Llegim 05/02/2021

Elizabeth Strout: "Tots estimem de manera imperfecta"

6 min
Retrat d'arxiu de l'escriptora Elizabeth Strout

Elizabeth Strout es defineix com a "tenaç" i "tossuda". Si hi afegíssim que durant anys va ser professora de matemàtiques en un poble de Maine, als Estats Units, podríem pensar que la seva creació més coneguda, Olive Kitteridge, és un alter ego d'ella. No és el cas: Olive Kitteridge, el seu tercer llibre, li va permetre guanyar el premi Pulitzer –entre nosaltres es va emportar el Llibreter– i va enamorar, literalment, milions de lectors (només als Estats Units va vendre'n gairebé un milió i mig d'exemplars), a més de ser adaptada a la televisió, en una minisèrie per a la HBO. Strout ha invertit la tenacitat i la tossuderia no en jutjar els altres –com fa, sovint, el personatge de Kitteridge–, sinó en acostar-s'hi, empatitzar-hi i treure'n històries ben trobades, que sonen honestes i que es llegeixen amb el cor encongit.

Llum de febrer, publicada per Edicions de 1984 en català –amb traducció d'Esther Tallada– i per Duomo en castellà, recupera l'Olive i altres dels habitants de Crosby, des d'una jove estudiant que neteja cases i enamora el seu propietari, una advocada que arrossega una llarga crisi personal a la qual s'afegeix la mort del pare, un viudo que s'assabenta de la infidelitat de la seva dona morta a través d'un correu del seu amant i un fill que ha d'aprendre a madurar amb quatre criatures al càrrec. Enmig de tots ells continua resplendint la flama de l'Olive, que al principi del llibre voreja els 70 i s'acosta a l'últim tram de la seva vida encara patint, indignant-se i captivant els lectors.

En anglès, la seqüela d'Olive Kitteridge es va dir Olive, again. Aquí s'ha optat, amb encert, per Llum de febrer. El títol remet a un dels personatges, una bibliotecària de mitjana edat malalta de càncer que aprecia la llum de febrer perquè és "com un secret" i "promet" alguna cosa.

— M'agrada que hagi vist les dues cares d'aquesta llum. És secreta, sí, però conté una promesa, l'esperança d'un futur. Intento que els meus llibres continguin aquesta esperança.

Llegint-la patim pels personatges, però val la pena.

— Quan escric intento mostrar aquelles parts de la ment dels personatges que no comparteixen amb els altres. No em refereixo només a aspectes que vulguin amagar conscientment, sinó a punts que potser tampoc són capaços de verbalitzar-se a ells mateixos. Aquests terrenys foscos i incerts són els que m'interessa explorar quan escric.

Aquesta complexitat emocional i psicològica és molt present al llibre.

— Em temo que la majoria som així de complicats.

Els secrets dels seus personatges són tan íntims i minúsculs que a vegades costen de detectar. ¿La literatura il·lumina aquests detalls?

— Els personatges són el més important, en tot el que escric. La gent em fascina: sempre ha sigut així. Per això intento arribar al fons dels altres, sempre hi ha alguna cosa interessant. Hi ha personatges que se'm resisteixen, i he de fer un gran esforç de concentració per accedir a la seva experiència vital. En cadascun dels capítols de Llum de febrer em centro en un personatge concret. Durant aquelles pàgines només vull arribar tan endins com pugui d'ell. L'objectiu és ser tan honesta emocionalment com em sigui possible. He d'arribar a saber com pensa i què busca cada personatge. La ficció és molt real, per a mi.

Quan va publicar Em dic Lucy Barton (Edicions de 1984 / Duomo, 2016) m'explicava que treballa a partir de fragments narratius molt breus sobre els personatges. No era fins que en tenia molts que començava a endreçar-los cronològicament. El seu mètode continua sent el mateix?

— Sí, exacte. No soc capaç d'escriure cronològicament, i en aquest punt de la meva trajectòria no crec que canviï. Em dedico a escriure aquestes petites escenes, fins que m'adono que poden connectar d'alguna manera, però això no passa fins al cap de molt de temps. Hi ha una part inconscient molt important, en tot el que escric. Em preocupo perquè cada escena sigui honesta. Més endavant ja veuré on col·locar-la...

Potser és per això que acaba reincidint en els mons que obren els seus llibres. Lucy Barton apareixia també a Tot és possible (2017) i ara és Olive Kitteridge qui ha tornat. Per què?

— No va ser una decisió premeditada. Durant un viatge a Noruega vaig tenir una visió de l'Olive baixant d'un cotxe amb un bastó, a punt de trobar-se amb una antiga alumna que s'havia convertit en una poeta de renom. Aquest va ser el punt de partida. Al llibre no surt fins a l'últim terç. Han de passar moltes coses abans.

Les relacions entre pares i fills, però també entre fills i pares, han sigut molt importants en la seva narrativa. Llum de febrer hi torna a incidir.

— Tots hem tingut un pare o una mare, encara que potser no els haguem conegut. La varietat de matisos en les relacions entre pares i fills és sorprenent, encara ara hi trobo novetats. Si em diguessin que escric sobre "bones persones" em posarien en un compromís. Ni bons ni dolents m'interessen gaire. Busco personatges que siguin més rics que això. L'Olive i el seu fill Christopher, per exemple, s'estimen encara que discuteixin o s'escridassin.

Hi ha una mirada a les ombres de l'afecte i la convivència.

— Tots estimem de manera imperfecta. Encara que hi hagi malentesos i que ens equivoquem, això no vol dir que deixem d'estimar.

El seu respecte per tots els personatges –fins i tot pels que són més desagradables– és impressionant.

— És la part d'escriure que m'agrada més, la convivència amb els personatges fins que aconsegueixo estimar-me'ls. Me'ls estimo tots, sense excepcions. La meva feina no és jutjar-los, és explicar alguna cosa sobre ells.

La Suzanne, per exemple, va a veure l'advocat familiar després de la mort del pare i acaba confessant-li que la seva estabilitat familiar penja d'un fil. Quan se separen després d'una llarga conversa, l'advocat no sent que ha ajudat la Suzanne, sinó que la Suzanne l'ha ajudat a ell.

— Tot el que s'expliquen els ajuda a tots dos. Hi ha un moment en què ella diu que el hem de fer "és traginar la càrrega del misteri amb tanta gràcia com puguem". No fa referència només a la religió, sinó a un sentit moral. Quan hem fet alguna cosa que es converteix en una llosa per a nosaltres, hem de continuar tirant endavant.

Un dels escenaris poc habituals en la ficció que aborda a Llum de febrer són les residències geriàtriques.

— La gent gran sempre m'ha atret. A casa hi vam tenir una tia àvia durant anys, potser em ve d'aquí aquesta fascinació. A molta gent li passa que quan envelleix es torna invisible als ulls dels altres. No és el cas de l'Olive, almenys tal com es percep a ella mateixa: no deixa de créixer personalment ni d'aprendre fins al final de la seva vida.

Una cosa que no suporta són els baby showers, aquelles festes que es fan pocs dies abans del naixement d'una criatura. Li passa el mateix a vostè?

— El meu punt de vista varia en funció dels personatges, i aquesta és la perspectiva de l'Olive. Ella sempre s'ha sentit més còmoda entre homes. Amb els anys, el seu caràcter difícil s'ha assuaujat una mica. Ara ja no té tanta necessitat de cridar les seves veritats al davant dels altres. Així i tot, portes endins, continua dubtant.

El llibre aborda les diverses fases de l'amor. Des dels pares primerencs atabalats fins als que opten per tenir amants secrets i homes i dones que enviuden. Fa l'efecte que amb els anys, encara que es continuï compartint casa, s'aixeca un mur a dins de la parella.

— A vegades pot passar, sí. Però jo prefereixo quedar-me amb la idea que en una relació llarga sempre hi ha un element de veritat que no es perd. Quan et cases amb algú de jove, hi tens fills i creixeu tots junts, encara que les coses no us hagin anat bé, quan l'altre no hi sigui el trobaràs a faltar.

Hi ha, també, la descoberta de la sexualitat. La Kayley es masturba a la casa on va a netejar, i quan s'adona que el propietari l'està mirant, continua fent-ho. No només això: cada setmana repeteixen la mateixa escena. No va estar temptada d'autocensurar-se?

— Soc conscient que les escenes de la Kayley i el senyor Ringrose han horroritzat algunes lectores. M'ho han fet saber en clubs de lectura... Ella és una noia jove i solitària, troba a faltar el seu pare, i en una situació tan estranya com la que es dona al llibre, l'únic que podia fer era posar-me en la seva pell. No penso en termes de correcció política, quan escric.

Mentre la llegia em preguntava què hauria passat si aquesta mateixa escena l'hagués escrit un home.

— S'hauria rebut de manera molt més crítica. N'estic convençuda.

Encara que no escrigui pensant en la correcció política, el context polític apareix de tant en tant. Donald Trump hi surt breument caricaturitzat.

— Estic tan contenta que haguem deixat enrere aquell malson... Me'n faig creus, hi ha dies que em sembla impossible que ens n'haguem alliberat. Trump ha fet un mal irreparable al nostre país.

stats