Molts tenim la imatge d’en Tísner al cap: aquell pegat a l’ull, aquella barba en forma de pera, aquella simpatia. L’hem vist en alguna entrevista de televisió, sabem que era el cunyat de Pere Calders –amb qui s’havia exiliat a Mèxic– i també que feia els mots encreuats de La Vanguardia abans que en Màrius Serra, però... què en sabem del Tísner escriptor? A tot estirar, que és l’autor de Paraules d’Opòton el Vell, la seva novel·la més coneguda, una ucronia en la qual l’emperador asteca Moctezuma conquereix Europa; però aquest no és l’únic llibre que va escriure.

Per sort, i per reparar la injustícia, l’editorial Males Herbes recupera L’enquesta del Canal 4, la història d’un canal de televisió que és a la vegada una societat sencera, tancada en un edifici de catorze plantes, on hi ha espai per a conspiracions, sindicats, amors i finals del món. És una distopia totalitària, però amb humor, un humor caldersià, tendre i irònic, carregat de males intencions i de poder visionari; en molts passatges ens hem de fregar els ulls i recordar que Tísner ho va escriure l’any 1972! La novel·la va merèixer el premi Sant Jordi, però això era quan el premi Sant Jordi encara no era una distopia comercial.

Una de les pel·lícules més mítiques sobre el funcionament dels estudis de televisió és Network, de Sidney Lumet. Aquella agitació, aquell ritme enfollit i aquella falta d’escrúpols venen al cap en llegir L’enquesta del Canal 4, que beu en gran part d’una experiència autèntica de l’autor: Tísner va treballar durant anys com a escenògraf en un canal de televisió mexicà, a l’època en què la televisió s’estava convertint en el gran mitjà de comunicació de masses que dominaria Occident durant el segle XX. Tota la novel·la està plena de picades d’ullet a la societat mexicana i no cal dir que també fa de metàfora de la societat catalana ofegada pel franquisme. El gratacel del Canal 4 és un món que funciona com una dictadura on també s'obre camí la vida, tossuda i resilient: hi ha ciutadans obedients, ciutadans que fugen i ciutadans que conspiren, i n’hi ha uns quants que han de dur a terme un seguit d’entrevistes per descobrir què és el misteriós Trajecte, una mena de societat secreta que aspira a derrocar el mal govern i a instaurar una societat millor on tothom sigui company. Som a l’època en què encara hi havia utopies, això cal posar-ho en context.

Per què no tornen els 'llurs'?

A cada planta hi ha un departament: maquillatge, perruqueria, so, administració, a més de cotxes amb xofers als pàrquings del soterrani i apartaments amb jardins i supermercats que conformen petites ciutats. Cada capítol el protagonitza una veu diferent, sigui la de l’entrevistador o la dels entrevistats, que van dibuixant el panorama perquè el lector es pugui fer una idea de què és aquell món i què és el Trajecte que el vol dinamitar. A més, de tant en tant hi ha uns paràgrafs escrits al marge de les pàgines principals que narren una altra història, un hipotext que acaba sent un hipertext i que rebla una mica el clau de tot plegat.

En molts moments, la lectura és una festa: uns noms de personatges inaudits per a un lector d’avui, un lèxic riquíssim, de quan el català no era encara una llengua subsidiària, i hi ha els llurs! Per què no tornen els llurs? Seríem tan feliços! En algun moment, el seguit d’entrevistes potser es fa un pèl llarg, i els lectors d’avui poden expressar incomoditat amb alguns aspectes, com el tracte a les dones o als homosexuals, que és humiliant i barroer, però això, per sort, només és un fòssil, una closca de caragol atrapada en una pedra. L’important, el que queda després de la lectura d’aquesta novel·la amb tant poder d’anticipació, és la sensació de tenir entre les mans una baula valuosíssima del patrimoni literari català, un fragment de tot el mapa que se’ns havia escatimat, i que pot contribuir a dibuixar un mapa diferent del que ens han venut, i a reforçar la certesa que sí, que hi ha referents vàlids de tota mena, i que només cal posar-los sobre la taula.