Barcelona"Sempre faig el que no esperen de mi: sempre he anat a la contra". Eloi Grasset, professor d'estudis ibèrics a la Universitat de Califòrnia, recorda aquestes paraules de Pere Gimferrer per explicitar la capacitat camaleònica de l'escriptor, crític i editor barceloní. La trama mortal (Renacimiento, 2020) reivindica la figura polièdrica del primer Gimferrer, el que comença publicant crítiques cinematogràfiques "al diari del règim Tarrasa información, amb només 17 anys", guanya el Premio Nacional de literatura als 21 amb Arde el mar, canvia el castellà pel català als 25 i quan en fa 40 passa a ocupar un seient de la Real Academia Española (RAE).

Nascut a Barcelona el 1945, Pere Gimferrer passaria la infància i l'adolescència tancat en una bombolla a l'interior de la qual hi havia pel·lícules i llibres. "No es va dedicar al cinema per qüestions pràctiques i materials –comenta Grasset–. De jove va ser reservat, algú que sempre tenia tendència a separar-se dels grups. Fer cinema hauria exigit un altre tipus de caràcter". A més de repassar l'obra ingent de Gimferrer entre Mensaje del Tetrarca (Trimer, 1963) i Los raros (Planeta, 1985), Eloi Grasset reconstrueix el "paper decisiu" de l'autor en la "rehabilitació de la tradició literària moderna que havia quedat interrompuda després de la Guerra Civil".

La decisiva perifèria barcelonina

Des del seu primer llibre de poemes, publicat als 18 anys, Gimferrer va sacsejar el món en llengua castellana. "Va pensar com havia de ser la literatura en castellà des de la perifèria barcelonina –recorda–. Les apostes que va fer des de molt jove van ser les que acabarien triomfant. Penso en noms com Gabriel García Márquez, Juan Benet, els germans Goytisolo, Rosa Chacel i Francisco Brines, l'últim premi Cervantes".

Grasset explica a La trama mortal la maniobra gimferreriana per aconseguir "la lenta recuperació de la modernitat" en un país que literàriament havia anat quedant obsolet. "La Barcelona dels 60 on es dona a conèixer és grisa, rígida i controladíssima –explica–. Des que publica Mensaje del Tetrarca té la pretensió de dialogar amb els més grans, que per a ell són, en aquells moments, Eliot, Pound i Darío". El primer Gimferrer "parlava amb una autoritat que semblava que ho hagués llegit tot". El poeta i crític de cinema –que ben aviat també escriuria sobre literatura i art– tan aviat carregava contra la qualitat de la literatura castellana del moment com menyspreava les pel·lícules de Michelangelo Antonioni.

Renéixer literàriament en català

Poc després de ser inclòs el 1969 a la "influent antologia de poesia Nueve novísimos", Pere Gimferrer va prendre la decisió de renéixer literàriament en català. "Va fer una maniobra crítica similar a la que va emprendre en castellà –diu l'autor de La trama mortal–. Gimferrer creia que si la cultura catalana es volia normalitzar de debò hi ha una pota que calia investigar i que tenien totes les cultures superiors, l'avantguarda. Per això va reivindicar poetes com Joan Brossa i J.V. Foix i pintors com Miró i Tàpies. Gimferrer va ser un agent provocador que va pensar i reestablir les bases de la cultura. Ho va fer amb un gran coneixement de la tradició literària, però també del que es feia llavors". Entre els poetes que Gimferrer destaca de finals dels 60 i principis dels 70 hi ha Narcís Comadira, Francesc Parcerisas, Salvador Oliva, Ramon Pinyol Balasch i Xavier Bru de Sala. "Una figura com la de Pinyol Balasch li permetia recuperar algú que no renegava del Noucentisme ni de l'avantguarda –diu Grasset–. Gimferrer compara contínuament el que s'escriu amb el món d'on venim. Una de les seves divises és que cal assegurar la continuïtat".

Eloi Grasset explica que en el camaleó literari que és Pere Gimferrer es dona "una barreja màgica entre possibilisme i risc". I l'assagista afegeix que l'autor d'Els miralls (1970) "és molt estrateg, però alhora també és inesperat: en ell hi conviu la imaginació desbordant del poeta amb una part important de pragmatisme". Alhora que defensa la paraula pura del simbolisme, desvinculada de la realitat social, es dedica paradoxalment a "recuperar el vincle entre autenticitat i llengua". "Vull reivindicar el posicionament polític de Gimferrer d'escriure en català a partir del 1970, encara que ell més endavant diluís la transgressió que això representava –comenta el professor i assagista–. Va ser un gest estètic, com encara defensa ell, però també polític".

Gimferrer i el primer pujolisme

Al tram final del volum, Eloi Grasset també explica el compromís de Pere Gimferrer amb el primer pujolisme. "Som al 1979, un moment en què Gimferrer ja tenia un estatus en la cultura catalana que havia depassat la literatura –diu–. Durant el temps que escrivia els textos de Dietari veiem que va ser un dels primers impulsors del pujolisme, una figura políticament compromesa, cooptada pel poder. Un any després va abandonar aquestes idees". El mateix Gimferrer que defensava la Catalunya convergent treballava, des de feia una dècada, a Seix Barral i estava a punt de ser nomenat director literari de l'editorial (1981). "Sabia que el seu projecte literari no podia dependre de les subvencions públiques –explica l'autor de La trama mortal–. Encara ara, amb 75 anys, continua treballant a Planeta. Dona estatus editorial al grup, continua sent una figura reputada".

El llibre d'Eloi Grasset s'atura el 1985, quan Pere Gimferrer entra a la RAE. "Tot i que l'impacte de Gabriel Ferrater va ser molt important en el seu imaginari, ell aspirava a ser un Carles Riba de la represa democràtica –comenta–. Quan el 1983 va publicar Fortuny, la seva primera novel·la, va rebre de totes bandes. Era un moment en què començaven a despuntar Quim Monzó i Sergi Pàmies, es començava a llegir la nova onada de novel·listes anglesos... de cop, Gimferrer es va adonar que el temps de l'orfebreria literària s'havia acabat. Llavors va decidir retirar-se del món. La seva tasca s'havia acabat".