BarcelonaTres anys i mig després que Glòria de Castro (Caldes de Montbui, 1974) debutés amb L'instant abans de l'impacte a Periscopi, amb què va guanyar el premi Llibreter, la publicista que va deixar la feina per dedicar-se a l'escriptura torna amb una segona novel·la, Els temples solemnes. El llibre explica la història de la Nina, una dona de mitjana edat que torna, amb el marit i el fill, a la casa on es va criar, situada en un paratge solitari. La casa revifa els fantasmes de joventut de la protagonista i l'obliga a plantar cara a les múltiples crisis del seu present incert.

La seva primera novel·la s'enfrontava amb ràbia al món professional que va acabar deixant i aquesta planteja una fugida. Les va escriure una rere l'altra?

— No, no, bastant en paral·lel. La primera la vaig començar quan vaig tornar del permís de maternitat. Quan ja en tenia el primer esborrany, per pal·liar el desassossec de no saber què passaria amb el llibre, em vaig posar a treballar en aquesta. Coincideix amb el moment d'haver marxat de Madrid per instal·lar-nos a Mallorca, en una casa enmig del camp, a Llubí.

Va ser una decisió molt meditada?

— No gens. Va ser un estiu que érem pel centre de Mallorca...

Teníeu cap relació amb l'illa?

— No, no, cap ni una. Una nit ens vam preguntar com seria deixar-ho tot i venir a viure aquí. No vam trigar a decidir que ho provaríem.

Va ser un canvi de vida important?

— Va ser un canvi enorme. La meva parella va muntar un restaurant i jo vaig començar a treballar en una fundació dedicada a l'educació. Ara ja no hi faig feina, a la fundació: també treballo al restaurant. Però ha valgut la pena. Els canvis radicals no ens han de fer por: sempre podem tornar enrere.

Vol dir?

— Crec que sí. A la meva parella, per exemple, li han proposat muntar un restaurant com el que tenim a Madrid. I també ens han ofert altres feines a la ciutat.

Hi tornaríeu?

— Ara mateix no em veig tornant en una ciutat. Els darrers anys, les ciutats han passat de ser un lloc on acollien i facilitaven la vida de la gent a expulsar-la.

La Nina, l'Ivan i l'Ariel n'acaben de fugir, al principi d'Els temples solemnes. Al pis on vivien fins llavors li han sortit unes esquerdes molt lletges que amenacen d'enderrocar-lo. Va ser aquest, el punt de partida de la novel·la?

— El punt de partida va ser el pantà que queda a prop d'on se'n van a viure tots tres. Està inspirat en el lloc on anàvem de vacances quan érem petites, Camarasa. Allà, la meva padrina ens explicava que quan siguéssim a prop del pantà havíem de vigilar molt: ens deia que havia xuclat gent. A Camarasa vaig passar moltes de les estones màgiques de la meva infantesa. És un lloc que tinc sempre present. Potser era inevitable que acabés inspirant una història...

En alguns moments la novel·la agafa un aire de conte clàssic. Hi està d'acord?

— Una de les influències més grans han estat els contes dels germans Grimm. Em va impressionar molt que, a diferència de la pel·lícula de Disney, a la Ventafocs dels germans Grimm les germanes es mutilessin els peus. Sempre m'ha agradat molt la sang. M'encantava llegir i escoltar històries terribles.

A la novel·la, els tres personatges tornen fins a una casa desballestada que era de la família de la Nina. Ella hi havia viscut amb el pare i el seu germà bessó quan era petita.

— Quan comença la novel·la, la parella s'està fent miques: que al pis on vivien li passés el mateix és un presagi. Decideixen tornar a aquesta altra casa encara que a ella, al principi, li causa rebuig. Encara que la seva parella es dedica a reconstruir-la, ella no hi vol entrar. La casa té racons foscos, igual que la vida de la Nina.

Un dels conflictes importants el té amb el pare, que pot arribar a ser violent.

— La família ens hauria de protegir, donar-nos un lloc per guarir-nos, proporcionar-nos les cures, salvar-nos... però, al final, la família és el lloc on hi ha les pitjors violències.

Crida l'atenció que a aquest pare li agradi tant escoltar Julio Iglesias.

— Julio Iglesias és una màscara amable i amorosa que tapa una figura amb moltes més arestes. El pare representa les ombres de l'autoritarisme, però també ens mostra la fragilitat del cos, de la família i de la felicitat. Vaig voler construir Els temples solemnes com una coreografia. Les ballarines que en formen part han d'anar sempre compassades, però el límit entre la perfecció i el caos és tan fi que només que una de les ballarines s'avanci o s'endarrereixi, la bellesa es perd.

Quan és jove, la Nina pren la decisió de fugir de casa el pare perquè té el somni de dedicar-se a la dansa.

— Volia escriure una novel·la més des del cos, des de tornar a valorar-lo, perquè la societat occidental se n'ha oblidat una mica. Tot és molt intel·lectualitzat, en les nostres vides.

La seva protagonista lluita per fer realitat la seva ambició, però no se'n surt.

— Per poder triomfar molts cops necessites contactes i l'ajuda de les elits. Això es veu sobretot en el món de l'art. Abans, els pintors venien de classes baixes, perquè necessitaven bolcar en l'art tot el seu desassossec. Actualment, el món de l'art el maneguen les elits i s'ha anat tornant més capitalista i consumista.

En literatura passa el mateix?

— Els premis més ben dotats estan bastant dirigits a les qualitats mediàtiques de l'autor o a la quantitat de seguidors que tenen a les xarxes socials. De vegades els guanya gent amb mèrits propis, òbviament, però en unes altres ocasions també han tingut padrins.

Li va costar publicar L'instant abans de la caiguda, tenint en compte que venia d'un món que no tenia res a veure amb el literari?

— La vaig enviar a totes les editorials i no la van voler enlloc. Fins i tot més endavant me la vaig traduir al castellà i la vaig enviar al premi Clarín. Vaig quedar entre les quatre finalistes, però Penguin Random House no em va oferir la possibilitat de publicar-la fins que Periscopi ja n'havia comprat els drets. I si Periscopi la va voler va ser perquè en Manuel Baixauli, que era jurat d'un concurs que tampoc vaig guanyar, els la va enviar perquè li havia agradat molt.

Abans d'arribar a debutar, va passar-ne de tots colors, però l'esforç va tenir recompensa, com llegim en alguns contes dels germans Grimm.

— Als contes dels germans Grimm els personatges han de passar per proves molt difícils i sovint han de perdre alguna cosa per arribar a un lloc nou. Són molt bèsties, aquelles històries, però són fascinants. És una pena que ara, quan es tornen a explicar als infants, se'ls tregui la part gore. És una pena també que només se'ls vulgui parlar de les emocions.