BarcelonaSovint escriure serveix per entendre, si més no per a Núria Perpinyà (Lleida, 1961). Cada nova novel·la de l'escriptora és un viatge a un paisatge desconegut, des de la boira i la bogeria a Mistana (Proa, 2005; Premi de la Crítica) fins a un món sense aigua a Diatomea (La Magrana, 2022). La seva última obsessió la portava a rumiar sobre el dualisme entre la carn i la ment, així que per treure'n l'entrellat va decidir tirar-se de cap —literàriament— dins d'un cos humà. A El cos invisible (La Magrana, 2025), Perpinyà imagina un enzim, l'Ubis Q10, que recorre tots els racons de la dona que habita en una epopeia fascinant, escrita amb un català vibrant i carregada de moments divertits. "Com podia demostrar que el nostre cos és intel·ligent i, biològicament, un prodigi? Me n'havia d'anar cap a dins", explica l'autora.

El cos invisible és una odissea i, com a tal, té un petit heroi. "Necessitava una cèl·lula que portés energia i viatgés per tot el cos. Així vaig trobar l'Ubiquinol Q10, que vaig rebatejar com a Ubis per l'Ulisses", diu Perpinyà. Al llibre, de fet, hi ressonen molts clàssics —des del Hamlet de Shakespeare fins als personatges de Dickens—, però té dos grans Ulisses com a referents: el d'Homer i el de James Joyce. "Temps enrere havia estudiat l'Odissea, tot i que d'una forma més acadèmica. Aquí me la prenc com un divertimento. De Joyce sempre n'he estat molt enamorada. Ell agafa l'Ulisses i el transforma en un antiheroi amb Leopold Bloom. Jo he decidit fer l'exercici a la inversa: l'Ubis torna a ser un heroi, encara que pesi només un nanogram", assenyala.

L'enzim protagonista està carregat d'adenosina trifosfat (ATP) i té la missió d'anar-la subministrant a les cèl·lules de tot el cos. "Li diuen la molècula miracle, perquè té tanta energia que serveix per frenar l'envelliment de les cèl·lules i ajuda a les mutacions. Era perfecta per a la meva història", subratlla Perpinyà. Per l'aventura de l'Ubis hi passen proteïnes, ossos i teixits, però està a l'abast del lector sense coneixements específics de biologia humana. Al capdavall, el llibre no és un tractat científic sinó una novel·la sobre l'existència humana a partir del que, a alguns, els causa repulsió: l'interior del cos.

La connexió entre el cos i la ment

"Hauríem d'estar més agraïts al nostre cos i, en canvi, se'ns ha dit sempre que l'hem de rebutjar. «Vivim dins de la vil matèria, el cos és un sac de fems», diuen els sants. I no només el cristianisme, també altres religions. La majoria d'intel·lectuals i filòsofs defensen el pensament i el llenguatge separant-lo del cos. Aquesta oposició no és necessària perquè, en realitat, tot està unit. No es pot negar la connexió entre el cos i la ment", destaca Perpinyà. Aquest vincle es tradueix en situacions humanes i surrealistes, com quan la Columna li explica que "la mort és una punyalada a l'esquena, no perquè sigui traïdora sinó perquè l'obliguem a posar-se a darrere per no veure-la" i, just després, un atac de ciàtica sacseja l'Ubis com un terratrèmol.

Com passa amb l'Ulisses d'Homer, l'amor i la mort són els dos grans motors que mouen l'heroi. L'Ubis és un enzim promiscu, amb una relació tòxica a l'estómac, un amor platònic a les orelles i les ninetes dels ulls com a amants. "Les cèl·lules s'estan reproduint contínuament. A dins nostre, cada segon se'n moren 50 milions i, alhora, en neixen 50 milions. Costa de comprendre. Jo ho he traduït al pla sexual per apropar-ho a la nostra experiència i també perquè l'Ubis injecta ATP. Ha de penetrar dins les cèl·lules per donar-los energia", explica Perpinyà.

Cada racó del cos és un nou territori per explorar. A mesura que el protagonista intenta desxifrar-los, el lector descobreix que la mà dreta i la mà esquerra estan en conflicte, els pulmons no donen l'abast en expulsar tot el fum del tabac i mentre un ronyó només parla de diners, l'altre és un pocavergonya. Cada personatge s'expressa amb una veu pròpia que Perpinyà enriqueix amb una pluja de frases fetes i paraules i expressions pròpies de Ponent. "Quan escric em ve la llengua popular de la meva família. No vull que es perdin totes aquestes paraules, així que les he anat utilitzant en un context en què fossin comprensibles —explica—. Alhora, a la novel·la hi apareixen molts versos de Carles Riba perquè vaig descobrir l'Odissea amb la seva traducció i em vaig enamorar de la seva llengua".