BarcelonaJoan Salvat-Papasseit continua "escopint a la closca pelada dels cretins" cent anys després de morir, amb només 30 anys, a conseqüència de la tuberculosi. A pocs metres del carrer Argenteria, on va passar els últims dies l'autor de Poema de la rosa als llavis, al Palau Requesens de Barcelona –i seu de la futura Casa de les Lletres–, l'escriptor barceloní ha rebut un homenatge que ha avançat des de l'eufòria i la correcció institucional fins a l'esperit juganer d'Enric Casasses i Pascal Comelade, que han tancat l'acte amb un concert-recital memorable.

"Poeta, rebel, llibertari i plebeu": així l'ha descrit Ferran Aisa, comissari de l'Any Salvat-Papasseit, que ha recordat alguns dels autors que l'havien defensat, des de Ricard Salvat –que en ressaltava el "caràcter cívic, popular i eròtic"– fins a Joan Fuster, que més enllà del caràcter avantguardista de l'obra papasseitiana hi veia "una anticipació del realisme poètic i històric, més o menys compromès". "La seva poesia és més interessant i jove que la dels joves", assegurava Joan Brossa.

Maria Callís, Maria Isern, Anna Pantinat i Raquel Santanera, les quatre veus encarregades de recitar una selecció de la poesia i textos en prosa de Salvat-Papasseit, han assumit l'encàrrec amb una solemnitat encomiable, que funcionava millor quan s'enfrontaven a Tot l'enyor de demà que amb la delicadesa innocent de Perquè has vingut (que comença: "Perquè has vingut han florit els lilàs / i han dit llur joia / envejosa / a les roses"). Entre consells com "No vulgueu governar" i algun esclat líric ("botons de foc al cor / la fiblada d'amor / però els déus s'hi tatuaven") ha arribat el primer moment màgic de la vetllada: Maria Callís repetia "cel i mar" quan un estol de gavines s'ha fet sentir, reclamant, potser, que Salvat-Papasseit va ser un poeta que les havia cantat.

Helena Morén, periodista de la revista Enderrock, ha recordat més endavant l'influx de l'autor des de la Nova Cançó fins al present. "L'element futurista i rupturista sempre connectarà amb els joves", ha dit Morén, després de passejar-se per alguns grans intèrprets dels seus poemes, de Joan Manuel Serrat a Ovidi Montllor. La crítica d'art Pilar Parcerisas s'ha ocupat de revisar la influència artística de Salvat-Papasseit: la seva modernitat va tocar de Torres Garcia a Joan Miró i, més recentment, Josep Guinovart.

Ha arribat l'hora d'Enric Casasses i Pascal Comelade, que han compartit escenari una vegada més per demostrar la química que comparteixen des de fa dècades. Junts han fet créixer poemes com Bodegom, Res no és mesquí i Nocturn: "Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll", proclamava Casasses amb Comelade aferrat a un piano en miniatura que feia brandar el cap a Perejaume. Entre mencions a Edgar Allan Poe, a un veí que baixa les escales com un lladregot i la lectura "d'un poema eròtic dedicat a una cortina" han interpretat la inoblidable Sense el ressò del dring, cant a l'amor despreocupat i alhora crítica punyent al "brill de l'or malvat".