BarcelonaLa cerimònia d’entrega dels premis Josep Pla i Nadal ha sigut tan atípica que les dues guanyadores de la vetllada, Maria Barbal i Najat El Hachmi, han hagut d’agafar elles mateixes els guardons, fet que trenca amb la tradició que sigui un membre del jurat qui els hi dona. No ha sigut l’única excepció: aquest dimecres, a diferència de les edicions anteriors, al cèntric Hotel Palace –actualment tancat a causa de la crisi sanitària– només hi han pogut accedir una trentena de periodistes, que han seguit l’austera cerimònia en cadires rigorosament separades, per respectar les normes de seguretat. Una de les poques notes de color de l’acte s'ha produït al final de la intervenció inicial de Najat El Hachmi, a qui li ha caigut una peça del premi al terra de l’escenari. Lorenzo Silva, membre del jurat, ha trencat els estrictes protocols covid -protagonista a l'ombra de l'acte- i l’ha ajudat a recollir-la.

Tàndem, de Maria Barbal, rebrà els 6.000 euros del premi Josep Pla de narrativa per una novel·la que l’autora ha definit com “una història sobre la felicitat”. “Feia molts anys que no em presentava a cap concurs literari”, ha dit Barbal: des de País íntim, guanyadora del premi Prudenci Bertrana 2005, la novel·lista només havia recollit guardons a la trajectòria, com ara el Jaume Fuster i el Trajectòria. “A Tàndem, l’Helena i l’Armand es coneixen i a partir d’aquell moment prenen consciència de tot allò que els té atrapats –ha explicat l’autora sobre la novel·la–. Tots dos decideixen reconquerir l’alegria del present. Prenen consciència que cadascú s’ha d’estimar a si mateix: tenen dret a canviar, a mirar-se el món de manera diferent a com ho han fet furant molt de temps. L’Helena i l’Armand s’han de concedir la llibertat de viure lliurement. Aprendre a deixar-se portar per la vida. No és segur però potser tots dos pedalejaran junts i formaran un tàndem”.

Una reflexió sobre el present

Barbal ha recordat també els seus orígens com a escriptora. “Una història em va triar i em va donar una empenta cap a l’escriptura –ha dit, fent referència a Pedra de tartera, el debut que la va consolidar el 1984–. Era un homenatge als meus grans, sobretot a la meva padrina i a la mare, una història de la guerra viscuda amb gran valentia. Em van deixar aquella història com a herència, perquè l’escrigués jo. Això em va obrir el camí cap a la literatura, que és com una segona pàtria: és exigent però dona alegries com aquest premi”.

Pedra de tartera explica en primera persona la vida de la Conxa, cinquena de sis germans que als 13 anys ha de marxar a casa els oncles. En gairebé quatre dècades, la novel·la ha superat les 60 edicions amb més de 300.000 exemplars venuts, 100.000 dels quals a Alemanya. Però Barbal ha publicat una quinzena de llibres més, entre els quals hi ha Càmfora (1992), Carrer Bolívia (1999), Emma (2008) i En la pell de l’altre (2014). Aquesta última estava inspirada en el cas d’Enric Marco, que va presidir durant anys l’associació Amical Mauthausen sense haver estat mai deportat en un camp de concentració alemany.

“A diferència de Pedra de tartera o d’atres llibres meus, Tàndem no és una novel·la pallaresa en cap sentit, ni per l’ambient ni pels personatges –ha dit–. El llibre passa a Barcelona, fonamentalment al barri de Sants”. L’autora ha explicat que va començar a escriure aquesta novel·la fa anys. “La tinc acabada més o menys des del 2015 –ha afegit–. Durant el confinament he anat enllestint històries que tenia començades i que no havia pogut continuar. En tinc una altra gairebé a punt que m’agradaria publicar l’any que ve”. És cert que el ritme creatiu de Barbal s’ha incrementat durant els últims anys: després d’En la pell de l’altre (2014) i abans de Tàndem va publicar A l’amic escocès (2019), ambientada a Catalunya i França entre el 1913 i el 1940.

Igual que va passar amb Emma –inspirada en el cas d’una dona que va ser cremada en un caixer– Tàndem va néixer a partir d’una reflexió de Barbal sobre un tema d’actualitat. “Hi ha moltes persones que s’estabilitzen vitalment de forma confortable i no es plantegen qüestions sobre la seva llibertat, que puguin actuar de forma plena, conservant les ganes de viure –ha continuat l’autora–. Aquest retraïment comporta oblidar per què no fem determinades coses. La societat que retrato en aquest llibre és de classe mitjana. O mitjana-baixa”. Destino publicarà Tàndem en català el 3 de febrer i dues setmanes després la novel·la arribarà també en castellà.

Perseguir la dignitat

“Virginia Woolf es va deixar alguna cosa important quan va dir que per escriure necessitaves una habitació pròpia i diners –ha començat El Hachmi, guanyadora del premi Nadal, dotat amb 18.000 euros, per El lunes nos querrán–. També és imprescindible algú que posi les rentadores, que s’ocupi del dia a dia i ens doni ànims per continuar. En el meu cas, aquesta persona es diu Carlos. Li vull donar les gràcies per ser al meu costat”.

Un any després de l’assaig feminista Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62/Destino), Najat El Hachmi ha escrit una novel·la “sobre la recerca de la llibertat per part de dues dones, a qui els toca créixer a la perifèria de la perifèria, un barri que condiciona les seves vides –ha afirmat l’autora–. Ho tenen pràcticament tot en contra per aconseguir-ho. Sexe, procedència, classe social. Així i tot volen tirar endavant portant una vida digna”. El Hachmi ha recordat que ella mateixa –nascuda al Marroc el 1979 i instal·lada a Vic des dels 8 anys– va conèixer “situacions de patiment” com les de les protagonistes, que provenen de famílies musulmanes. Elles mateixes tenen "visions diferents sobre la seva religió i cultura". Algunes de les dones amb qui Najat El Hachmi va coincidir de jove s’expressaven en català i d’altres en castellà, per això l'autora ha escrit el llibre “en totes dues llengües simultàniament”. “Les persones que som multilingües tenim tendència a separar els mons en funció de les llengües en què es parla –ha explicat–. La novel·la ha estat una forma de visibilitzar una part de la meva realitat que fins ara havia quedat fora de la meva literatura”.

“Vull dedicar el llibre a les dones que viuen en circumstàncies en què aquesta llibertat sembla lluny però que s’han decidit a deixar el camí establert per ser lliures” –ha afegit–. Encara que sembli molt difícil i el desànim ens venci, encara que tinguem la temptació d’abandonar i de tornar, hi ha possibilitats de tenir una vida mínimament digna. Sense un mínim de dignitat no hi ha llibertat”.

Després de debutar als 25 anys amb el llibre de memòries i reflexió Jo també soc catalana (Columna, 2004), Najat El Hachmi es va consolidar amb L’últim patriarca, que es va traduir a una desena de llengües. Dos dels temes clau de la seva obra són el xoc cultural entre la immigració marroquina i la societat catalana i la dificultat de la dona per tirar endavant en contextos d’opressió patriarcal, explorats també en el díptic format per La filla estrangera (2015) i Mare de llet i mel (2018).

La història d'una amistat

Les protagonistes d'El lunes nos querrán, que sortirà en castellà i català simultàniament el 10 de febrer –en català es dirà Dilluns ens estimaran–, són dues joves que "necessiten l'amistat mútua per tirar endavant". Juntes descobriran "el desig, la sexualitat, la duresa del món laboral i la precarietat –ha dit l'autora–. Viuen en un món que les ofega amb les seves normes, però també s'adonen que el món de fora té normes que també són asfixiants. Comencem amb una visió idealista, mirant d'adaptar-nos a la vida familiar tradicional i a la moda. Si no t'estimen com ets, has de canviar per encaixar en uns motlles predeterminats. El llibre explica la lluita perquè t'estimin com ets i no com voldrien que fossis".

Un dels temes més importants del llibre és el de "l'entrada al món laboral". "Una de les protagonistes és perruquera, però, tot i que fa cursets contínuament per actualitzar-se, li és impossible trobar un contracte fix –ha dit–. Sense una feina, sense tenir la part econòmica resolta, no podràs ser mai lliure".

Una nit atípica per a dos guardons amb molta història

Va ser Ignasi Agustí, llavors director de la revista Destino, qui va proposar crear un premi literari als seus socis de setmanari i editorial, Josep Vergés i Joan Teixidor. Un dels models era el Crexells, que l’Ateneu havia instaurat l’any 1928 per recompensar una novel·la inèdita en llengua catalana. En ple franquisme, Destino va engegar el premi Nadal, en castellà, l’any 1944, que amb 77 edicions és el guardó literari més antic de l’Estat. El primer guardó es va fer públic el 6 de gener del 1945 en un sopar al Cafè Suís: l’obra guanyadora va ser Nada, de Carmen Laforet.

La gran acollida del llibre va donar l’embranzida que el guardó necessitava: en la primera dècada d’història va ajudar a impulsar les trajectòries de Miguel Delibes, J.M. Gironella i Lluïsa Forrellad. Altres guanyadors històrics han sigut Carmen Martín Gaite, Ana María Matute i Rafael Sánchez Ferlosio. Des dels anys 90 el Nadal forma part de Planeta i ha premiat autors com Lucía Etxebarria, Lorenzo Silva, Francisco Casavella, Álvaro Pombo i Clara Sánchez, entre d’altres. L’última guanyadora va ser Ana Merino amb El mapa de los afectos.

El premi Josep Pla de narrativa arriba enguany a la 53a edició, i compta també amb una història que ha donat embranzida a carreres literàries com les de Terenci Moix, que va inaugurar el palmarès amb Onades sobre una roca deserta, Baltasar Porcel, Pau Faner, Empar Moliner, Jordi Llavina, Eva Piquer, Cristian Segura, Genís Sinca i Llucia Ramis. A diferència del premi Nadal, el Pla no es limita únicament a recompensar novel·les, i al llarg de mig segle de vida ha premiat assajos com Josep Pla o la raó narrativa, de Josep Maria Castellet (1977), l’emblemàtic dietari El vel de Maia, de Marià Manent (1974), o els llibres de memòries Aquella porta giratòria, de Lluís Foix (2016), i Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas (2018). L’última obra guanyadora del Pla va ser la novel·la Pluja d’estels, de Laia Aguilar, coneguda per llibres juvenils com Wolfgang i Juno.