Barcelona"Sempre ens falta alguna cosa, i quan vaig descobrir l'Elena a mi em faltava quasi tot. Jo només existia". Així arrenca Tàndem, la novel·la amb què Maria Barbal (Tremp, 1949) ha guanyat l'últim premi Josep Pla, una història sobre un home i una dona madurs que es coneixen en una classe de ioga poc després d'haver-se jubilat. El llibre és una defensa de les segones oportunitats, del dret a continuar estimant i de com aprendre a conviure amb les ferides del passat –o fins i tot, deixar-les enrere–. Barbal s'endinsa en la peripècia íntima dels seus personatges, l'Armand i l'Elena, que tenen moltes opcions de guanyar-se el cor dels lectors com ho ha fet, des de fa anys, la Conxa, protagonista de Pedra de tartera, la novel·la amb què l'autora va debutar el 1985.

Els dos protagonistes d'aquesta novel·la es troben en un moment vital delicat. S'acaben de retirar i es replantegen com continuar.

— El llibre va sorgir d'una forma molt espontània, a través de l'ambient en què jo vivia, per edat i per relacions, cap al 2014. Em vaig trobar amb la veu de l'Armand i vaig començar a estirar el fil.

Va coincidir amb la seva jubilació com a catedràtica d'ensenyament secundari?

— Sí, però no és un llibre sobre la meva experiència personal. Moltes persones, a partir d'un determinat moment de les seves vides, ja no es fan cap plantejament vital: han tingut fills, han treballat, potser ara s'ocupen dels nets. A partir d'aquest caldo de cultiu, la vida s'atura o s'amanseix.

Retirar-se pot alentir encara més el ritme. O canviar-te la vida, com els passa a l'Armand i l'Elena.

— Quan deixes la feina passes per un moment molt vital, amb moltes possibilitats. N'hi ha que queden frenats perquè socialment es vol que sigui així, se'ns demana un paper més passiu. Al llibre, l'Elena té nostàlgia de la feina, havia estat parvulista i directora d'una escola, i això l'ha omplert molt. En el seu cas, quan es jubila ha de repensar la vida.

Viu amb el marit, en Ramir –un poeta que, anys enrere, va guanyar el premi Carles Riba– però han substituït l'estimació per la simple convivència.

— Al matrimoni d'ella fa anys que no es prenen decisions. Viuen al mateix pis però ja no tenen interessos comuns, no fan res junts, no s'entenen. Potser no s'estimen. Hi ha un desgast, sí, però ho deixen passar.

La novel·la vol advertir del desgast de les relacions?

— La rutina té una força impressionant. Amb els anys oblidem les preguntes que ens fèiem en l'adolescència, quan ens proposàvem trobar algú que ens agradés i amb qui estiguéssim bé, algú a qui poguéssim estimar i que ens estimés. Hi ha un moment que tens la casa plena. Hi ha el marit, els fills i tots aquells objectes que heu anat acumulant...

Pot arribar a semblar que aquesta sigui l'única realitat possible.

— Per això tant a l'Elena com l'Armand els objectes que omplen les seves cases els fan nosa. Ell arrossega una ferida molt forta. Quan perd la dona decideix no tocar res, però en realitat desitja fer-ho. El cas de l'Elena és diferent: és incapaç de comprar més coses, perquè troba que en té massa, i alhora no pot llençar res, perquè el seu marit no ho vol.

Tàndem és un llibre que ens diu que hem de saber aprofitar els moments.

— Quan arribes a una determinada edat, si no aprofites el moment has perdut la partida. Pot passar que tinguis 40 anys i ja et trobis en una situació rutinària i de prevenció al canvi: has pres una sèrie d'opcions, estimes a la parella i vols mantenir la situació. Als 65 anys la cosa canvia. És un moment de reflexió i replantejament.

Recordar el passat pot significar patir. A vegades es pot voler deixar enrere aquest llast, com fa l'Armand.

— Tant l'Armand com l'Elena viuen una situació similar que se'ls manifesta de maneres diferents. L'Armand enterra el passat de manera radical. El fet de conèixer l'Elena i de plantejar-se recuperar la relació amb el fill fa que hagi de desenterrar els records i decidir què en fa. En el seu cas, el passat es desperta en part pel sentiment de culpa. L'Elena recorda, quan encara està amb el Ramir, que en el passat va tenir una oportunitat de refer la vida –amb l'Iker– i s'adona que no ho va fer per no haver de donar la raó als altres. És orgullosa...

L'orgull ens pot jugar en contra?

— I tant. L'orgull et pot fer descarrilar la vida. Li passa a l'Elena. Si no hagués estat tan orgullosa hauria pogut tenir una vida més plena. Aquesta és una de les lliçons que aprèn. Tots dos personatges fan un viatge cap a la redescoberta d'ells mateixos.

Recuperen la connexió amb el que havien estat i el que volen continuar sent.

— Moltes persones se la neguen, la felicitat. Per això dic que aquesta novel·la és sobre la felicitat. L'error és creure que la trobaràs a fora: la felicitat és a dins d'un mateix. Per això la pregunta que s'han de fer l'Armand i l'Elena és sobre ells. A partir d'ara, què volen fer?

En aquest sentit, és una novel·la optimista: les segones oportunitats existeixen.

— Reivindico el dret a viure plenament a l'edat que sigui. I en les circumstàncies que siguin... Per aconseguir-ho cal fer l'esforç de mirar qui som i què volem fer en relació amb el que som. Potser el que ens omple és sortir una estona a passejar. O dedicar-nos als altres, fent un voluntariat. El que és important és sortir de la rutina anestesiant.

La seva manera de fugir d'aquesta rutina és amb l'escriptura?

— És la meva manera de pensar en tot això. Tinc a prop totes aquestes presències i problemàtiques, però hi aprofundeixo escrivint.

Hi ha novel·les seves que han estat inspirades per notícies: a Emma (Columna, 2008) va reconstruir la vida d'una dona que va acabar en un caixer. El 2005 tres adolescents la van cremar allà dins.

— La pregunta que em vaig fer llavors va ser: com ha acabat dormint aquí, aquesta dona? No m'interessava el seu final, la part noticiable, sinó tot el procés que l'havia portat fins allà. Vaig construir tota una ficció al voltant d'aquell personatge...

Tàndem passa al barri de Sants. No és la primera vegada que explora un territori literàriament poc conegut en català.

— Càmfora [1992] passava a prop del Mercat de Sant Antoni, al carrer Urgell. Carrer Bolívia [1999] la vaig ambientar al Besòs. Emma, a l'Eixample esquerre. I En la pell de l'altre [2014], al Poblenou.

Així i tot, continua sent l'autora que va escriure el cicle del Pallars que va començar amb Pedra de tartera el 1985.

— Els meus orígens han tingut molta importància. Soc escriptora a causa d'aquella història heretada que vaig explicar a Pedra de tartera. Per arribar a entendre-la no vaig tenir cap més remei que escriure la novel·la. El Pallars apareix en molts dels meus llibres, però porto molts anys a Barcelona, és normal que a partir d'un moment els meus llibres canviïn d'escenari.

Quan es parla de Pedra de tartera sempre es recorda que ha estat un dels long-sellers de la literatura catalana contemporània, amb més de 300.000 exemplars venuts, 100.000 dels quals a Alemanya. Va ser difícil continuar, amb un debut que va guanyar el premi Ruyra i el Crexells i que va fer tant de forat entre els lectors?

— Al llarg dels anys, l'èxit de Pedra de tartera ha tingut diverses cares. Quan vaig publicar Mel i metzines [1990] se la va castigar per ser la novel·la de després. Hi ha hagut moments que el llibre ha pogut perjudicar la meva trajectòria, però tenir una novel·la que es continua llegint després de tants anys és una immensa fortuna. Qualsevol element negatiu queda compensat per això.

La segona vida del llibre va arrencar a partir de la Fira de Frankfurt 2007.

— A Alemanya vaig viatjar-hi unes quantes vegades per fer-hi diverses lectures. No en vaig fer més perquè m'hi hauria d'haver quedat a viure! Va ser una altra sort inesperada. La traducció alemanya va esperonar-ne d'altres. Vaig arribar a viatjar als Estats Units i tot per presentar la traducció americana.

La reacció dels lectors al llibre en aquests altres països era diferent que aquí? Feien altres preguntes?

— Les preguntes s'assemblaven a les d'aquí. Em demanaven detalls sobre la llengua catalana i la relació amb Espanya. El públic que venia em recordava molt els clubs de lectura que fem aquí. Una diferència és que hi havia més homes.

Té la sensació que les seves novel·les s'han anat obrint cap a l'observació dels altres, a partir d'aquella història inicial més vinculada a la família?

— Encara que escrigués sobre fets històrics ambientats en una zona determinada com el Pallars, també llavors tenia l'opció d'explorar diverses possibilitats en els personatges. Hi ha actituds que vistes des de fora semblen d'una manera, però que si hi aprofundeixes trobes altres motius. L'escriptura és aprenentatge, és pensar la vida dels humans, les diferents opcions i reaccions nostres. Quan vaig escriure A l'amic escocès [2017], mentre treballava en el llibre vaig descobrir que tot i conèixer la història –dos personatges que es troben durant la guerra i que després de viure vides diferents tornaran a coincidir–, se'm transformava. Un dels personatges, el que s'havia conformat per raons familiars, per la feina i perquè s'havia trobat amb una dona que arrossegava una gran ferida de la guerra, de sobte el veia més valent que el company escocès, el que havia tingut aparentment una vida més interessant, el que havia format part de les Brigades Internacionals, viatjava, tenia una filla sense saber-ho i trencava amb l'herència familiar. Quan tornen a coincidir i l'un i l'altre es miren, arriben a admirar-se mútuament.

Forma part de la generació dels 70, que va ser molt important per a la represa del català com a llengua literària. S'hi sent a prop?

— Tècnicament és així, però jo no vaig començar a publicar fins ben entrada la dècada dels 80. Vaig debutar amb una història ambientada al Pallars, on la Guerra Civil hi tenia molta importància. Des de llavors he anat escrivint el que he volgut. He estat privilegiada, perquè he pogut fer el que m'ha semblat sense preocupar-me massa per seguir una línia neta. Això té un punt de risc, perquè quan tens més d'una línia els lectors a vegades et perden, o es desconcerten.

Com ha canviat la seva forma d'aproximar-se a la matèria narrativa al llarg dels anys?

— Les històries que expliquem sorgeixen pels nostres interessos, per experiència i per un interès de reflexió sobre una sèrie de temes determinats. Carrer Bolívia, per exemple, va sorgir d'uns anys que vaig fer classes al Besòs. Allà vaig conèixer molta gent que havia vingut d'Andalusia i m'hi vaig relacionar.

D'on treia el temps per escriure, quan feia classes? Era difícil compaginar la feina i la literatura?

— Tenir temps per escriure és la gran lluita d'un novel·lista. Cal disposar-ne per no eternitzar-te en els projectes. Si dediques vint anys a un llibre, dubto que puguis arribar a bon fi. Al costat del temps hi ha, també, la necessitat de poder concentrar-te. Mentre em dedicava a l'ensenyament hi va haver una evolució. Sempre que podia retallava la quantitat d'hores que hi dedicava, amb permisos i excedències.

Des de la jubilació treballa d'una forma diferent en els llibres?

— Tinc més temps, però potser no escric de la mateixa manera que abans. No soc persona de dedicar moltes hores a l'escriptura, les dosis que necessito són molt petites.Escric tres quarts d'hora i ho deixo, però repeteixo el procés un total de tres vegades al dia. Una altra cosa que ha canviat és que ja no m'exigeixo tantíssim, com quan era jove: abans, si em marcava escriure tres hores les feia. Actualment treballo al meu gust, adaptant-me a la necessitat de cada dia, cosa que no deixa de ser un luxe. Ara mateix no em proposo res. Soc irregular i escric al meu aire.