BarcelonaQuan li van demanar què era la poesia, el filòsof Jacques Derrida la va assimilar amb un eriçó fet una bola enmig d'una carretera. "Voldries agafar-lo, emportar-te'l per aprendre'n coses i entendre'l. Te'l quedaries i el voldries tenir sempre a prop", escrivia.

El gest de l'eriçó perdut a la carretera té un doble significat: d'una banda, l'animal es protegeix de la possible amenaça replegat en si mateix, ensenyant les punxes; de l'altra, quedant-se quiet a la calçada, s'exposa a una mort imminent. La poesia és un animal fràgil i alhora tenaç. L'esforç de desxifrar-la pot tenir recompensa: arribar a la joia, el ressentiment o la desesperança que amaga.

Sexe i amargor

El text de Derrida és del 1988, setze anys després que Gabriel Ferrater posés fi, voluntàriament, a la seva vida. Ferrater va escriure el seu primer poema madur, On mating –en anglès– el 15 de gener del 1958. L'últim, el 10 de desembre del 1969, Prop dels dinou. Així i tot, el gruix de la seva obra, reunida a Les dones i els dies, va ser escrit en només cinc anys.

En els dos extrems de la seva trajectòria s'hi troben apunts de la temeritat i el dolor que l'autor encapsularia en vers. "Diu que la dolçor / de viure és la còpula, / i he volgut tastar / la dolçor de viure", llegim a On mating, en la traducció catalana que en va fer el seu germà Joan. Però el Ferrater dels inicis ja adverteix el lector que la vida no és dolça: "Per rescabalar-nos, / no podem sinó / ara i adés torce'ns / l'entranya amb l'amarg / fatic de la còpula". A finals del 1969, quan ja havia endreçat, espigolat i corregit la seva obra a Les dones i els dies, Ferrater escrivia a una de les seves alumnes de la Universitat l'Autònoma, Júlia Samaranch: "No t'escoltis qui et parli d'egoisme: / t'has de gosar estimar. / I el dia que tremolis (he de dir-te / que un dia així vindrà), / i et siguin lluny els dinou anys, no oblidis / que, teu, és alt tot do".

Molt abans d'escriure poesia, Gabriel Ferrater va llegir a fons autors com Josep Carner, Carles Riba i Ausiàs March. El desllorigador de la seva veu va ser una relectura d'aquest últim, combinada poc després amb uns mesos intensos dedicats a Shakespeare, que li va permetre adonar-se que "en poesia es pot dir tot". El 1956 deixava caure, en una carta a Carles Barral, un primer vers: "And, look, to-morrow is calling us out from yesterday" ["Mira, el demà ens reclama des d'ahir"].

El trànsit de la prosa al vers

Jordi Amat recorda a la biografia Vèncer la por (Edicions 62) que "aquella llavor" va ser escrita potser "al quadern on [Ferrater] registrava els seus aforismes". Al setembre d'aquell 1956 explicava a un altre amic, el professor i traductor José María Valverde, que durant l'estada al mas familiar del Picarany havia cremat aquell quadern en prosa. "M'ha dit Jaime [Salinas] que has estripat el diari –li recriminava l'amiga Isabel Rocha per carta–. Ets una bèstia, això és un disbarat". La veu d'aquell dietari, de la qual només han sobreviscut "tres fulls, sis pàgines, disset entrades", havia de desaparèixer per donar pas a una nova veu que s'expressaria en vers.

"Hi ha pocs poetes que tinguin una repercussió amb una transcendència històrica com la de Ferrater, que va modificar la llengua poètica comuna –afirma Jordi Cornudella, editor i marmessor del llegat dels germans Gabriel Ferrater i Joan Ferraté–. Abans d’ell hi va haver Verdaguer, Maragall i Carner. Ferrater va definir el model vigent, i després d’ell només hi ha hagut un nom que hagi fet una aportació similar: l’Enric Casasses”. Cornudella, que ultima l'obra completa de l'autor –la començarà a publicar Galàxia Gutenberg aquest 2022– destaca, entre les aportacions de Ferrater, “la sintaxi de llengua parlada” dels seus poemes, i la “incorporació d'una sèrie de temes que passen a ser normals i corrents a partir d’ell”. Hi ha el tractament de les relacions de parella, amb un “erotisme explícit”, l’evocació de la Guerra Civil i les seves conseqüències, la consciència del pes feixuc del temps i la dicotomia entre “vida moral i egoisme”, com va deixar escrit Josep M. Castellet, editor i amic del poeta. 

"Embrutar" la poesia catalana

El camí fins a la publicació del primer llibre de Ferrater va ser més llarg del que l'autor hauria volgut. El 1959, poc després de la mort de Carles Riba, va decidir presentar-se al premi de poesia que acabava de ser batejat amb el nom de l'autor de les Elegies de Bierville. En la decisió del jurat va ser decisiva la intervenció d'un dels seus membres, el poeta Tomàs Garcés. "Amb els versos provocatius de Gabriel Ferrater, correm el risc d'embrutar la poesia catalana", advertia a Marià Manent, Joan Teixidor, Nèstor Luján i l'editor Josep Pedreira. El jurat va acabar premiant Intento el poema, de Josep Maria Andreu. Era la nit de Santa Llúcia del 1959. Da nuces pueris, de Ferrater, no va aparèixer fins al març del 1961, encara que porti data i dipòsit legal del 1960, a la col·lecció Els llibres de l'Óssa menor, de Pedreira. "Garcés defensa l'existència dels límits, la poesia de Ferrater els derrueix –recorda Jordi Amat–. Garcés defensa una moralització convencional de la literatura; des de la literatura, Ferrater explora una moral de vida que ja avança pel camí de la dècada dels seixanta".

Ell mateix en dona una visió personal al postfaci del volum, que acaba de reeditar, il·lustrat per Alba Domingo i amb pròleg de Fina Masdéu, la nova editorial Peu de Mosca: "M'agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies". El títol del llibre prové d'un epitalami de Catul, i vol dir "donar nous als nens": "És una frase que parla a favor de la felicitat", recordava Ferrater al postfaci.

El camí cap a la intimitat

La recerca d'aquesta felicitat i la constatació que, al darrere de les seves múltiples màscares, hi bateguen el desencís i l'aflicció són un dels motors dels dos poemaris següents de Ferrater, Menja't una cama (J. Horta, 1962) i Teoria dels cossos (Edicions 62, 1966). Aquest últim, escrit entre el 1962 i el 1963, "està fet molt majoritàriament de poemes que amb prou feines dissimulen el seu caràcter de jalons d'una relació íntima amb Helena Valentí", recorda Cornudella a l'edició crítica de Les dones i els dies. Quan Edicions 62 va publicar Teoria dels cossos el 1966, Ferrater feia temps que no escrivia versos amb regularitat. "Des del 1963 no he tornat a escriure poemes –admetia en una entrevista amb Federico Campbell després de revisar i reunir la seva poesia el 1968–. Si em pregunta si soc l'autor dels meus poemes, ja no ho sé. He canviat molt". L'entrevista es pot llegir a Donar nous als nens, antologia d'una trentena llarga de textos assagístics, cartes i entrevistes de Ferrater que ha preparat i prologat Marina Porras per a Comanegra.

Ferrater encara va fer alguna excepció. L'estiu del 1968 va escriure Midsommarnatt, dedicat a Marta Pessarrodona, la seva última parella. "Vaig saltar encara / una foguera / menuda. L'última?", comença. És un poema en què el jo líric s'aferra al present: es rebel·la contra l'obediència que li exigeixen els amors del passat. Abans del silenci, Ferrater va escriure encara Prop dels dinou i va participar al multitudinari recital celebrat a la sala Price el 25 d'abril del 1970. "Mentre en Gabriel recitava Cançó del gosar poder li tremolaven les cames", encara té present Pessarrodona. "No gosis, no, poder perdre batalles. / Però tampoc no et cal guanyar-les totes", hi llegim.

Dos anys després Gabriel Ferrater va acabar amb la seva vida. L'eriçó de Derrida s'havia col·locat un cop més enmig de la carretera, fet una bola. Aquesta vegada, les punxes que fins llavors havien protegit el seu cos no el van poder salvar.