BarcelonaEl dia que s'hagin descobert totes les lleis de la natura que guien el comportament, l'ésser humà deixarà de ser responsable dels seus actes. Aquest és el temor que va fer que tot un clàssic del segle XIX com Fiodor Dostoievski –enginyer de formació– carregués de manera contundent contra la racionalització a Memòries del subsòl (en català, a Angle Editorial, traduïda per Miquel Cabal). Publicada el 1864 en rus, és una novel·la protagonitzada per un funcionari frustrat i rabiós que es dedica a preparar venjances impossibles i, alhora, ofereix un retrat aspre dels reptes de l'època i de les perspectives de futur d'una societat en crisi. Entre els mèrits del llibre de Dostoievski hi ha un apunt visionari: la predicció dels algoritmes que avui decideixen què llegim, què escoltem o fins i tot amb qui hauríem de tenir relacions sexoafectives. A Memòries del subsòl, Dostoievski temia que tots els actes humans acabessin computats matemàticament: "Tot estarà calculat i establert amb tanta exactitud que en el món ja no hi haurà més acció i aventures".

Aquest és un dels exemples que recull 100 visions literàries de la ciència i la tecnologia (Cossetània, 2025), recorregut per més de 3.000 anys d'història que mostra els fructífers –i sovint, insospitats– vincles entre literatura i ciències. El seu autor, Xavier Duran (Barcelona, 1959), podria fins i tot formar-ne part, perquè s'ha dedicat des de fa dècades a divulgar la ciència i la literatura. Llicenciat en química i doctor en ciències de la comunicació, va debutar amb L'esperit de la ciència (3i4), premi Joan Fuster d'assaig 1990, i des de llavors ha publicat una trentena de llibres, a més d'haver dirigit el programa El medi ambient de TV3 entre el 1999 i el 2014. "Va ser gràcies a un assaig que vaig arribar, fa més de quaranta anys, a Les afinitats electives de Goethe, una novel·la en què l'escriptor alemany aplica el concepte de finals del segle XVIII sobre l'afinitat química a l'afinitat entre parelles –recorda–. A partir d'aquí em vaig preguntar si devia haver-hi altres exemples, i em va sorprendre tant la qualitat com la varietat dels que anava localitzant".

Aquesta feina va cristal·litzar per primera vegada en un capítol d'un llibre col·lectiu, Entre la por i l'esperança (Proa, 2002), que mostrava alguns vincles entre química i literatura. L'ambició de Duran va fer que continués treballant en aquest camp –molt poc explorat tant a Catalunya com a la resta de l'Estat, lamenta– i acabés publicant La ciència en la literatura (Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2015), del qual 100 visions literàries de la ciència i la tecnologia n'és un germà encara més llaminer i assequible, perquè permet endinsar-se en les relacions entre "les dues cultures", segons l'expressió popularitzada pel químic i escriptor C.P. Snow en una conferència del 1959. "Als Països Catalans, les dues cultures encara estan força separades", opina Duran, que aquest any també ha publicat la novel·la L'endemà d'ahir (L'Albí, 2025), on aborda com els avenços científics i la tècnica determinen una relació de parella que va canviant d'època. "Tenint en compte que el català és una llengua minoritzada, la cultura s'ha centrat a construir una bona base literària i no ha parat tanta atenció a la cultura científica. Així i tot, s'han fet esforços importants perquè el català tingui una terminologia científica establerta. I hi ha gent de lletres que ha dedicat part de la seva obra a explorar la ciència, com ara Núria Perpinyà", diu.

La proesa d'Homer

La Ilíada va ajudar a refutar la teoria de la generació espontània

El recorregut del volum arrenca amb Atra-Hasis, poema mitològic escrit entre el 1850 i el 1500 aC a Mesopotàmia en llengua accàdia, igual que el Guilgameix. "En aquell moment, les malalties es veien encara com un càstig dels déus, tot i que ja s'havia començat a desenvolupar una medicina més terrenal –recorda l'autor–. Va ser a l'Antic Egipte on va néixer aquesta pràctica en el sentit modern. S'hi tractaven fractures, dislocacions i problemes dentals i es practicava la cirurgia...". La primera menció d'un tractament és de l'any 3533 aC, quan el faraó Sahura va ser curat d'una malaltia als orificis nasals.

L'antiguitat clàssica queda representada per Homer, amb una crítica de la generació espontània, i Lucreci, que a De la natura (en català a Laia, traduïda per Miquel Dolç) es proposa explicar, tan enrere com al segle I aC, els fenòmens "per la combinació i acció dels àtoms i no per intervenció dels déus". El cas d'Homer és encara més valuós, perquè un poema èpic datat del segle VIII aC com la Ilíada (l'última versió catalana és de Pau Sabaté per a La Casa dels Clàssics) va acabar "sent una gran contribució a la ciència des de la literatura". El fragment en què Aquil·les demana a la seva mare, Thetis, que vetlli pel cadàver del seu amic Patrocle, "per evitar que les mosques criïn cucs" damunt les ferides del mort i accelerin el procés de putrefacció, va fer que gairebé 2.000 anys després, al segle XVII, el metge Francesco Redi es preguntés, després de llegir Homer amb atenció, si els insectes i cucs que apareixien en cossos morts sorgien per generació espontània, tal com es creia fins llavors, o més aviat tenia a veure amb els ous que hi poguessin dipositar les mosques. "La teoria de la generació espontània va rebre l'estocada final al segle XIX, gràcies als treballs del químic francès Louis Pasteur –afegeix Duran–. El procés de refutació va començar gràcies a la rigorosa descripció d'Homer".

Dues pioneres

Els casos de Margaret Cavendish i de Mary Shelley

Xavier Duran no amaga que la majoria de les 100 visions literàries de la ciència i la tecnologia han estat escrites per homes. "Les dones han patit una discriminació històrica que els ha dificultat ocupar espais tant en la ciència com en la literatura –comenta–. A més, algunes de les autores presents al llibre, com George Eliot i Víctor Català, van haver de fer servir pseudònims masculins".

La primera dona que apareix al volum és Margaret Cavendish (1623-1673), que va tenir "el privilegi" d'accedir als cercles intel·lectuals i científics d'Anglaterra al segle XVII. "Va poder visitar la Royal Society, entitat que no va admetre cap dona com a membre fins el 1945", diu Xavier Duran. També va ser la primera dona que va signar una utopia, El món resplendent (1666; en català a Duna Llibres, traduïda per Anna Llisterri). La protagonista de la novel·la acaba per atzar en territori desconegut i els seus habitants la consideren una deessa. "Cavendish reflexiona al llibre sobre el que es veia a través de telescopis i microscopis –comenta l'autor–. Es pregunta si el que mostren és la realitat en si o una modificació".

Mary Shelley va advertir els lectors "sobre els límits de la recerca científica" a Frankenstein o el modern Prometeu (1818; l'última edició catalana és de Viena, traduïda per Xavier Zambrano). A la novel·la, el protagonista dona vida a un cos mort i acaba perdent el control de la seva creació. "Shelley estava molt ben informada sobre els debats científics de l'època: el seu Frankenstein està influït pel galvanisme, segons el qual un petit corrent elèctric podia fer contraure la pota d'una granota morta", explica Xavier Duran.

Els autors catalans i la ciència

La salut del 'Tirant', la Víctor Català més cinematogràfica i els càlculs d'estructures de Joan Margarit

Un dels encerts de 100 visions literàries de la ciència i la tecnologia és que integra més d'una vintena d'autors catalans en la tria. Comença amb Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, publicada el 1490: encara que el cavaller tingui "una fortalesa extraordinària i el seu cos venci fins i tot ferides mortals, acaba sent vençut per una pneumònia", diu Xavier Duran, abans de recordar que a la novel·la hi ha algunes al·lusions a l'il·lustre metge romà Galè i que Carmesina assegura que el bé més preuat en aquest món, més enllà de les riqueses o l'art de la cavalleria, és "la salut", perquè "permet conservar la vida".

El llibre mostra la relació de novel·les com La fabricanta (1904), de Dolors Monserdà, amb el sector tèxtil barceloní, o la reivindicació del cinema que Víctor Català va fer a Un film (3.000 metres) (1921): per a l'autora, la novel·la era com "una pel·lícula amb tota la seva simplicitat, amb tot el garbuix, amb totes les arbitrarietats, amb totes les desmesures... és a dir, amb totes les llibertats que el gènere comporta". Xavier Duran no oblida que, si bé la gran novel·la sobre la tuberculosi continua sent La muntanya màgica, de Thomas Mann –en català a Navona, traduïda per Carme Gala–, Blai Bonet va abordar aquesta mateixa malaltia amb encert a El mar (1958) i també Joan Salvat-Papasseit en alguns dels poemes d'Óssa menor, tot i que en l'obra de Salvat també abundin referències a màquines i invents, com passa a 54045, on parla així del tramvia: "La dinamo turgent mou els príaps de foc / en CIRCUMVAL·LACIÓ / No he vist més majestat que en lo stylo de foc / TROLLEY TROLLEY TROLLEY".

Sorprèn la quantitat de poetes catalans presents entre els 20 últims noms de l'antologia de Xavier Duran: hi ha Gabriel Ferrater a partir de la seva passió tardana per les matemàtiques; Joan Margarit, que "va comparar el càlcul d'estructures que feia com a arquitecte amb la construcció del poema", i Rosa Fabregat, farmacèutica i poeta lleidatana que va dedicar una novel·la sencera a la reproducció assistida, Embrió humà ultracongelat núm. F-77 (Pòrtic, 1984).

De James Joyce als postmoderns

Les partícules elementals i la possibilitat de criogenitzar-nos

"Si la ciència del segle XX mostra que l'univers és realment complicat, James Joyce –com a creador literari afectat pel signe del temps– intenta fabricar un univers artístic tan complex com el físic". Xavier Duran recull aquestes paraules de la catedràtica de filologia anglesa Carmen Pérez-Llantada per resumir l'ambició i peculiaritat de les mencions científiques a l'Ulisses i al Finnegans Wake. En aquesta última –que Adesiara publicarà en català a la tardor, traduïda per Pol Vouillamoz–, parla de "teoria adòmica", barreja de la menció a Adam, primer home segons la Bíblia, i l'àtom, i hi inclou la paraula quark a la frase "three quarks for Muster Mark!". En anglès, el quark descriu el crit de les gavines i també significa "grallar com un ocell". La paraula va ser escollida pel físic Murray Gell-Mann per batejar una de les partícules elementals que es troben al nucli de l'àtom.

Joyce comparteix els jocs lingüístics i l'experimentació formal amb dos dels grans autors postmoderns nord-americans, encara en actiu, que apareixen al llibre de Xavier Duran. Són Thomas Pynchon i Don DeLillo. El primer va estudiar enginyeria física i va treballar com a redactor tècnic a la Boeing, experiència que queda reflectida en novel·les com V. (1963) i La subhasta del lot 49 (1966); a més, un dels temes importants de la complexa i divertida L'arc iris de la gravetat (1973) "és el xoc entre la física clàssica i la moderna i el seu impacte intel·lectual en general", comenta Duran. DeLillo fa acte de presència a través d'una de les seves novel·les més emblemàtiques, Soroll de fons (1985), títol que fa referència a la tecnologia i als fàrmacs que els personatges han integrat a les seves vides: el Dylar, per exemple, interactua amb els neurotransmissors que provoquen la por a la mort. L'obsessió amb l'extinció per part de DeLillo va fer que dediqués una de les seves últimes novel·les, Zero K (2016), a provar de respondre aquesta pregunta: ¿És lícit criogenitzar cossos humans per intentar despertar-los més endavant, quan els avenços científics ho permetin?