Fer servir les lletres de l’àlbum Festa Major de La Trinca com a fil conductor d’una novel·la que podria ser el guió de la propera entrega de Fast and furious és poc menys que una genialitat. Edgar Cantero contesta amb una plantofada i un somriure a la cara a tots els mestretites que es pregunten si el català “està preparat per explicar segons què” o que ploren perquè la literatura catalana “encara no conrea tots els gèneres”. No cal muntar una taula rodona per reflexionar-hi: com a les pel·lícules d’acció, es respon amb els fets.

I a fe que Gangsta Major, la continuació de Ràdio Free Camaco, que ja havia despertat el nostre entusiasme crític i el de força més gent, és un ganxo directe i a la cara: dues-centes pàgines d’adrenalina, humor, assassinats i sardanes que no podrien entrar millor. Fent cas d’Aristòtil –unitat d’espai, d’acció i de temps–, la novel·la se situa al poble inventat de Verri i es concentra en un sol dia, el de la Festa Major. La unitat d’acció ja si de cas un altre dia, com diria el protagonista de la novel·la, perquè d’acció, n’hi ha molta.

La història comença quan, dalt del campanar de l’església, apareix un cadàver i, cosa que és molt més greu, una bandera estelada. La policia no dubta a sospitar del Cegador de Verri, el protagonista que ens va robar el cor a Ràdio Free Camaco i que continua sent un petit desastre vital, però que ha millorat una mica i ara ja no viu a dins d’un cotxe: comparteix pis amb un perruquer pakistanès. Mentre intenta col·laborar amb les forces de l’ordre (perquè ja va tastar la presó durant el Procés per haver-li buidat un ull a un policia i no té ganes de tornar-hi), assisteix a un descobriment fonamental: han desaparegut també les relíquies del Sant de l’Església de Verri. I no eren quatre ditets, sinó que potser incloïen ni més ni menys que el Sant Grial. No cal rebaixar-se a llegir El codi Da Vinci: llegint Edgar Cantero us ho passareu molt millor i no us tractaran d’estúpids.

Tot quadra, tot llisca

No triguen a aparèixer els personatges que acceleraran la història, narrada sempre amb un ritme i un estil impecables, adaptats com un guant al que es vol explicar: sicaris italians amb gomina, heroïnes nord-americanes pèl-taronges, bisbes que es posen misteriosament de part del protagonista, antidisturbis que acaben amb el cap encès com una torxa, el filli sense gènere del protagonista, que adopta el paper de petit Watson que fa recerques documentals per internet per fer avançar la trama en moments clau: tot quadra, tot llisca. Potser ja no ens sorprèn tant com la primera, potser l’autor ha optat per encaixonar-se completament dins d’un gènere (el noir rural d’humor?), potser hi ha alguna opció lingüística discutible, però el resultat és més que satisfactori i demana a crits una adaptació en sèrie televisiva. Si no tinguéssim els complexos que tenim a l’hora de tractar les nostres tradicions populars com el que són –or pur– sense caure en l’esperit de vetesifils, ja hi hauria més d’un productor disposat a pagar-li a Cantero el bitllet de tornada dels Estats Units, el país on viu i on sí que ha arribat al capdamunt de les llistes de més venuts, perquè es posés a escriure'n els guions.