BarcelonaJoan Fuster és la figura més important de l'assagisme català del segle XX. Se'l coneix sobretot per Nosaltres, els valencians (1962), tot i que és autor d'una obra molt extensa. Les seves aportacions van contribuir a la consolidació del valencianisme de matriu catalanista i a la idea de "Països Catalans".

Va néixer a Sueca el 23 de novembre del 1922, i també hi va morir el dia 21 de juny del 1992. Provenia, per via paterna, d'una família de tradició carlina que a partir del 1939 va estar vinculada al règim franquista en el si de l'Ajuntament de Sueca. Fuster sempre va ironitzar amb aquest llegat familiar, fins al punt d'afirmar que el carlisme era, en realitat, un "anarquisme de dretes". En tot cas, les seves primeres preocupacions identitàries no són del tot alienes a la qüestió dels furs valencians, per exemple. Fuster evolucionarà cap a actituds cada cop més esquerranes i, com la immensa majoria d'intel·lectuals europeus, acabarà assumint posicions obertament marxistes cap a finals de la dècada dels 70. En el moment de la seva mort, però, l'autor de Nosaltres els valencians és bàsicament un nacionalista que prova d'atorgar consistència a la noció de "Països Catalans". L'atemptat que va patir l'any 1981 (significativament, el dia 11 de setembre) tenia més a veure amb les seves idees catalanistes que amb un esquerranisme cada cop més matisat i, en aquell precís moment, més aviat dubitatiu.

Fuster fou l'autèntica bête noire d'un blaverisme que mai no va disposar d'un equivalent intel·lectual capaç de rebatre'l. Durant molts anys també va ser gairebé l'únic referent del progressisme nacionalment compromès al País Valencià, cosa que en alguns moments l'envoltà d'una cort d'admiradors, i també d'aduladors, que van divulgar el seu pensament com si es tractés de la veritat revelada del líder d'una secta, abans i després de la seva mort. De forma paral·lela va tenir enemics furibunds, obsessionats patològicament amb el personatge, sobretot en el si de la premsa valenciana.

Una figura difícil de classificar

Malgrat els seus coneixements enciclopèdics, Fuster no va ser mai un filòsof en el sentit acadèmic del terme: el deliciós Diccionari per a ociosos (1964) s'acosta a la definició punyent de Voltaire, a l'aforisme de Nietzsche o a l'estirabot a l'estil de Cioran, però en cap cas pot ser classificat com un text filosòfic, com passa amb la resta dels seus llibres. Tampoc encaixa exactament amb la figura del periodista d'opinió ni, per descomptat, amb la del jurista (era llicenciat en dret i va fer d'advocat durant anys). La seva experiència docent universitària, en aquest cas des de la seva condició de doctor en filologia, és molt tardana: el 1983, amb més de 60 anys, començà a exercir de professor d'història de la llengua a la Universitat de València, i el 1986 fou nomenat catedràtic. Tot això sense deixar mai de col·laborar a la premsa: Levante, La Vanguardia, Abc, Informaciones, El Correo Catalán, El País, El Noticiero Universal i revistes tan diferents com ara Destino, Jano, Por Favor, Serra d'Or o Qué y Dónde, i un llarguíssim i ideològicament bigarrat etcètera. La sorprenent heterogeneïtat d'aquesta llista, que podria ser molt més llarga, té una explicació ben senzilla: Fuster va decidir viure professionalment de l'escriptura, cosa que en alguns períodes de la seva existència implicà una activitat periodística extenuant. Val a dir que, a banda d'aquesta activitat remunerada, fou també un grafòman descomunal: els milers de planes de la seva correspondència, publicada per 3i4, en donen fe.

Un veritable polemista

Els convulsos anys de la seva maduresa intel·lectual el van transformar, potser una mica a contracor, en un veritable polemista. Si observem amb atenció la seva biografia, però, no sembla que fos aquesta la seva vocació inicial: Joan Fuster s'inicia en el món de l'escriptura conreant una poesia circumspecta i existencial (el seu primer llibre, escrit als 26 anys, es diu Sobre Narcís, i fou publicat el 1948). L'estil literari de Fuster, brillant i alhora sobri, d'una prodigiosa condensació conceptual que, en general, no esdevé feixuga, neix més en aquell context de recolliment personal que no pas en la brega efímera de la confrontació periodística. La influència de Montaigne i dels moralistes francesos afecta tant la forma com el contingut de la seva obra assagística, així com el seu mateix projecte vital: com Michel de Montaigne, aïllat voluntàriament a la librairie del seu château però atent als canvis del seu temps, Fuster va transformar la seva casa familiar de Sueca en un refugi prudentment allunyat de València, de Barcelona i de Madrid.

L'assagisme de Joan Fuster té, en general, un biaix polític, però en un sentit molt ampli. Nosaltres, els valencians té una evident lectura política, però constitueix també una exhaustiva anàlisi històrica, sociolingüística o literària del País Valencià que pot ser llegida en dues direccions: del passat al present (en aquest cas, la dècada del 1960) i del present al passat, amb una atenció molt especial al període de la Renaixença. Nosaltres, els valencians parteix d'una constatació incòmoda, o fins i tot pertorbadora: "Si hi ha res que tothom veu a la clara, és això: que fallem en tant que poble normal". I, emprant un adjectiu desconcertant, Fuster rebla el clau: "Ens sospitem una deficiència obscura en la nostra constitució col·lectiva, en la nostra complexió de societat". Aquesta deficiència obscura va molt més enllà dels canvis polítics i administratius originats pel Decret de Nova Planta o la dictadura franquista. El gran encert d'aquest assaig modèlic, rodó, es deu, en part, a la formulació honesta d'unes preguntes que en aquell moment ningú no gosava fer-se; convé recordar que estem parlant de l'any 1962.

El llegat intel·lectual de Fuster és immens i ha donat lloc a tot un corrent de pensament polític conegut com a "fusterianisme", que ha anat evolucionant al llarg dels anys, sovint enmig de sonores discrepàncies. Convé afegir que aquest plantejament, tan fructífer des del punt de vista cultural, no ha tingut mai cap traducció política reeixida. En tot cas, l'habitual reducció de la figura de Joan Fuster a un ideòleg polític és injusta i descontextualitzadora. Junt amb el seu amic Josep Pla, Fuster fou, sobretot, un escriptor que va transformar un idioma afeblit i esquarterat en una llengua de pensament de nivell europeu. No és poca cosa, això. 

Dossier Sant Jordi 2022: 100 anys de Ferrater i Fuster

Següent

L’intel·lectual del prostíbul

Anterior

Joan Fuster segons els grans noms del món cultural català

Vés a l’ÍNDEX