Llegim 21/02/2021

Mai no és tard per protagonitzar una novel·la

La tercera edat és un bon moment per reflexionar, passar comptes amb el passat i buscar segones oportunitats.Les últimes novel·les de Maria Barbal i Elizabeth Strout aborden el trànsit cap a la jubilació. Les de Delphine de Vigan, Pepa Aguar, Dan Mooney i Richard Osman s'endinsen en l'extrema vellesa.

6 min
Fotograma de la pel·lícula basada en 'El sentit d'un final', de Julian Barnes

BarcelonaFa gairebé una dècada, el suec Jonas Jonasson va aconseguir la proesa de convertir-se en un bestseller mundial –i ser número u per Sant Jordi– amb una novel·la protagonitzada per un home que fuig de la residència geriàtrica on viu perquè no vol ser-hi present durant la festa d'aniversari en què se celebrarà el seu centenari. De L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra (La Campana / Salamandra, 2012) se n'han venut més de deu milions d'exemplars en més de 40 llengües, i fins i tot ha estat adaptada al cinema. Entre els mèrits de Jonasson no hi havia, segurament, el de voler escriure alta literatura, però sí que va saber tematitzar una franja d'edat poc habitual en la novel·la contemporània, la de l'extrema vellesa. L'autor la combinava, això sí, amb els records d'aquell personatge que recorria grans esdeveniments del segle XX amb humor, des de la Guerra Civil Espanyola fins a la creació de la bomba atòmica i el Maig del 68.

En una societat on l'esperança de vida ha crescut i l'activitat intel·lectual es pot allargar fins a edats fins fa poc impensables –Teresa Juvé acaba de publicar El degollador de Vallvidrera amb 100 anys, Cynthia Ozick llançarà la novel·la Antiquities a l'abril, i en té 92– no ha d'estranyar que la vellesa tingui un paper cada vegada més rellevant en la ficció.

Aprofitar el moment

La reinvenció dels personatges de Maria Barbal i Elizabeth Strout

Dues novel·les que parlen obertament del trànsit cap a la tercera edat són Tàndem, de Maria Barbal (Columna, 2021) i Llum de febrer, d'Elizabeth Strout (Edicions de 1984 / Duomo, 2021). A la primera, que va guanyar el premi Josep Pla, els dos protagonistes s'han jubilat fa poc i coincideixen a les classes de ioga que fan en un centre cívic. L'enamorament que sorgeix entre ells els obliga a replantejar-se la vida. "Quan arribes a una determinada edat, si no aprofites el moment has perdut la partida", opina l'escriptora. Al llibre, l'Armand és vidu de fa poc, però l'Elena encara està casada i viu amb el marit. "En el matrimoni d'ella fa anys que no es prenen decisions –continua l'autora–. Comparteixen el mateix pis però ja no tenen interessos comuns, no fan res junts, no s'entenen. Potser no s'estimen. Hi ha un desgast, sí, però ho deixen passar".Tàndem és una novel·la sobre la reinvenció i les segones oportunitats. També sobre la necessitat de continuar preguntant-nos per la felicitat. "L'error és creure que la trobaràs a fora: la felicitat és a dins d'un mateix", opina Barbal.

Retrat d'arxiu de l'escriptora Elizabeth Strout

També Elizabeth Strout dedica una mirada empàtica, però gens edulcorada, a la tercera edat al seu últim llibre, Llum de febrer. Dos anys després de la mort del marit, Olive Kitteridge –protagonista del llibre homònim amb què va guanyar el premi Pulitzer– es decideix a començar una relació amb en Jack Kennison, que també ha perdut la dona recentment. Plegats emprenen el camí d'envellir i de plantar cara als fantasmes que encara els preocupen, com ara les deteriorades relacions amb els fills respectius. "La varietat de matisos en les relacions entre pares i fills és sorprenent, encara ara hi trobo novetats –explica l'escriptora nord-americana–. Si em diguessin que escric sobre bones persones em posarien en un compromís. Ni bons ni dolents m'interessen gaire". Nascuda el 1956, Elizabeth Strout s'interessa per una àmplia gamma de personatges en l'última novel·la, i dona una especial importància als que acumulen una experiència vital notable, o als que comencen a presentar símptomes evidents de decadència: la demència del senyor Ringrose conviu amb les visites a les residències geriàtriques del poble fictici de Crosby, on el lector quedarà impactat per la mort sobtada d'alguna de les residents. "La gent gran sempre m'ha atret –admet–. A casa hi vam tenir una tia àvia durant anys, potser em ve d'aquí aquesta fascinació. A molta gent li passa que quan envelleix es torna invisible als ulls dels altres. No és el cas de l'Olive, almenys tal com es percep a ella mateixa: no deixa de créixer personalment ni d'aprendre fins al final de la seva vida".

Passar comptes amb un mateix

Bernard MacLaverty i Julian Barnes, perseguits per les ombres del passat

Què passa, però, quan els personatges són encara presoners d'un matrimoni que agonitza? El resultat és Vacances d'hivern, de Bernard MacLaverty, publicada per L'Altra i Libros del Asteroide. L'escriptor irlandès s'endinsa en les vacances a Amsterdam d'una parella jubilada. Rere la quotidianitat avorrida de la Stella i en Gerry –que s'han dedicat a la docència i l'arquitectura, respectivament– s'hi amaguen dues ombres que els persegueixen i esclataran durant el parèntesi neerlandès: un accident relacionat amb el conflicte nord-irlandès i l'alcoholisme de l'home. "No és una història sobre una parella de vells –admet el novel·lista–. Hi parlo de com dos joves s'han fet grans i han deixat de compartir les mateixes idees".

Llegint Vacances d'hivern ressonen ecos d'una de les grans novel·les dels últims anys sobre passar comptes amb un mateix. A El sentit d'un final (Angle / Anagrama, 2012), Julian Barnes presentava la història d'un home que, poc després de jubilar-se, torna a mirar enrere, fins als anys d'estudiant de filosofia, quan un amic seu es va suïcidar. "Creiem que sabem quins són els nostres fracassos, èxits i errors –deia Barnes quan va presentar la novel·la a Barcelona–. Però de vegades no comprenem les conseqüències dels nostres actes ni l'abast de la nostra responsabilitat fins molt després, quan ja no hi ha res a fer". La situació present li permetrà reconstruir una vella història d'amor i adonar-se que el seu desenllaç –i el que va passar després– no tenien res a veure amb el record que en conservava.

Delphine de Vigan (Boulogne-Billancourt, 1966) en una imatge d’arxiu.

El principi del final

Soledat, pèrdua i agraïment: els casos de Delphine de Vigan i Pepa Aguar

Així com Llum de febrer, d'Elizabeth Strout, arriba fins a la vuitantena de la carismàtica Olive Kitteridge, la vellesa avançada no sempre queda tan ben parada, en la ficció. Delphine de Vigan explora, a Les gratituds (Edicions 62 / Anagrama, 2021) els últims dies d'una correctora, la Michka, que pateix una afàsia que li fa cada vegada més difícil escriure, llegir i parlar. "Els temes que creuen la novel·la són aspres: hi ha la soledat, la pèrdua que suposa envellir o estar tancat a casa", recordava l'autora de Res no s'oposa a la nit aquesta setmana. Tanmateix, el personatge de la novel·la està decidit a donar les gràcies a tothom que l'ha ajudat, començant per la Marie, la veïna a qui va fer de mare postissa. "Aquella nena a qui ella va cuidar i que avui és una dona embarassada que dubta si sabrà ser bona mare, és qui li torna l’afecte rebut cuidant-la i estimant-la –diu–. No la tracta amb diminutius, la respecta en la seva vellesa. I, sobretot, vol ser a temps de dir-li: «Gràcies per tot. Sense tu no sé què hauria fet»".

Pepa Aguar, guanyadora de l'últim premi Joanot Martorell amb El que em queda de tu (Edicions 62), explica la demència d'una mare a través de la mirada de la filla. "És la història d'una pèrdua, d'una mare que no és morta però ja no hi és, d'una dona que havia estat plena d'energia i alegria i que es menjava el món", recorda. L'autora valenciana, de 56 anys, ha construït la seva primera novel·la a través de l'experiència autobiogràfica. "No volia que la meva mare fes pena, la volia il·luminar: explicar tot el que havia viscut i tot el que m'havia deixat –afegeix–. El llibre és un cant a l'esperança de tot el que ens queda quan una persona que és el nostre referent se'n va".

L'experiència vital de l'editora i escriptora Diana Athill

Sigui des de la comèdia, el drama o la tragèdia íntima, els personatges de tots aquests llibres s'enfronten de cara amb el seu present, o el dels familiars més estimats. Molt a prop del final, les memòries que Diana Athill va publicar el 2008, als 90 anys, i que acaba de publicar en català Univers, són un petit catàleg de les renúncies i lluites que l'editora i escriptora va experimentar durant l'última dècada de la seva vida (va morir als 101 anys). "Bona part del meu envellit temps el dedico a fer coses, o, encara pitjor, a deixar de fer coses per a gent més vella –o, si no més vella, menys resistent a l'edat– que jo mateixa –llegim en la traducció de Mar Vidal–. Perquè no tothom envelleix al mateix ritme; és probable que, amb el temps, la majoria de persones o bé haurem de dedicar-nos a tenir cura d'algú, o bé algú ho haurà de fer per a nosaltres, i, tot i que la primera opció és preferible a la segona, em sembla que no soc gaire rara si he entès prèviament que fins i tot l'opció preferible és molt lluny de ser plaent".

El presentador i novel·lista Richard Osman

Humor, tendresa i llàgrimes

La residència, escenari literari de Dan Mooney i Richard Osman

No només la maduresa personal inspira històries amb personatges d'edat avançada. Dan Mooney, irlandès de 36 anys, combina la feina de controlador aeri amb l'escriptura. La seva segona novel·la, L'insòlit final del senyor Monroe (Univers, 2020), s'aproxima a un home que, poc després de perdre la dona a la residència geriàtrica on vivien, pren la decisió de suïcidar-se. Un company, en Frank, li proposa que acabi amb la seva vida d'una manera única i espectacular, amb la intenció d'endarrerir l'acte, o fins i tot treure-li del cap al protagonista. "Aquest home que mai havia tingut una xarxa d'amics la troba a dins de la residència –explica Mooney–. Curiosament, dels dos amics, en Frank és el que ha tingut una vida més difícil a causa de la seva homosexualitat. Quan el senyor Monroe en té notícia li pregunta: «Però quan estàs amb mi no ets gai, oi?»".

Buscant sorprendre el gran públic, el presentador i humorista britànic Richard Osman s'acaba d'estrenar com a novel·lista amb El club del crim dels dijous (Columna / Planeta, 2021), on un grup de quatre amics que es reuneixen cada setmana per revisar antics casos d'assassinats locals que van quedar sense resoldre fins que la mort d'un promotor immobiliari es converteix en la seva primera investigació real. "Sempre he llegit molta novel·la negra, de Patricia Highsmith a Agatha Christie, Harlan Coben o Shari Lapena –explica Osman, que ja ha venut més de 330.000 exemplars del seu debut–. Imaginar l'assassinat perfecte per a la teva novel·la va molt bé: qui sap si algun dia et pot servir d'inspiració en la vida real..."

stats