BarcelonaEls lectors d'Annie Ernaux saben que les paraules dels seus llibres contenen l'elixir –o potser el verí– addictiu de la veritat. El discurs de recepció del premi Nobel de literatura, que l'autora francesa ha pronunciat aquest dimecres a la tarda a l'Acadèmia Sueca, a Estocolm, ha sigut un concentrat, contundent i enlluernador, de les raons per les quals s'ha dedicat a escriure i un toc d'atenció a alguns perills del present.

"El meu compromís amb l'escriptura no consisteix en escriure per a un determinat tipus de lectors, sinó des de la meva experiència com a dona i emigrant de l'interior del país, des de la meva memòria, que saltironeja entre cada vegada més anys, des del present, travessat incessantment per les imatges i les paraules dels altres", ha afirmat. L'autora d'Els anys ha rebut una breu ovació inicial, seguida de la interpretació a piano d'una peça deliqüescent que ha precedit la tempesta de les seves paraules. "¿Per on començo? –ha dit–. És una pregunta que m'he fet desenes de vegades al davant de la pàgina en blanc. Avui em cal trobar una frase que em doni la llibertat i la valentia de parlar sense tremolar en aquest auditori".

Fugir del teu entorn i tornar-hi

Ernaux ha deixat caure la frase inicial com una galleda d'aigua freda, recordant d'on va néixer la seva pulsió literària. "Escriuré per venjar la meva raça –ha dit–. Va ser això el que vaig anotar al meu dietari íntim ja fa seixanta anys". En aquells moments, la futura premi Nobel estudiava filologia en una facultat de províncies. La "raça" a la qual pertanyia Ernaux era la dels "pagesos sense terra, els obrers i els petits comerciants, gent a qui menyspreaven per les maneres, per l'accent i per la seva incultura".

"Creia que la victòria individual d'escriure llibres esborraria segles de dominació i de pobresa", ha recordat. Però s'equivocava: després de fugir del seu entorn –del procés de desclassament social– li calia tornar als seus orígens i provar d'entendre'ls en primera persona. "Necessitava fer-ho amb una urgència secreta i absoluta", ha admès. I per aconseguir-ho li va caldre "alliberar-se de les frases boniques que ensenyava als alumnes". "Havia d'extirpar, exhibir i comprendre la ferida que em travessava", ha dit.

En aquest punt, assumir la situació d'inferioritat de la dona en un estat com el francès va ser determinant. "Hi havia una gran diferència entre ser home i dona, a la meva societat –ha recordat–. El paper d'uns i altres estava definit pel sexe, els anticonceptius estaven prohibits i l'avortament era considerat un crim". Per tot això, quan el 1974, als 34 anys, va debutar amb Les armoires vides [Els armaris buits], les dues constants de la seva literatura, "la social i la feminista", ja eren estructurals. "Escric per venjar el meu sexe i la classe social d'on vinc", ha reconegut.

Una victòria col·lectiva

Per a Ernaux, rebre un premi com el Nobel no és "una victòria individual sinó, en certa manera, col·lectiva". "Encara ara hi ha, a França i arreu, homes intel·lectuals per a qui els llibres escrits per dones no existeixen –ha continuat–. El reconeixement de la meva feina per part de l'Acadèmia Sueca és un senyal de justícia i esperança per a totes les escriptores".

L'autora de L'esdeveniment ha alertat també sobre "la ideologia tancada i de replegament" que ha anat "guanyant terreny en països europeus fins ara democràtics". "Exclou estrangers i immigrants, abandona tots aquells que són econòmicament febles i reclama la vigilància del cos de les dones –ha afegit–. Aquesta ideologia ens exigeix, tant a mi com a tots aquells per a qui el valor d'un ésser humà és sempre i arreu el mateix, que estiguem ben a l'aguait". La premi Nobel ha llançat també una advertència sobre el canvi climàtic: "El pes de salvar el planeta, destruït en gran part per la fam del poder econòmic, no ha de recaure sobre els desemparats". I ha reblat el discurs amb unes paraules que podrien servir de divisa de tota la seva literatura: "El silenci, en determinats moments de la història, no és apropiat".