BarcelonaLa primera "a desitjar i cremar" en els seus versos va ser Safo, des de l'illa grega de Lesbos, entre els segles VII i VI aC. "Eros m'agita el cor / com el vent que envesteix les alzines dalt les muntanyes", diu un dels fragments que ens n'han arribat segons l'última traducció catalana, signada per Eloi Creus (Proa, 2022). Dos segles després, al Càntic dels càntics, poema d'amor i alhora peça fundacional de la literatura mística, dos amants dialoguen sobre el plaer d'estimar-se, sense estalviar detalls d'una sensualitat remarcable: "Que en són, de delicioses, les teves carícies, / germana meva, esposa! / Les teves carícies són més dolces que el vi".

La presència del desig en la literatura és tan antiga com la tradició literària, i així ho constata el Festival Clàssics, que dedica l'edició del 2025 precisament al desig. Els exemples són incomptables des del Càntic dels càntics, que va acabar sent inclòs al Tanakh hebreu –i, més endavant, a la Bíblia cristiana– perquè el rabí Akiva va defensar que en comptes d'explicar la relació física i espiritual entre un home i una dona exposava en clau metafòrica les relacions de Déu amb el seu poble. El desig és el motor de bona part de la poesia trobadoresca i és capaç de fer enfollir els protagonistes heroics tant de Chrétien de Troyes com del cicle artúric. Pot embrutir les vides dels personatges d'alguns dels contes del Decameró de Giovanni Boccaccio (1351) i agafa complexitat psicològica al Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, escrita a mitjans del segle XV.

La luxúria, "desgast de l'esperit"

Amb William Shakespeare, un dels cims de la literatura occidental, el desig irrefrenable és disseccionat en obres de teatre com Romeu i Julieta (1597), però també a través dels Sonets (1609). "No va ser fins al segle XX que la crítica i els lectors es van adonar que, si de Shakespeare només en tinguéssim els Sonets, ja n'hi hauria prou perquè el consideréssim un dels grans entre els grans", escriu Salvador Oliva a la introducció de la seva versió catalana dels poemes, publicada per Edicions 62 el 2002. L'artificiosa estètica barroca de l'autor anglès és "perfectament compatible amb l'expressió de la passió amorosa", continua, poc abans de descriure els dos grans blocs de sonets: "El primer comprèn les 126 primeres composicions, en les quals el tema dominant és l'amor del poeta per un noi jove. El segon comprèn les 27 restants [...] en les quals el tema dominant és la subjecció sexual (i sobretot la impossibilitat de deseixir-se'n) que el poeta sent per una dona morena, l'enigmàtica dark lady". "I envejo aquest lliscar tan àgil i ondulant / d'aquestes tendres mans que jo besar voldria", admet el jo líric al sonet 128 mentre observa l'estimada tocant música. El poema conclou amb aquest dístic: "I ja que l'instrument de tu no es pot cansar, / dona-li els dits i, a mi, els llavis per besar".

En gran part dels sonets shakespearians dedicats a la dark lady, la materialització del desig no és vista amb gaire bons ulls. La luxúria és descrita com un "desgast de l'esperit" i una "despesa vergonyosa" al poema 129: "En tenir-la, delícia i, obtinguda, polsim –continua–; primer joia; després, un somni a la deriva". Així i tot, la passió sexual, "cega al coneixement del bé i del mal", recorda Salvador Oliva, és equiparada amb l'amor en un altre dels sonets, el 151: "No és manca de consciència si jo anomeno amor / aquella per qui m'alço i caic sense vigor".

L'obscur desig d'un home casat

A principis del segle XIX, J.W. Goethe va indagar en les metamorfosis del desig en un matrimoni burgès a Les afinitats electives (1809), gairebé quatre dècades després de popularitzar la desesperació fatal de Werther per una noia promesa a Els sofriments del jove Werther (1774). En plena efervescència del Romanticisme, la mirada del Goethe madur explica com la vida idíl·lica i avorrida de l'Eduard i la Charlotte comença a canviar quan passa una temporada a la seva llar la neboda òrfena de la Charlotte, l'Ottilie.

"Charlotte és la mare d'Ottilie, no pas biològica [...] sinó simbòlica, perquè ha contret un compromís públic d'ocupar-se d'aquesta noieta sense recursos fins que la neboda afillada pugui establir-se com una més d'aquests cercles tancats de l'alta societat –escriu Simona Škrabec al pròleg de la traducció catalana que Carlota Gurt va fer per a La Casa dels Clàssics el 2023–. Però Charlotte no la tracta pas com una filla, sinó com una rival, i Eduard, que en aquest quadre de bons propòsits hauria de ser-ne el pare adoptiu, hi exerceix una violència implacable: la vol posseir com a dona, sense haver-li donat ni el temps ni la independència necessaris per madurar". L'Ottilie intenta acceptar el joc per correspondre "a la passió de l'home que la desitja desenfrenadament", continua Skrabec, però per molt que la noia aspiri a fondre's en la persona del seu protector, no acabarà d'encaixar en les dinàmiques d'aquella família perquè no hi acaba de pertànyer. També perquè el mateix Eduard, a diferència del comte i la baronessa –que són capaços de viure obertament en relacions adúlteres–, es guia per un codi moral que el refrena a l'hora de posar en pràctica les seves pulsions. Es pot comprovar, per exemple, quan l'Eduard i l'Ottilie s'han endinsat per un "corriol embardissat" amb l'objectiu de trobar un vell molí: "I quan de tant en tant, en els llocs perillosos, l'Ottilie li agafava la mà que ell li allargava i fins se li recolzava a l'espatlla, l'Eduard no podia deixar de confirmar que la criatura femenina que el tocava era la més delicada de totes. Gairebé desitjava que s'entrebanqués, que rellisqués, per poder agafar-la entre els seus braços i estrènyer-la contra el cor. Això, però, no ho hauria fet en cap cas, per més d'una raó: tenia por d'ofendre-la, de fer-li mal".

El doble adulteri d'Emma Bovary

Gustave Flaubert va escriure Madame Bovary a mitjans del segle XIX "com una penitència, i gairebé com un càstig", recorda Lluís Maria Todó, últim traductor al català de la novel·la –publicada per Columna el 1992 i revisada per a l'edició de La Butxaca el 2008–, en un assaig inclòs al volum La literatura admirable (Pasado & Presente, 2017). Després d'acabar la primera versió de La temptació de sant Antoni, el llavors jove Flaubert –que tenia 28 anys– va llegir aquell relat llarg a dos dels seus millors amics. Un d'ells, Louise Bouilhet, li va recomanar que "llancés al foc" aquelles pàgines i se n'oblidés "per sempre". També li va donar un consell: "Escull un tema prosaic, un incident de la vida burgesa, i obliga't a tractar-lo amb naturalitat".

Flaubert s'hi va posar, motivat per la lectura a la premsa del suïcidi d'una jove adúltera abandonada i endeutada, Delphine Delamare, i el 1856 Madame Bovary apareixia en quatre entregues a La Revue de Paris. Poc abans de ser publicada en volum, el 1857, la novel·la va ser "processada per immoralitat", fet que va contribuir a la popularitat de l'obra, que indaga en l'avorrida vida d'un matrimoni de províncies format per Charles i Emma Bovary. Serà ella qui, a causa de la influència dels sentiments arravatats de les novel·les que devora, combinats amb una particular –i a estones risible– vena mística, tingui la necessitat d'embolicar-se amb dos homes, Rodolphe i Léon. "A la novel·la de Flaubert, el sexe i més específicament el desig femení es mostren de la manera més explícita que permetien el gènere i el moment, o potser una mica més, tal com demostra el judici per atacar la moral", sintetitza Lluís Maria Todó, que considera que fins a Madame Bovary, el realisme novel·lesc havia omès sistemàticament el sexe: "Poques vegades havia trobat un territori acceptable entre la pornografia i la dissimulació o la mera denegació".

L'ambigüitat magistral d'Emily Dickinson

El desig arranat a terra, o culminat sobre rodes, en un carruatge que es passeja pels carrers de Rouen, com passa en la novel·la de Flaubert, contrasta amb la pulsió etèria –pansexual i devota– que apareix en desenes dels poemes d'Emily Dickinson.

Sense necessitat de sortir de la casa familiar d'Amherst, a Massachusetts, la poeta nord-americana va aixecar una obra críptica i fastuosa, d'una gran "originalitat cognitiva", i d'una enorme "complexitat intel·lectual": aquests elogis els hi va dedicar Harold Bloom a l'influent assaig El cànon occidental (1994), segons recorda D. Sam Abrams al pròleg de l'última versió catalana de la Poesia completa de Dickinson, feta per Jaume Bosquet i publicada per Edicions de 1984. "Quin contrast amb les imatges d'una poeta espontània, més aviat sentimental i excessiva!", exclama, recollint algun dels estereotips associats a l'autora durant anys, i des de fa temps superats.

"Tinc una sageta aquí. / Estimant la mà que l'ha llançada / El dard venero. / Caiguda, diran, en escaramussa! / Vençuda, la meva ànima se sabrà / Per només una simple sageta / Disparada per un arc d'arquer", escriu Dickinson al poema 56, una lectura singular de la ferida que les sagetes de Cupido infligeixen en l'enamorat. Llegint Dickinson no queda clar si el subjecte a qui adreça els seus poemes d'amor és un amant, home o dona –s'ha especulat molt sobre la fascinació de l'autora per la seva cunyada Susan–, si és Déu o fins i tot si es tracta de la natura. Bona part de la gràcia de l'obra de la nord-americana és l'ambigüitat, que permet llegir-la des d'angles tan diversos com la religió, l'ecologia i la perspectiva queer. Així, una de les seves composicions més cèlebres, comença de la següent manera: "'Per què t'estimo' A Tu, Senyor? / Perquè —/ El Vent no demana a l'Herba / Que respongui — Per això quan Ell bufa / Ella no es pot estar quieta".