 22 anys i vaig veure com tres dels editors importants del moment a Catalunya em van retornar l’original amb una carta personalitzada però, no per això, menys frustrant. En canvi, en Carles-Jordi Guardiola, de La Magrana, va decidir agafar aquells textos, fer d’editor amb majúscules i publicar Jo, el simolses el 1992. En tot moment vaig pensar que, un dia o altre, me’n sortiria de viure d’escriure en la meva llengua”. Aquest moment va ser molts anys després, quan va guanyar el premi Sant Jordi amb Se sabrà tot (Proa, 2009): des de llavors ha sigut un dels autors amb unes vendes més altes sempre que ha publicat. Bosch creu que la poca presència d’escriptors a la televisió sens dubte en perjudica la popularitat: “Entrevistar un escriptor representa un esforç per al periodista. S’ha d’haver llegit el seu llibre. És més fàcil entrevistar un esportista o un presentador perquè no cal haver esmerçat tant temps en la preparació. Més enllà d’aquesta provocació, és evident que l’absurda obsessió pel share del minut a minut fa que ja no es puguin veure entrevistes com les que el Puyal va fer al Vázquez Montalbán o l’Espinàs a l’Espriu. El Jaume Cabré o la Care Santos surten als programes culturals, especialitzats, i gràcies”.

Un cop de sort?

De tant en tant el boca-orella ha afavorit èxits comercials notables. Va ser el cas de Marta Rojals amb Primavera, estiu, etcètera (La Magrana, 2011) i, una mica abans, de Sílvia Alcàntara amb Olor de colònia (Edicions de 1984, 2009). “Una amiga em va recomanar, després de llegir-lo, que el portés a una editorial petita, i crec que va ser una de les claus de la bona rebuda de la novel·la -diu Alcàntara-. Però vendre 60.000 exemplars és un cop de sort. Soc conscient que mai més no es repetirà”. Alcàntara creu que “a tot arreu on hi ha diners al voltant es dona algun tipus de corrupció”: per això no es presenta a premis. Tampoc li cal: de la seva última novel·la, Els dies sense Glòria (2016) se n’han venut “entre 4.000 i 5.000 exemplars”. “Vaig començar la casa per la teulada i ara només puc anar baixant -admet-. Com que vaig debutar amb 65 anys, no esperava res, i tot el que m’ha passat ha sigut bo”.

Manuel Baixauli i Montse Banegas es van donar a conèixer quan s’acostaven als 35. Baixauli va haver d’escriure tres llibres per aconseguir, amb L’home manuscrit (Proa, 2007), una acollida notable. “Hi ha una dificultat gran per consolidar-nos, en una literatura petita com la nostra -explica-. Sovint, la manera d’estimular la venda de llibres és inflar globus. Sempre hi ha autors que fan coses noves. Als que no entren en una onada d’aquestes els va pitjor. Els perifèrics, a més, ho notem molt. Estem lluny de tot”. Banegas va debutar el 2008 amb La dona incòmoda (Proa). “Publicar va ser una suma de casualitats -diu-. He escrit des de sempre, perquè he tingut neguit de fer-ho. El primer llibre va anar molt bé. El segon, Dobles parelles (2010), va tenir un altre recorregut. No em frustrava que no es vengués tant com La dona incòmoda, i tampoc m’hauria canviat la vida que hagués sigut un èxit”. Fa gairebé una dècada que Banegas no publica: “Encara escric, però sense presses. Mai em vaig voler dedicar professionalment a l’escriptura”.