"Crec que a la gent a qui li agrada jugar el fet que Canto jo i la muntanya balla no sigui una novel·la clàssica l'atrapa. És cert que no és fàcil de llegir i que pot costar d'entrar-hi, i ho dic perquè l'he regalada. S'ha de llegir a poc a poc, i això va en contra dels temps que corren. Per a mi, en canvi, la fascinació va ser automàtica", diu l'actor i director Guillem Albà, que el 17 de febrer estrenarà a la Biblioteca de Catalunya l'adaptació teatral de la segona novel·la d'Irene Solà, creada i dirigida per ell i Joan Arqué, amb dramatúrgia de Clàudia Cedó i música de Judit Neddermann. "Em vaig llegir el llibre l'estiu del 2019 i em va agafar un atac. No entrava dins els meus plans fer una adaptació d'una novel·la, però me la llegia i me la imaginava. Em va passar com amb les novel·les d'Alessandro Baricco, que les veig", diu Albà. Va ser tal l'arravatament que va escriure directament a l'autora per Instagram per demanar-li si hi havia alguna possibilitat d'aconseguir els drets. Solà i Anagrama van acceptar la proposta a ulls clucs.

Aquesta no és l'única notícia d'aquests últims dies en relació amb un dels grans fenòmens literaris dels últims anys de les lletres catalanes, del qual s'han venut, només en català, més de 40.000 exemplars: dissabte el Palau de la Música acollirà l'estrena de Les trompetes de la mort, l'obra simfònica que ha compost Marc Timón inspirada en la novel·la de Solà. "He partit del llibre, però no és la seva banda sonora –reconeix–. Com a lector vaig connectar molt amb la poètica de la Irene: la natura i els animals m'agraden, són la meva religió, si se'n pot dir així".

L'obra de Timón, "més fosca del que és habitual" en les seves composicions, és una peça simfonicocoral que estarà dirigida per Víctor Pablo Pérez i que comptarà amb el Cor de Noies de l’Orfeó Català, que dirigeix Buia Reixach, i amb l’Orquestra Simfònica del Vallès. "Vaig llegir el capítol sencer de la novel·la a les noies perquè se n'impregnessin abans d'interpretar-lo –diu Reixach–. La meva intenció era fer un club de lectura, però encara no s'ha materialitzat. Però em consta que ha agradat molt a les que se l'han pogut llegir".

Un llibre imparable

"Porto tot el que està passant en relació amb el llibre amb molta alegria –admet Irene Solà–. Vaig escriure Canto jo i la muntanya balla fa més de dos anys, a Londres. Que la novel·la hagi inspirat creadors de disciplines molt diferents per reconvertir-la en altres formats m'emociona". Des que la novel·la va guanyar el premi Llibres Anagrama el gener del 2019 i es va publicar poc després de Sant Jordi, la seva repercussió ha anat creixent dins i fora de Catalunya. Vendre 10.000 exemplars d'una traducció castellana a partir d'un original català és gairebé una proesa. Canto jo i la muntanya balla, a més, va guanyar –un any després d'arribar a llibreries– el Premi de Literatura de la Unió Europea.

"Quan van nominar-me em van arribar tres o quatre propostes de traducció de cop", recorda. No eren les primeres que signava. "Les primeres propostes van venir del gallec i l'euskera, i em van fer molta il·lusió –diu Solà–. Després van venir propostes en italià i en anglès". En anglès Solà està treballant amb Mara Faye Lethem, i la traducció es publicarà aquest 2021. "El Canto també està a punt de sortir en hongarès, en lituà i en francès", continua. Solà, nascuda a Malla el 1990 i autora d'Els dics –premi Documenta 2017– i el poemari Bèstia –premi Amadeu Oller 2012–, explica, "encara sorpresa", que la repercussió del llibre no ha deixat de créixer durant l'últim any. Hi ha, encara, nou llengües més a les quals s'està traduint: "El macedoni, el croat, el búlgar, el serbi, l'àrab, el turc, el portuguès, el neerlandès i el danès, si no me'n deixo cap". Les traduccions en curs o publicades del llibre són 17, de moment, una altra de les fites a l'abast de pocs autors del panorama català, ni contemporanis ni clàssics.

Des que es va publicar fa 90 setmanes, Canto jo i la muntanya balla no ha deixat de sortir a la llista dels més venuts que setmanalment actualitza el Gremi de Llibreters de Catalunya. Aquesta setmana es troba en segona posició, només superada per La casa de foc, de Francesc Serés. "Durant el confinament, que vaig passar a Malla, l'única comunicació que tenia amb els lectors era a través de clubs de lectura, del correu electrònic i de les xarxes socials –recorda–. Així i tot, el moviment no s'aturava". Solà recorda que va arribar a fer "un parell o tres de clubs de lectura a la setmana en èpoques concretes", una xifra que també supera, amb escreix, el recorregut habitual de la majoria de llibres. "Aquest 2021 estic intentant centrar-me en la propera novel·la –avança–. De tot el procés que implica un llibre, el que més m'agrada és escriure'l, i ara estic en el moment de tornar-m'hi a posar". Li agradaria fer una estada en alguna de les moltes residències d'escriptura que hi ha per avançar el projecte. "Tots els llocs on volia anar estan ajornant-ho per a més endavant per culpa de la pandèmia –diu–. Però no passa res: puc escriure també des d'aquí, des de Malla".