BarcelonaUn any després d’estrenar-se en la narrativa amb ‘Els dics’, premi Documenta, Irene Solà (Malla, 1990) convida els lectors a passejar-se pels Pirineus, l'entorn salvatge i de vegades inhòspit on està ambientada ‘Canto jo i la muntanya balla’. La novel·la ha guanyat el premi Anagrama Llibres.

El títol de ‘Canto jo i la muntanya balla’, la novel·la amb què has guanyat el premi Anagrama Llibres, ve del final d’un poema que escriu un dels personatges, l’Hilari. Com és que vas agafar aquest motiu per il·lustrar tota la novel·la?

Quan ja la tenia gairebé acabada, un dia, parlant-ne, vaig arribar a la conclusió que les paraules de l’Hilari tenien molt a veure amb el que havia volgut fer. ‘Canto jo i la muntanya balla’ té un punt d’ironia, de xuleria i de joc –totes aquestes coses hi són, al llibre– però també remet al fet que amb les paraules, i la literatura, es poden fer ballar muntanyes. En el sentit literal, però també metafòric: les paraules tot ho mouen, tenen una gran potència i màgia. Volia portar tan enllà com pogués el llenguatge, en aquesta novel·la.

Podríem pensar, en relació amb això, que ‘Canto jo i la muntanya balla’ és una novel·la de poeta? No ho dic de forma pejorativa, sinó pensant en els lectors que no hagin llegit ‘Els dics’ ni els poemes de ‘Bèstia’ (Galerada, 2012) i, de cop, quan comencin el llibre, es trobaran amb un capítol on la veu narrativa són els núvols.

No et puc dir si és un llibre de poeta o no, perquè no l'he fet pensant en aquests termes, però de vegades, quan em pregunten si ara escric poesia o si estic fent producció artística, responc que sí, perquè ‘Els dics’ i ‘Canto jo i la muntanya balla’ també són una cosa i l’altra: és un projecte, una investigació que no està tancada i que no deixa fora els poemes i l’art.

Igual que passava a ‘Els dics’ (L’Altra, 2018), ens trobem amb un text polifònic, amb una gran pluralitat de veus humanes, però també les veus de la natura –cabirols, ossos–, i també d’éssers mitològics.

A ‘Els dics’, l’Ada orquestrava tota la història, i amalgamava les diverses veus que també apareixien en les històries que investigava. A ‘Canto jo i la muntanya balla’ no hi ha un director d’orquestra, tret de mi mateixa: tot el llibre està construït a partir de veus, mirades i subjectivitats molt diverses, que són les persones que viuen en aquest racó de món entre Camprodon i Prats de Molló, però també personatges que formen part d’aquest paisatge, com els núvols, els bolets, els animals, els fantasmes i éssers mitològics del Pirineu i altres llocs de Catalunya com podrien ser les dones d’aigua.

Com diries que enriqueix el text, tot això?

Jugar amb totes aquestes mirades m’ha permès una pila de coses. Primer, el joc amb la imaginació i amb la literatura, aquest punt de diversió, irreverència i bogeria. També replantejar-me la perspectiva segons la qual se’ns expliquen determinades històries, com podria ser el cas de les dones d’aigua, que sempre s’expliquen des del punt de vista dels homes que se n’han enamorat, mai el d’elles; o en el cas de les bruixes, perquè tot el que sabem sobre els processos judicials està escrit pels homes que les van jutjar, tenint en compte que el que van dir ho van dir sovint mitjançant tortures. En tercer lloc, aquestes veus em permeten una investigació lingüística, perquè no tothom veu el món de la mateixa manera i no el pot explicar igual: serà diferent la perspectiva d’un bolet que la d’un habitant de la zona.

Tenim un os que parla en el català del Vallespir, per exemple. "Sem els ossos".

Sí! Això va ser tot un repte. En un altre capítol, el de les bruixes, jugo amb un català més arcaic. Però que sigui polit, que es pugui entendre!

El context històric és més important aquí que a ‘Els dics’. Hi ha una família que protagonitza directament o indirectament bona part dels capítols del llibre, des d’en Domènec, a qui un llamp li fa una clenxa mortal al cap, fins a la seva dona, la Sió i els dos fills, l’Hilari i la Mia. Resseguint alguns dels fets més importants de les vides d’aquests personatges veiem també els canvis històrics del país. Així i tot, si diguéssim que la novel·la explica les vicissituds d’una família al llarg del segle XX segurament sorprendríem els lectors més convencionals.

És una novel·la que s’interessa per la història i la investiga. Però també entenent la història com un relat, que és el que el llibre va buscant. M’interessen des dels relats folklòrics fins a les anècdotes o els testimonis que tenen una arrel històrica. He fet recerca històrica, llegint llibres sobre bruixeria però també parlant amb la gent del Museu de la Retirada de Camprodon, que tenen un coneixement exhaustiu sobre aquell tros de terra i el que va passar al final de la Guerra Civil, però sempre amb la voluntat de construir el relat que el llibre vol explicar.

Quant de temps fa que hi treballes, en ‘Canto jo i la muntanya balla’? Fa tot just un any, quan acabaves de publicar ‘Els dics’, em deies que estaves interessada en investigar les bruixes però que no em podies donar cap altre detall.

Durant l’últim any i mig d’’Els dics’ vaig passar per un procés molt llarg de tallar i polir. És una feina que m’agrada, però també la de recerca i creació, i durant aquesta última etapa d’’Els dics’ vaig començar a llegir i a investigar, i com més llegia més consistència prenia el projecte. El llibre se m’anava fent a les mans!

"Quedar-se o no quedar-se no té pas a veure amb el foc de l’infern, ni amb el càstig diví, ni amb cap fe, ni amb cap virtut de res", diu una de les bruixes al capítol ‘El nom de les dones’. Què és el que et crida més l’atenció d’elles?

La història oral m’interessa molt. En el cas de les bruixes, una tesi doctoral que em va ajudar molt és la de Pau Castell Granados [‘Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI)']. Les bruixes m’interessen històricament però també literàriament; parlen de l’imaginari del mal d’aquells segles, com ara aquella constància a l’hora de matar criatures i fer ungüents amb els seus fetges. A tot arreu de casa nostra n’està farcit, d’aquestes històries orals, des de les bruixes a les dones d’aigua... Fa poc era a Arbúcies i un amic em deia: "Aquest és el salt de la dona d’aigua. I de la casa que hi ha al costat, diuen que l’home que hi vivia es va enamorar d’una d’aquestes dones". Vaig al·lucinar quan m’ho va dir!

Vas passar una temporada a Islàndia, un lloc molt ric en llegendes i personatges sobrenaturals.

El territori està farcit d’històries i de llegendes, d’elfs i gnoms.

Hi vas arribar a creure, en els elfs?

Ni hi crec ni hi deixo de creure, vull que me n’expliquin històries!

Una vegada vaig entrevistar una autora islandesa, Audur Ava Ólafsdóttir, i em va donar a entendre que la majoria d’islandesos hi creien, en els elfs. Ella també.

Són capaços de desviar la construcció d’una carretera perquè no interfereixi en la vida dels elfs. Quan vaig estar a Islàndia, em costava molt que em parlessin d’aquests temes, i quan ho feien deien molt poca cosa.

En un dels capítols de ‘Canto jo i la muntanya balla’ una dona allibera una casa d’una presència sobrenatural que s’hi ha quedat. "No parlen que jo els entengui –explica–. Jo dic paraules per dintre, com un pensament, però ells no en tenen, de paraules. Només tenen tot aquest mal, tot aquest odi, tota aquesta aigua bruta".

El llibre juga a no entendre la mort com un gran final o una cosa gaire traumàtica, i busca la veu d’aquells que s’ho miren des de l’altra banda, amb ironia, i ho relativitzen. Hi ha injustícies a la novel·la que no són el final. M’agrada molt la Mariana Enríquez, i explica molt bé aquestes altres realitats que no acabem de percebre. ‘Canto jo i la muntanya balla’ s’interessa en el que cadascú entén i veu. Els cabirols, per exemple, no distingeixen els colors. Això et dona una via d’entrada diferent al relat.

La mort inicial d’en Domènec es converteix en un eco que no s’acaba quan ell desapareix físicament.

Continuem explicant històries de gent que ja no hi és.

¿El mètode de treball va ser similar al d’’Els dics’, és a dir, estades a la zona sobre la qual volies escriure, entrevistes i lectures?

Sí. Em poso a investigar en els meus interessos de totes aquestes maneres. Llegeixo molt i vaig a buscar fonts, i també investigo els llocs, esclar. Tenia una estructura narrativa al cap, a ‘Canto jo i la muntanya balla’, però mentre anava treballant deixava la porta oberta a atreviments que em sorprenguessin a mi mateixa.

No havies decidit que hi hauria un cabirol protagonista, per exemple.

El cabirol potser sí que era bastant incipient! [riu] Tenia bastant clar des del principi que en un punt hi hauria un accident de caça i que aquesta història l’explicaria també des del punt de vista del cabirol no caçat.

Hem de dir que a ‘Jo canto i la muntanya balla’ mates un poeta just al principi del llibre, però que hi haurà una altra víctima poeta. ¿Cal que llegim entre línies? Mates la poesia.

No, no ho faig [riu]. La poesia sempre sobreviu. A Catalunya surten poetes de sota les pedres. Sort n’hi ha, dels poetes...

La novel·la va encapçalada per una cita de ‘Gent independent’, de l’islandès Halldór Laxness, que acaba així: "En un dia com aquest el sol és més fort que el passat". Diria que al teu llibre el sol –la llum– és tan poderosa com la càrrega de vivències dels personatges.

La natura té un punt cruelment optimista. Més enllà del que et passi individualment i del pes del passat, hi ha una energia tan cega com la violència que va endavant. Arribarà la primavera i brotaran flors. Aquesta part és tan forta com la violència, sí.

La primavera no arriba com en les cançons ‘hippies’.

És més com en el capítol dels ossos, que parlen d’una ‘primavera ferotge’. És bo que sigui així, que anem cap endavant. De la cita de Laxness també és molt important per a mi aquell fragment en què diu que "el sol de primavera brilla sobre l’herba seca de l’any passat que cobreix les vores del riu, i sobre el llac [i sobre els dos cignes del llac, i fa sortir amb els seus afalacs l’herba nova del terra esponjós dels pantans]". Quan mirem un lloc hi ha un tel de cargol transparent a sobre de totes les capes de passat que han quedat enrere: la història dels republicans, de les famílies que hi viuen, la de les llegendes i la teva, que hi camines en aquells moments. En aquest sentit, la coberta afegeix encara un altre matís, perquè hi veiem tot d’animals prehistòrics. Aquestes bèsties, els mamuts, els dents de sabre i els llops eren als Pirineus però també a plaça Catalunya, eh? [riu] No hi pensem mai, però a la plaça Catalunya hi havia animals així fa molt de temps.

Hem de pensar que, eventualment, a la plaça Catalunya hi havia corregut el tiranosaure 'rex'.

El llibre no és un clam sobre tot el que hem oblidat, però sense oblidar res dic: endavant.

Potser per això el record de la Guerra Civil no és necessàriament amarg. Hi ha personatges que perden la vida ensenyant el camí de França als soldats republicans, i d’altres a qui maten els franquistes, o una noia que anys després troba una granada buida de verí.

Una de les històries que em va inspirar és la d’una família real [els Gracia Bamala], i jo la faig servir per parlar de l’Eva, 'la Palomita’. En aquell capítol em miro la guerra des dels ulls de la nena –i és terrible–, però tot i la crueltat la vida va endavant.

Devia ser un dels capítols més difícils d’escriure, no només pel tema, sinó també perquè vas optar per fer-lo en castellà.

Va ser interessant fer l’experiment. Si el llibre anava de veus i perspectives era important que aquell personatge es mirés aquell tros de món en la seva llengua. Sorprenentment, el capítol va sortir gairebé de forma automàtica després de llegir sobre el tema. El que passa és que ella acaba coincidint amb l’Hilari en una dimensió ‘especial’.

Què et commovia d’algú com la Palomita, que decideix quedar-se a la muntanya quan encara és una nena?

Ella diu que han deixat el pare a un «'hospital para tristes'» i pensa que la muntanya és un lloc alegre. La senzillesa i crueltat infantil de la Palomita m’atreuen molt. Es mira el món d’una manera transparent, gairebé simplificada, i quan en tens notícia et fa mal. Ella va viure coses terribles, però les va pair, a diferència dels altres.

¿Seria un dels teus objectius a l’hora d’escriure, mostrar aquestes realitats diverses que poden ser molt dures que han passat per una mena de filtre, que és el de la creació, que fa que les vehiculis d’una manera que el lector les interpreta com si fossin aparentment innocents? Hi ha un passatge en què un personatge diu que la muntanya és tràgica, però nosaltres no ho veiem únicament des d’una òptica negativa.

Des d’un punt de vista individual hi ha històries terribles, com la del llamp que cau al cap d’en Domènec i li impedeix que vegi com els seus dos fills creixen. En la violència cega i sense moral hi ha també molts racons de benestar, de felicitat, de connexió amb els altres, de diversió i creativitat.

¿Un dels altres motius, potser, d’escriure sobre aquesta zona és que hi ha poca literatura que en parli? Al llibre hi apareix explícitament ‘Canigó’, de Jacint Verdaguer, i també menciones al final ‘El dia de l’ós’, de Joan-Lluís Lluís.

No ho vaig fer estratègicament. Hi ha un interès honest en la zona, perquè amb el meu company hi tenim una casa i hi anem des de fa anys. ‘Els dics’ passa en una comarca d’Osona on jo he crescut i hi conec moltes històries. Aquí vaig haver de començar una relació amb el territori i aprendre’n més coses a mesura que hi passava temporades. No cal anar a llocs superexòtics per trobar històries increïbles.

Així i tot, el dia que es va comunicar a la premsa que guanyaves el premi eres molt lluny.

Sí, a Hanoi, entre Laos i el Vietnam. Feia molt de temps que no viatjàvem així. A Laos vaig conèixer un senyor que explicava llegendes de la zona, i al Vietnam un altre home que feia rutes amb turistes i cantava cançons de mariners.

¿Els teus interessos aniran cap al sud-est asiàtic, ara?

No ho sé, però tot deixa un pòsit. ‘Els dics’ i ‘Canto jo i la muntanya balla’ passen en espais que no tenen res a veure, ni pel que fa a les històries, ni les coses que hi passen ni al paisatge. Aniré perseguint interessos, i des de fa temps penso en acostar-me al mar, perquè hi ha pirates, sirenes, mariners i gent que se’n va per sempre. També la ciutat és una assignatura pendent. Però no prometo res!

Molts dels capítols de ‘Canto jo i la muntanya balla’ passen al bosc, espai on et pots perdre caminant o t’hi pots quedar per sempre. En aquest sentit connecta amb un llibre que vas presentar fa poc, ‘L’infiltrat’, de Lluís Calvo. ¿Reivindiques, com ell, sortir i vagarejar, especialment per espais no urbanitzats?

No sé si ho reivindicaria o simplement diria que m’agrada molt. Ho he anat descobrint a poc a poc, perquè fa deu anys el que volia era viure a Barcelona, i poc després vaig tenir moltes ganes de Londres i de Nova York... Temps després vaig descobrir que Malla també m’agrada, i Molló. M’encanta sortir, i la natura, i veure coses que s’escapen del nostre control. A Islàndia vaig tenir per primera vegada la sensació que aquí tenim el control de la natura i li deixem trossets. Allà és al revés, la natura ho domina tot. No és que tot sigui inhòspit, però sí molt salvatge, i la natura et deixa un trosset, i allà hi pots fer Reykjavik, però no te n’allunyis gaire a l’hivern.