BarcelonaEl 2018 ha sigut un any molt bo per a la literatura catalana. A més de les incorporacions de Natàlia Cerezo i Irene Solà, ha debutat en la narrativa -amb una gran repercussió- Eva Baltasar i han publicat novetat veus joves avalades per premis com Víctor García Tur i Jaume Coll Mariné. També ha sigut l'any en què han tornat a publicar Sergi Pàmies, Perejaume, Josep Maria Esquirol i Josep Pedrals -i l'any de l'inici del rellançament de tots els contes de Víctor Català-. En castellà destaca la repercussió dels últims llibres de Sara Mesa, Manuel Vilas i Eduardo Mendoza.

'Un altre temps', de W.H. Auden

Traducció de Marcel Riera (Edicions de 1984)

“El tema de l'art és el fang humà”, va escriure W.H. Auden a Carta a Lord Byron, un dels poemes traduïts per Marcel Riera a l'antologia que ha publicat Edicions de 1984, confirmant el projecte d'oferir obres ambicioses -Màndelstam, Yeats, Akhmàtova- en català. El 2018 la collita de traduccions de poesia al català ha sigut molt bona: Wallace Stevens, Al Berto, T.S. Eliot, Iehuda Amikhai i Mary Oliver.

'Permagel', d'Eva Baltasar

(Club Editor)

La narradora de Permagel, primera novel·la de la poeta Eva Baltasar, rememora fragments de la seva vida des d'un present incert: busca quina és la millor manera de suïcidar-se amb un sentit de l'humor poc habitual. La desinhibició amb què parla del sexe -sobretot lèsbic- i la poca fe en les relacions familiars són dos temes recurrents en la novel·la. La novel·la ha guanyat el premi Llibreter, ha esgotat set edicions i s'ha traduït al castellà.

'Tots els contes', de Víctor Català

(Club Editor)

Des que Maria Bohigas va tornar a posar en circulació Un film (3.000 metres) fa tres anys, l'obra de Víctor Català ha reviscolat. Club Editor ha començat el projecte de publicar-ne tota la narrativa breu en quatre volums. Vius i rebels, els contes de Català tornen als lectors en el procés invers en què van ser escrits: el primer volum inclou Jubileu (1951) i Vida mòlta (1950). El segon, La Mare Balena (1930) i Contrallums (1920).

'A les ciutats amagades', de Natàlia Cerezo

(Rata)

Els contes del debut de Natàlia Cerezo estan impregnats d'un realisme gràvid que sovint impedeix que els personatges que els habiten tinguin vides satisfactòries, sobretot quan les confronten amb un moment del passat en què eren millors. L'autora diu que en comptes de partir d'escenes o imatges es proposa transmetre un sentiment: de tots ells, el que més abunda és la pèrdua.

'Les vuit muntanyes', de Paolo Cognetti

(Navona / Literatura Random House)

Feia pràcticament una dècada -des de La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano- que Itàlia no exportava un escriptor jove a tants països com ha passat amb Les vuit muntanyes. La novel·la, que va guanyar el premi Strega 2017, narra la història d'amistat -i alguna cosa més- entre en Pietro, que s'instal·la al camp durant una temporada, i el Bruno, que mai no s'ha mogut del poble.

'Un arbre molt alt', de Jaume Coll Mariné

(Edicions 62)

Escrit al llarg dels últims tres anys, Un arbre molt alt és un volum d'una solvència i una ductilitat poc freqüents en la poesia catalana més jove. Jaume Coll Mariné, que va debutar amb Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions de 1984, 2014), combina el vers lliure amb les cançons, els sonets, diverses formes breus i fins i tot perles inspirades en el llibre que Jacint Verdaguer va dedicar a l'Amic i l'Amat lul·lians.

'Prestigio', de Rachel Cusk

(Libros del Asteroide)

Prestigio tanca la trilogia de Rachel Cusk en què l'autora anglesa ha buscat altres formes de representar la subjectivitat. La narradora, la Faye, es dedica sobretot a escoltar els altres, situant-se gairebé sempre en segon pla. El punt de partida d'aquest últim lliurament és el viatge d'una escriptora a Europa per promocionar l'última novel·la.

'Teoria King Kong', de Virginie Despentes

(L'Altra / Literatura Random House)

“Escric d'entre les lletges, per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les mal follades, les infollables, les histèriques, les tarades, per a totes les excloses del gran mercat de la tia bona. I començo per aquí perquè quedi clar: no em disculpo per res, no he vingut a queixar-me”. Així arrenca Teoria King Kong, assaig sobre feminisme que va aparèixer a França el 2006. Dotze anys després continua sent vigent i necessari llegir-lo.

'Les formes del verb anar', de Jenny Erpenbeck

Traducció de Marta Pera Cucurell (Angle / Anagrama)

No hi ha gaires autors que gosin enfrontar-se als “grans temes” amb lucidesa i claredat d'idees i en treguin literatura de primera. Jenny Erpenbeck ho aconsegueix a Les formes del verb anar, probablement la primera gran novel·la sobre la crisi europea dels refugiats.

'La penúltima bondat', de Josep Maria Esquirol

(Quaderns Crema / Acantilado)

“No ens han expulsat de cap paradís. Sempre n'hem estat fora. En veritat, i per sort, aquí el paradís és impossible”. El nou assaig d'Esquirol comença amb una doble constatació: d'una banda, l'ésser humà ha de situar-se per força en un espai no idíl·lic, que denomina “els afores”; de l'altra, és una sort que sigui així, perquè a la realitat que coneixem “no hi ha ni plenitud ni perfecció”, però sí “afecció infinita” i “desig”.

'Del desig', de Joan Ferraté

(Empúries)

El 2018 ha sigut un any carregat de notícies en relació als germans Gabriel Ferrater i Joan Ferraté. Del primer se n'ha publicat l'edició crítica de Les dones i els dies i se n'han anunciat les obres completes i la biografia, que escriurà Jordi Amat. Del segon, Empúries ha donat a conèixer tres dietaris íntims escrits entre els anys 60 i 70. Tracten del desig eròtic homosexual de l'autor i de la relació amb el jove Daniel mentre era al Canadà.

'Ciutat princesa', de Marina Garcés

(Galàxia Gutenberg)

Marina Garcés escriu a Ciutat Princesa sobre els esdeveniments als carrers de Barcelona entre l'octubre del 1996 i l'octubre del 2017: de l'experiència col·lectiva, però també -i sobretot- de la transformació personal. Qui parla aquí és un subjecte conscient de ser-ho. És a dir, que som davant d'un jo que sosté tot el que diu sense cap més necessitat que articular-se en una veu conscient, capaç d'observar críticament el seu voltant.

'Els romanents', de Víctor García Tur

(Empúries)

“La rebel·lió juvenil té alguna cosa d'heretgia”, diu Víctor García Tur, que a la novel·la breu Els romanents -premi Just M. Casero- explica en paral·lel la vida d'un adolescent que entra en una tribu urbana inventada per l'autor i una col·lecció d'heretgies medievals reals, com els flagel·lants, els anabaptistes de Münster, els adamites, els amalricians i els energúmens.

'El fugitiu que no se'n va', de Raül Garrigasait

(Edicions de 1984)

Raül Garrigasait -primer premi Òmnium de novel·la per Els estranys - defineix Santiago Rusiñol en aquest assaig com “una reserva d'art i literatura que espera apagada” que algú la revifi. L'autor n'explora els anys de bohèmia a París, s'aproxima a les aparicions tètriques de l'Estat a les novel·les i obres de teatre de l'autor modernista -com ara L'Hèroe i Els Jocs Florals de Canprosa - i dona una imatge alternativa de les últimes dècades de vida del creador.

'Fourmillante', de Miquel Àngel Llauger

Edicions 62

Entre les nombroses omissions de l'antologia 68/18. Mig segle de poesia catalana, que va publicar Proa al juny i i que recollia 231 autors dels últims 50 anys, hi havia la de Miquel Àngel Llauger. Guanyador de l'últim premi Ferrater, l'autor mallorquí presenta a Fourmillante una novel·la coral en vers formada per 60 poemes decasíl·labs, cadascun dels quals protagonitzat per un personatge, que ressegueixen 24 hores de la vida d'una ciutat sense nom.

'El nen que parlava amb els arbres', de Josep Massot

(Galàxia Gutenberg)

Abans d'aquest llibre, Joan Miró devia ser un dels grans artistes del segle XX que encara no comptava amb una biografia exhaustiva i rigorosa que no es limités a repetir idees preconcebudes, sinó que les matisés o les desmuntés. El nen que parlava amb els arbres resol la mancança centrant-se en els dos primers terços de vida de Miró.

'El rey recibe', d'Eduardo Mendoza

(Seix Barral)

L'últim llibre de Mendoza és una novel·la empeltada de crònica històrica en què uns materials estrictament de ficció es barregen amb materials extrets de la realitat dels països i l'època en què es desenvolupa la trama (l'Espanya del tardofranquisme i els EUA dels anys 70). L'acció arrenca quan el jove periodista Rufo Batalla rep l'encàrrec de cobrir les noces entre un príncep bàltic i una suposada senyoreta de l'alta societat a l'hotel Formentor.

'Cara de pan', de Sara Mesa

(Anagrama)

Els personatges dels llibres de Mesa acostumen a ser incòmodes, ja sigui perquè tenen una cara perversa que investiguen gairebé a contracor, perquè no volen donar el que la societat espera d'ells o perquè disseccionen micromons en decadència. A Cara de pan ha triat una parella de personatges conflictiva en essència: una noia de 13 anys i un home que s'acosta a la seixantena que es troben de dilluns a divendres en un parc públic per parlar.

'Ànemos', d'Abraham Mohino

(Godall)

Aquest llibre s'obre amb una lliçó filològica en què es repassa l'etimologia i l'evolució fins a la nostra llengua del mot grec ànemos (respiració). És un conjunt de 35 proses poètiques que són una bona mostra de literatura d'alt voltatge, de cuina lenta, germinada molt endins.

'L'art de portar gavardina', de Sergi Pàmies

(Quaderns Crema)

El nou recull de contes de Pàmies és un llibre molt cru, ple de personatges derrotats (i amb una veu narrativa de to, molt sovint, self-deprecating ), que reflexiona sobre divorcis, soledat, fills; sobre l'avanç implacable de l'edat, de les malalties, i la presumpció de la mort. Hi ha un aire de desfeta que plana per tot el volum. L'estil és el de sempre: cenyit i acerat, irònic fins al rigor mortis.

'Els límits del Quim Porta', de Josep Pedrals

(LaBreu edicions)

“Algunes creacions escrites generen més bones converses que bona literatura”, escriu Pedrals a l'inici d' Els límits del Quim Porta, obra amb pocs precedents en les lletres catalanes. El volum és una síntesi brillant i digressiva sobre el paper de l'autor i del lector, un gran castell de focs lingüístic, un assaig presentat en forma de novel·la dialogada, amb gairebé dos-cents poemes.

'Treure una marededéu a ballar', de Perejaume

(Galàxia Gutenberg)

L'últim llibre de Perejaume és un assaig, una crònica d'un viatge i alhora un poema en prosa, esquitxat de frases que irradien l'univers que l'autor ha anat disseminant en llibres com Obreda (2003) i Mareperlers i ovaladors (2014). Explica una aventura a peu des de Barcelona amb una marededeu del segle XIII a la motxilla.

'Lincoln al bardo', de George Saunders

Traducció de Yannick Garcia (Edicions de 1984 / Seix Barral)

Saunders viatja fins al 1862 per treure'n una singular novel·la històrica que transcorre majoritàriament a dins del cementiri d'Oak Hill i que està protagonitzada -atenció- per un enfilall d'esperits que l'habiten, aclaparats per les seves insatisfaccions. El seu objectiu és aconseguir que el petit Willie Lincoln, fill del president dels EUA, pugui abandonar el bardo, l'estat de transició entre la mort i la reencarnació en què està atrapat.

'Els dics', d'Irene Solà

(L'Altra)

La protagonista d' Els dics, en comptes d'observar-se a ella mateixa, prefereix estudiar l'entorn immediat -família, amics, amors- per treure'n històries que ajudin a explicar el món on ha crescut i amb el qual s'ha retrobat després d'uns anys vivint a Anglaterra. El debut d'Irene Solà va rebre el premi Documenta.

'Ordesa', de Manuel Vilas

(Alfaguara)

Els pares són els dos fantasmes que recorren Ordesa de dalt a baix. Vilas hi reconstrueix també una crisi de parella que acaba en divorci i la insatisfacció laboral. Aquesta concatenació de revessos personals ha donat lloc a un dels llibres més escruixidors i celebrats de l'escriptor aragonès.