BarcelonaEls valencians tenen un pare fundador, el rei Jaume, i un pare redescobridor, Joan Fuster. Aquesta seria la típica boutade que faria somriure Fuster, sempre amant dels salts històrics i els sil·logismes filosòfics. Però és cert que el cas de Fuster és únic en l’àmbit europeu. Un Montaigne de poble (Sueca) que escriu en ple franquisme en una llengua minoritzada i que té un impacte decisiu en la seua societat. Com? Bastint una visió alternativa a l’espanyolisme identitari oficial que acabarà impregnant, per adhesió o oposició, tots els programes polítics posteriors.

Tot i que les seues reflexions sobre la condició nacional dels valencians, i per extensió dels catalans, comencen a finals dels 40 en la correspondència que manté amb l’exili català de Mèxic, no serà fins a la publicació de Nosaltres els valencians l’any 1962 que Fuster es convertirà en el pare redescobridor que comentava adés, ja que serà a través de la seua lectura que molts joves valencians aprendran a pensar-se a si mateixos com a valencians. I descobriran, de retruc, que alguns dels trets fonamentals d’aquesta identitat fins llavors soterrada són compartits amb una comunitat més àmplia: la catalanoparlant. "Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans", escriurà Fuster, en una afirmació que caurà com una bomba nuclear en una societat adotzenada i dominada per unes forces vives clarament hostils a qualsevol amenaça a l’statu quo.

Acusat d'heretgia, cremat simbòlicament

Fuster, doncs, redescobreix un país, i de fet popularitza l’expressió País Valencià, que serà adoptada per totes les formacions d’esquerra valencianes i que serà, precisament pel que conté de projecte polític, anatematitzada per la dreta indígena, des d’Abril Martorell fins a Carlos Mazón fa uns dies a Sevilla. Però Fuster va més enllà. Defensa la unitat dels Països Catalans, fórmula que també ajuda a posar en circulació en pamflets com Qüestió de noms (1962) o Ara o mai (1981). Com ja li va passar a Lluís Vives al segle XV, Fuster és acusat d’heretgia, cremat simbòlicament com un ninot de falla i objecte de dos atemptats terroristes que no van acabar amb la seua vida de pura casualitat durant la Transició. Quina tecla havia tocat aquell homenot de Sueca, aquell lector impenitent dels francesos del XVIII i dels filòsofs alemanys del XIX, per indignar d’aquesta manera els que remenaven les cireres? Fuster havia creat un univers simbòlic alternatiu, estava desvetllant les consciències dels millors joves universitaris, estava posant les bases del redreçament nacional d’un país...

Però alguna cosa va fallar. La primera cosa és que Fuster no era un ideòleg; de fet, la seua obra és profundament antiideològica, allà hi trobarem més preguntes més respostes, més dubtes que certeses. Per això, no hi ha res més antinatural que agafar els textos de Fuster i intentar convertir-los en una Bíblia perquè ell mateix va deixar per escrit allò que "totes les meves idees són provisionals". Una part del nacionalisme valencià, però, va caure en l’error de fer una lectura dogmàtica de Fuster i això li va impedir ser un moviment de masses. Afortunadament, el mateix moviment fusterià va ser capaç de qüestionar el seu pare i adaptar-lo a la realitat. Primer amb intel·lectuals com Joan F. Mira i els seus Crítica de la nació pura i La nació dels valencians, i després amb els milers i milers de treballs acadèmics que van acabar de donar forma o directament refutar moltes de les idees que Fuster havia assajat (perquè això és el que feia, assajar) en els seus escrits. Avui dia es pot ser fusterià i discrepar de Fuster. I no passa res.

A Catalunya, Fuster també va tenir un fort impacte i va fer que una petita elit del nacionalisme es considerés pancatalanista i, per tant, d’alguna manera superior a la resta. Aquests mateixos pancatalanistes van ser els primers a abandonar Fuster i la teòrica unitat dels Països Catalans quan es va posar en marxa la reforma de l’Estatut o el Procés sobiranista. Els valencians, en aquest sentit, mai hem deixat de ser uns veïns incòmodes. Els darrers anys de la seua vida Fuster va guardar un silenci que cadascú ha interpretat a la seua conveniència. Però sembla que era conscient que qualsevol intent de catalanització del País Valencià passava abans per una necessària revalencianització. I en aquesta tasca formidable ell va posar la primera pedra.

Dossier Sant Jordi 2022: 100 anys de Ferrater i Fuster

Següent

De la Reus bombardejada al Londres dels anys 60: la vida de Gabriel Ferrater en 8 ciutats

Anterior

Els llibres que Gabriel Ferrater t'hauria regalat (o prohibit) per Sant Jordi

Vés a l’ÍNDEX