A la làpida que recorda l’escriptor Cesare Pavese, al cementiri de Santo Stefano Belbo, el seu poble natal, hi ha esculpida una de les darreres frases de L’ofici de viure –el dietari en què, entre molts altres assumptes, acaba anunciant el gest final (el del seu suïcidi)–: “He donat poesia als homes”. Els en va donar en forma de vers i en forma prosaica, i va fer l’esforç –reeixit– de comprendre l’ànima humana, encara que ell s’ofegués en la seva.

Pierre Adrian (1991) és un enamorat de la literatura pavesiana, i aquest llibre n’és una mostra palmària. Com Barnes, posem per cas, és un enamorat de la flaubertiana. El protagonista d’Hotel Roma –a l’habitació 49 d’aquest establiment torinès van trobar mort Pavese, intoxicat de pastilles, el 27 d’agost del 1950– segueix una mena de recerca que recorda la que el Nobel Patrick Modiano ha aplicat als seus llibres ("Jo era un fan de les adreces i dels indrets concrets”). Passa, però, que el quest de Modiano sol seguir les pistes de tipus anònims, i el d'Adrian, en canvi, ho fa d'un escriptor cèlebre. El protagonista de la novel·la i la seva xicota (“la noia de pell fosca”) visiten els indrets pavesians a Torí, a Santo Stefano Belbo, a Roma. I a Brancaleone (Calàbria), on l’autor de Treballar cansa va ser confinat set mesos per la seva manca de compromís polític. Tenen la sort (o no) que l’italià no va sortir mai del seu país. Visiten els llocs, els volen trepitjar, tocar: hi ha una admiració profunda.

Un individualista irredempt amb set d'amor

El protagonisme de Pavese fa empal·lidir el de la parella. Fins al punt que hi ha passatges en què hauria demanat una mica més d’informació sobre aquest seguidor devot del poeta que sap encomanar la seva fascinació a la noia de pell fosca. La imatge reverida de Pavese té a veure, també, o sobretot, amb la seva obcecació d’home solitari, desdenyat per les dones. No és pas que no tingués relacions amoroses, però totes, sense excepció, van acabar malament (va ser un gran carbassejat). I, tot i això, “la seva set d’amor no es va apagar mai”. El contrapunt polític de Pavese el trobem en Pasolini, que apareix fugaçment en la novel·la. O en alguns d’aquells personatges anònims que formiguegen en La Història, d’Elsa Morante, que s’acaba de publicar en català. Ara bé, justament en aquest seu individualisme irredempt hi ha una de les gràcies del Pavese d’Adrian –que, tanmateix, no és un home insolidari, ni egoista. Era, per damunt de tot, un individu torturat. I el narrador s’hi emmiralla sempre–: “Una manera d’estar al món que em concernia. La temptació de l’aïllament, la rebentada, el fatalisme, la insipidesa, el pansiment, un desànim, una mena d’accídia i un cert nihilisme”. O més que “un cert nihilisme”, és que de sempre l’havia atret la idea de decidir sobre el final dels seus dies (“Pavese duia el suïcidi a sobre com una maledicció”). I va ser, al cap i a l’últim, quan encara no havia fet ni els quaranta-dos anys, coherent, que el va dur a terme.

L’escriptor Ernesto Ferrero, torinès com Pavese, nascut trenta anys després que ell, s’afigurava el seu il·lustre precedent com un home en blanc i negre. La principal consecució de Pierre Adrian ha consistit a acolorir el personatge. Són tons més aviat foscos, apagats, però humaníssims. Hi ha pàgines esplèndides, com aquella en què compara l’escriptor amb el ciclista Marco Pantani, que va afirmar que escalava tan ràpid per escurçar el patiment: “Que no era una manera d’escapar del dolor, escriure a raig?”