Jean-Baptiste Del Amo: "Vaig arribar a dormir amb quinze taràntules a l'habitació"

BarcelonaUn grup de cinc amics adolescents que viuen en una urbanització d'una petita ciutat de províncies francesa es decideix a entrar en una casa abandonada: l'experiència serà el punt de partida d'un malson que els canviarà les vides. Aquesta és la premissa que sura a la superfície argumental de La nit devastada, primera novel·la de Jean-Baptiste Del Amo (Tolosa, 1981) que podem llegir en català gràcies a la traducció que Oriol Vaqué ha fet per a Proa. Rere aquest plantejament de terror bateguen conflictes familiars, abusos i desencisos, però també la descoberta del desig i la força de l'amistat. Després de consagrar-se abans de fer 30 anys gràcies a Una educación libertina (2008) i La sal (2010), totes dues en castellà a Cabaret Voltaire, Jean-Baptiste Del Amo es fixa una vegada més en els clarobscurs de la intimitat i en les desigualtats socials a partir d'una història poderosa que homenatja escriptors com Stephen King i cineastes com John Carpenter i Wes Craven amb un estil literari poderós, ric i sensorial.

El primer que llegim quan obrim La nit devastada és una cita d'It, de Stephen King, una novel·la amb una presència sobrenatural que es refugia en una casa, igual que trobem al teu llibre.

— Stephen King va revolucionar els codis del gènere de terror. Per a grans mestres del terror com H.P. Lovecraft, aquest es trobava en llocs recòndits i era gairebé impossible de descriure, ni tan sols d'anomenar. La proposta de King va per una altra banda: et diu que el terror es pot trobar en qui més estimes –la mare, el pare, el gos– o també en objectes que fem servir cada dia, com és el cas del cotxe de Christine. No hi ha res que faci més por que una amenaça quotidiana.

A La nit devastada revisites un tòpic clàssic del gènere, la casa encantada. Al final de la novel·la llegim que a la urbanització on vas créixer hi havia una casa buida, on ja no vivia ningú, i que amb els amics no vau poder evitar entrar-hi.

— Tenia una atracció especial per a nosaltres. Era una de les primeres cases de la urbanització, i havia quedat buida abans que nasquéssim. Ens preguntàvem per què ningú no l'havia comprat mai. Una nit vam acabar forçant el pany i endinsant-nos-hi. L'interior havia quedat aturat a la dècada dels setanta i semblava que la família que hi havia viscut s'havia evaporat d'un dia per l'altre.

Era inevitable que la casa reaparegués en la teva ficció?

— Aquella casa va marcar el meu imaginari infantil i durant anys hi vaig somiar. Per sort o per desgràcia, mai no va tenir la força màgica de la novel·la.

La novel·la ens envia fins a mitjans de la dècada dels noranta, a l'època i a un lloc similar on vas créixer.

— Podria ser el lloc on vaig créixer, però jo crec que comparteix molts elements amb les urbanitzacions de moltes altres ciutats de províncies franceses. Les urbanitzacions són un espai literari interessant i poc explotat en la nostra tradició, que es divideix entre la literatura ambientada a París i la que transcorre en zones rurals sovint idealitzades.

Les urbanitzacions ens remeten als escenaris de moltes de les novel·les de Stephen King. També de pel·lícules com Halloween, de John Carpenter, i Malson a Elm Street, de Wes Craven.

— Les urbanitzacions semblen espais de seguretat econòmica i emocional. En qualsevol moment, però, la violència i el drama familiar poden aflorar.

La casa es troba al centre del llibre, com passava a El hijo del hombre (2021; en castellà a Seix Barral). Era portes endins que també creixien els conflictes de La sal.

— La família no acostuma a ser una estructura idealitzada, en les meves novel·les. És el lloc del secret i de la dissimulació. També em permet parlar de la societat amb una mirada intimista. A El hijo del hombre em centrava només en un pare, una mare i un fill per mostrar, entre altres qüestions, la transmissió de la violència familiar d'una generació a l'altra.

Comparteixes generació amb els protagonistes de la novel·la. Què diries que la va caracteritzar?

— Van ser uns anys d'una gran singularitat. Mentre els vivíem es deia que era una dècada sense història: encara que hi hagués guerres com la dels Balcans, a França teníem la sensació que ens quedava lluny, i no vivíem pensant que l'endemà podia passar res gaire rellevant. D'altra banda, érem fills de pares que havien viscut el Maig del 68: havien pogut somiar amb un altre món, un món on hi havia més llibertats sexuals i en què els drets de les dones estaven més reconeguts, però tots els nostres pares poc o molt van quedar atrapats per la realitat econòmica, i es van casar, van tenir fills, es van comprar un pis o una casa... Vam créixer pensant que havíem de repetir el mateix model dels pares. El sentiment era de tranquil·litat, però també d'una gran malenconia. Era com si no quedés lloc per a l'esperança d'un canvi.

Encara que França no visqués pendent de cap guerra, algunes de les ombres de l'època van ser-hi també importants, tal com mostra la novel·la. Per exemple, l'epidèmia de la sida.

— La sida dibuixava un horitzó inquietant, i durant els vuitanta es va arribar a titllar equivocadament del "càncer gai". La dècada dels noranta va ser també la del final de l'esquerra i l'ascens d'una dreta més radical.

La del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen.

— Sí. El seu creixement es va beneficiar, entre altres motius, de l'augment de l'atur. A tothom li feia por no trobar feina, i els pares ens transmetien aquesta idea. Calia col·locar-se en alguna empresa com més aviat millor.

A La nit devastada, els protagonistes experimentaran situacions de terror molt diverses. La presència que hi viu, que s'alimenta dels desitjos i de les pors del grup d'amics, aprendrà a sortir-ne i es manifestarà de moltes maneres. Per exemple, com una escolopendra que és una rèplica gegant de la que té en Thomas a la seva habitació.

— Hi ha molts detalls del llibre que són autobiogràfics. A en Thomas li diuen limúlid perquè un dia porta a classe un d'aquests animals. A l'institut vaig fer pràctiques de biologia amb un professor que tenia una gran passió pels animals i me la va saber transmetre. Des de llavors, no hi ha absolutament cap animal que em faci por ni fàstic.

Al final de les pràctiques, en Thomas roba una cria d'escolopendra i se l'emporta a casa. Tu també ho vas fer?

— El que em vaig emportar a casa va ser una cria de migale, una espècie de taràntula.

I la vas convertir en la teva mascota?

— La tenia al terrari de la meva habitació. M'agradaven molt les aranyes. Vaig arribar a dormir amb quinze taràntules a l'habitació. El petit problema és que sempre n'hi havia alguna que s'escapava. La meva mare es tornava boja. Em deia: "Jean-Baptiste, abans d'anar a dormir, comprova que totes les taràntules són al seu lloc".

A la teva novel·la, la presència monstruosa de la casa és capaç de ressuscitar persones estimades, gent que odies, el noi o la noia de qui estàs enamorat... Són rèpliques gairebé perfectes, però alguna cosa falla. M'ha recordat la intel·ligència artificial.

— Fins ara, les imatges generades per intel·ligència artificial fan una mica aquest efecte. Hi ha una distorsió, encara que a vegades sigui mínima, entre el que t'ofereixen i la realitat. Em recorda una mica aquells somnis en què obres la porta de casa i al darrere hi trobes la de l'institut.

És un somni recurrent que tens, com el de la casa abandonada?

— De tant en tant encara somio que torno a l'institut. Hi he d'anar perquè he perdut el títol de batxillerat i m'he de tornar a examinar. No ho visc com un malson, perquè al final, aquells anys em van ajudar a configurar la personalitat, però no han estat claus en la meva vida.

Imagino que sí que ho devia ser publicar la teva primera novel·la, Una educación libertina, amb només 27 anys, a Gallimard.

— La vaig enviar a cinc editorials i Gallimard em va escriure al cap de tres setmanes per dir-me que els interessava. Sorprenentment, amb Una educación libertina vaig arribar a ser finalista al Goncourt. Va anar tot molt de pressa, a vegades penso que tot allò no em va passar realment a mi. Era algú que venia de la perifèria, sense cap contacte en el sector, i fins que no vaig publicar la meva primera novel·la havia estat treballador social.