Les persones som el que ens passa. Som el que volem, som el que no tenim. Som el que ens fan aquells que ens estimen o que ens maltracten. Som el lloc on ens hem criat. Som els llocs d’on hem fugit i els llocs on hem intentat arribar. El protagonista narrador d’Amb la ràbia al cos, del francès Sorj Chalandon (1952), és un nen –un adolescent, un jove: el veiem créixer tot al llarg de la novel·la– a qui sobretot li han passat desgràcies, que hauria volgut tenir una família afectuosa i no la va tenir, a qui ningú no ha estimat i a qui molts maltracten, i que ara és presoner en una mena de centre penal per a menors situat en una petita illa del nord de França. El nom institucional del centre és Casa d’Institució Vigilada, i oficialment té l’objectiu de reformar els interns perquè es dediquin a les feines del mar o del camp, però, a la pràctica, és un infern on prevalen la deshumanització i la brutalitat.

Partint d’uns esdeveniments històrics reals –la Casa d’Institució Vigilada efectivament va existir, a Belle-Île-en-Mer, i l’any 1934 se’n van escapar cinquanta-sis nens–, Chalandon es posa en la pell i en la veu de l’únic dels fugitius que no va ser capturat: Jules Bonneau, també anomenat el Tinya. Aquesta doble denominació, naturalment, va molt més enllà de la pura qüestió del nom i el sobrenom. També és un indicador de la doble personalitat del protagonista, o més ben dit, de la personalitat que el context brutal en què creix l’obliga a tenir (el Tinya) i la personalitat que el jove Jules podria tenir si algú el tractés bé i s’hi solidaritzés.

Chalandon, que va ser periodista d’afers internacionals per al diari Libération durant prop de quatre dècades i que, a més, és l’autor d’una de les novel·les més lúcides i impactants que jo hagi llegit sobre el conflicte d’Irlanda del Nord (Retorn a Killybegs, de 2011, també a Edicions de 1984), és convincent a l’hora de donar veu al protagonista. Sap trobar el punt just entre l’artifici literari meticulós i la versemblança comunicativa d’un adolescent enfadat, ferit, llest i poc instruït. En aquest sentit, la prosa directa però molt expressiva de Chalandon funciona bé tant per mostrar i per donar forma al ressentiment social del Tinya com per deixar entreveure la vulnerabilitat, la capacitat de tendresa i el sentit de l’ètica de Jules.

Maniqueu però emocionant

Amb la ràbia al cos té dues parts molt diferenciades. Contrasten tant l’una amb l’altra que fins i tot donen a la novel·la un aire un punt pedagògic i maniqueu. Diria que l’autor n’és conscient i no li importa. La primera part transcorre al centre penal, l’ambient és hostil i insegur, els secundaris són altres interns –tots fets malbé per una societat que no els vol– i vigilants que abusen monstruosament del seu poder. Són pàgines poderoses i terribles, on s’hi consignen fets espantosos, des de pallisses i insults fins a tota mena d’humiliacions i violències sexuals. La segona part comença després de la fuga, quan Jules és acollit pel patró d’una barca de pesca, la seva esposa valenta i la seva tripulació. Gent treballadora i humil, són d’una rectitud i una generositat exemplars, amb fortes conviccions polítiques –comunistes, anarquistes–, i tots plegats demostren a Jules que a la vida no tot ha de ser per força brut i egoista, encara que de vegades sembli que sí. Maniqueu, ja ho he dit, però emocionant.

A la segona part, la novel·la decau en intensitat i dramatisme, però guanya en complexitat humana i sociopolítica. N’és una mostra el fet que Chalandon s’escapi del supremacisme francès hegemònic i doni veu, des de la solidaritat i la comprensió, als nacionalismes basc i bretó, i reivindiqui també la França marginal i revoltada.